Jordi Llavina: “Formar part del grup d’escriptors que ha guanyat el Lletra d’Or és un goig enorme”

El poeta gelidenc ha estat guardonat amb el prestigiós premi per ‘Ermita’

Goretti Martínez

04/10/2018

Llibres

Jordi Llavina (Gelida, 1968) ha estat guardonat amb el prestigiós premi Lletra d’Or pel seu poemari ‘Ermita’, publicat l’any passat per Meteora. ‘Ermita’ és un únic poema de 1.401 versos octosíl·labs que descriu la pujada física a l’ermita de Sant Pere del Puig, a la Selva del Camp, on el poeta hi té les seves arrels maternes i molts records de la infància i l’adolescència. Llavina proposa amb els seus versos un viatge als records i a la memòria, un tema recurrent en la seva literatura. La diferència, però, amb altres treballs seus, és que a ‘Ermita, Llavina deixa apuntat també el que vindrà tot obtenint un ressò d’esperança que alguns crítics han lligat amb la seva maduresa literària.

“És molt important per ser feliç o per sentir-te mínimament confortat en tot allò que fas diàriament saber quins són els teus límits”

Al Lletra d’Or, un jurat independent format per Salvador Macip, Ada Castells, Sebastià Alzamora, Núria Cadenes, David Plana, Heura Marçal, Llúcia Ramis, Sílvia Bel i Bernat Puigtobella ha triat ‘Ermita’ com a millor llibre per unanimitat i n’ha valorat la “força i la destresa verbal del poema, que alterna narració i meditació”.

El premi Lletra d’Or, que es lliura des de 1956, l’han guanyat en el passat autors com Salvador Espriu, Josep Pla, Josep Carner, Josep Vicenç Foix, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Mercè Rodoreda o Jordi Puntí, entre d’altres. Alguns dels escriptors en llengua catalana que més admira Llavina.

La distinció de la Lletra d’Or, una de les més prestigioses de la literatura catalana, no compta amb dotació econòmica, però sí que hi ha un reconeixement en forma de la lletra grega “fi”, símbol clàssic de l’equilibri, una joia dissenyada pel joier Manel Capdevila, nét de l’impulsor d’aquesta iniciativa.

Llavina té una llarga trajectòria com a escriptor, poeta i crític literari. Actualment també treballa com a professor de llengua catalana a l’IES Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès.

- Quines sensacions tens després d’haver rebut un premi tan prestigiós com el Lletra d’Or?
Són sensacions molt agradables. Sempre és bonic rebre un premi però a mi em fa l’efecte que aquests premis que concedeix la crítica, en principi els especialistes, tenen un valor especial. En aquest cas, a més, es dóna la circumstància que l’any 1956, el primer en què es va convocar el Lletra d’Or, el va guanyar Salvador Espriu. L’any següent el va guanyar Josep Pla. El tercer any el va guanyar Josep Carner, que per a mi és el poeta més important de la llengua catalana i un dels més importants d’Europa al segle XX. És un premi que han guanyat Joan Fuster, Mercè Rodoreda, JV Foix, Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater… Els escriptors probablement més importants, els escriptors referencials de la llengua i la literatura catalanes han estat distingits amb el Lletra d’Or. Per tant, formar part d’aquest grup d’escriptors és, lògicament, un goig enorme.

- Parla’ns del llibre i del que n’ha destacat el jurat del Lletra d’Or.
L’han triat per unanimitat -per tant hi ha hagut consens entre els seus membres-. És un llibre que descriu una passejada: en realitat descriu un itinerari ascendent cap a una ermita de la Selva del Camp, que és el poble de les meves arrels maternes. Però en aquesta passejada morosa i descriptiva, i que es fa amb molta delectança de la vista i de tot el que es veu des d’aquella part una mica alçada del Camp de Tarragona, es van fent consideracions sobre molts temes: la vellesa i la bellesa, la llengua i la importància que té fer servir una llengua que sigui hàbil en totes les circumstàncies de la vida, la memòria i els records, que sempre són importants en la meva literatura. El jurat ha destacat això. I després han dit coses que gairebé fan posar una mica vermell sobre la destresa, etc. però essencialment descrivien el poema com una passejada que alhora és també un viatge a l’interior de l’ésser i un viatge retrospectiu en la memòria.

- He llegit en alguna ressenya que a ‘Ermita’, hi ha molts records però també ànsies de futur. És així?
Sí. Jo crec que és una cosa que diferencia aquest llibre d’altres meus anteriors. Aquest és un llibre que té present també el que vindrà. D’alguna manera, ho deixa apuntat. I una altra cosa que per a mi és diferent respecte, per exemple, un altre poema llarg que havia escrit fa uns anys, ‘Vetlla’, és que potser aquell era un poema més trist i descoratjador en alguns aspectes. I ‘Ermita’, per a mi, és clarament un poema molt més esperançat. Algú n’ha dit de maduresa. Suposo que quan diuen de maduresa no volen dir tant d’una persona que ja ha arribat a una determinada edat, sinó d’una persona que ja sap el que vol, que sap què pot fer i què no. És molt important per ser feliç o per sentir-te mínimament confortat en tot allò que fas diàriament saber quins són els teus límits. Jo crec que els sé bastant bé. I, per tant, des d’aquest punt de vista, sí que és un poema més esperançat que altres llibres i altres poemes que havia escrit anteriorment.

- Tens altres projectes entre mans?
En la meva vida com a escriptor sempre hi ha projectes que, a vegades es van concretant i a vegades no. Ara estic escrivint una cosa en prosa que és un llibre molt transversal perquè incorpora la poesia, incorpora els contes, incorpora el dietarisme… és un llibre que, de moment i sembla que serà definitiu, té el títol ‘Un llum que crema’. Es tracta d'un treball que salta els gèneres amb una voluntat lírica -perquè jo crec que el meu gènere principal és la poesia- però en aquest cas hi ha molts altres gèneres, els incorpora i miro que aquests gèneres s’interroguin entre ells. Aquest estiu he estat molt enfeinat en diversos projectes, amb dues traduccions concretament, una de les quals de l’escriptor asturià Xuan Bello, que m’agrada molt. Per tant, sempre hi ha projectes, sí. La meva vida és la literatura, en bona mesura, i els projectes sempre hi són.