“Tot allò agre, de tant patètic, té un punt còmic i absurd ”

El dinamisme de l'escena teatral vilanovina continua donant lloc a noves propostes. L'última a arribar és el grup Afamarts, que dirigeix Carles Molero i que ha previst la seva primera estrena pel proper 8 de setembre al Teatre Círcol Catòlic. L'obra escollida és La Maledicció dels morts de gana, de Sam Shepard. Parlem del projecte amb el seu director, Carles Molero, i Gemma Xufré, una de les actrius. Han assajat sobretot al Centre Cívic de la Geltrú, però també a garatges i menjadors de casa. L'escenari de l'estrena no el podran trepitjar fins el matí del dia de l'estrena, ja que el lloguer de l'espai és de 24 hores, comptant la funció. Però es sobreposen a les dificultats a base de treball, il·lusió i talent. Després d'experiències com a codirector a Barcelona, Molero dirigeix en solitari per primer cop i ho farà a casa.

-Amb què us estrenareu?
-CM: L'obra és La Maledicció dels morts de gana, de Sam Shepard. Parla de la comunicació, i la incomunicació, dins d'una família desestructurada marcada per l'ambició, la cobdícia i l'avarícia. De la part fosca del que es coneix com el somni americà. Aquest pensament és el que fa que els membres de la família es destrueixin entre si. L'egoïsme de tots els seus membres, que tenen un objectiu molt clar: volen marxar... I al mateix temps, no es volen deixar anar de la mà. Tenen pors i inseguretats. Aquestes inseguretats són el que fan trobar-se amb la pròpia identitat. Aquesta és la temàtica de l'obra: trobar-se a un mateix tot perdent-se. S'hi veu una família desestructuradíssima, amb molts conflictes interns. Una casa en venda, que es ven per separat en dues parts que corresponen a dos bàndols diferents. Hi ha un conflicte sobre qui ha venut realment la casa, que és un dels grans símbols de la família.

-Una temàtica poc esperançadora...
-CM: És una obra que parla sobre com l'ésser humà es pot corrompre a partir de les seves intencions negatives i tòxiques. Tot plegat, amb una aurèola de maledicció en sentit literal. Hi ha una realitat opressora i una fatalitat que es vol obviar, però que no es pot. Per més que lluitis contra ella i vulguis sobreposar-te als teus límits i possibilitats, si no tens ni mitjans econòmics ni físics, no podràs fer-ho. I seràs infeliç, a no ser que t'adaptis al que tens. Hi ha una mica de determinisme pel mig, perquè el missatge ve a dir que no pots fugir del teu medi natural. T'has d'adaptar i intentar ser feliç dins del que t'ha tocat. És una mica pessimista en aquest sentit.

-Quan formeu el grup, ho feu pensant ja en representar aquesta obra?
-GX: No. El projecte va començar quan em vaig ajuntar amb una altra noia, que ara ens ajudarà en l'escenografia. Volíem muntar alguna cosa de teatre, però res lligat amb cap associació teatral. Vam anar reunint diverses persones que sabíem que els agradava el teatre, que en alguns casos ja n'havien fet, i abans de pensar en cap obra vam buscar un director. De fet, és a qui ha d'agradar especialment l'obra que es representi. Vam parlar amb el Carles, ens va dir que sí, i va defensar aquesta obra. A ell sempre li havia agradat molt...

-CM: És un text que quan estudiava a l'Escola Tracart em tocar de representar-ne la primera escena. D'una manera totalment desmuntada, sens el to que li estem donant ara nosaltres. Era un exercici per reconstruir un text a partir d'una escena realista. El text em va agradar molt, el vaig començar a llegir i explorar. I aquí em va començar a créixer el cuquet de dirigir. A partir d'aquella lectura em vaig començar a enamorar de la direcció. Vaig fer cursos... Quan em van trucar ells vaig pensar, ara és la meva. Pobrets patiran... Ja han patit (riu), perquè és un text que no et deixa indiferent.

-Quan estreneu i on?
-CM: L'obra està pensada per estrenar-se el diumenge 8 de setembre al Teatre Círcol Catòlic.

-Ho té encara més difícil un grup que comença?
-CM: El pressupost de l'obra és zero, però hi ha unes despeses que s'han d'assumir. Això sempre suposa posar una part de la teva butxaca. Si després es recupera, fantàstic! Si no, doncs ho hem fet per amor a l'art.

-Quanta gent formeu Afamarts?
-GX: Som la Marina Pérez, l'Adrià Capdet, l'Àlex Pereira, l'Alfons Sito Pérez, el Gerard Budesca, el Xavier López, el Lluís Pinyol, el Carles Molero i jo mateixa, la Gemma Xufré. A aquesta gent se li sumen Ariadna Campillo i Clara Borràs, que al principi formaven part del grup, però que ara ens ajudaran en escenografia i tot el que calgui.

-CM: És un equip petit, realment. Al no poder pagar, has de tirar de contactes d'amics. Coneixes algú que estudia audiovisuals, doncs li demanes que ajudi en els arranjaments. Si puc pagar-te cent euros, te'ls pagaré, però un cop hagi passat i només en el cas que hi hagi hagut algun benefici econòmic. No ens ho hem inventat nosaltres.

-GX: La perruquera i maquilladora també és un a amiga meva que ha estudiat aquesta professió...

-CM: Anem a buscar que ens vegin. M'interessa molt que els vegin, perquè a vegades brillen bastant. Alguns sí que tenen formació a l'Institut del teatre, però molts d'ells no tenen cap formació en aquest sentit i tampoc no aspiren a dedicar-se al teatre professionalment. Però tenen talent i s'han fet molt seus els personatges.

-Quin toc personal li doneu a la representació?
-CM: L'obra, si la llegeixes de cap a peus en una tarda, ho fas en dues hores i mitja i et deprimeixes. És una obra fosca... Hem intentat no posar-nos tan solemnes a l'hora de representar-la. Segueix sent tragèdia, però una tragèdia de l'absurd. Tot allò agre, de tant patètic, té un punt còmic i absurd. Els actors són molt joves i tampoc no cal que sembli una obra de Teatre Nacional. Li donem un toc més menta que visceral. Està bastant dirigida. Potser és una tragicomèdia, però mai un melodrama.

-GX: Em sembla que no hi ha cap mostra de tendresa. És una història dura.

-Després d'aquesta obra, teniu pensat que en vingui una altra?
-CM: És possible, però ara mateix avançar-nos a dir alguna cosa és arriscat.

-GX: El primer pas és aquest...

-Us agradaria fer rodar l'obra?
-CM: Sí, és clar! Però hi ha algunes impossibilitats, perquè hi ha gent que marxa fora. Gent que no hi serà. Si hagués estat una obra muntada a Barcelona amb un equip professional, en una sala, sí que funcionaria com a obra de temporada. Però som una obra sorgida d'un centre cívic municipal. No hi ha temporada possible. Com a vilanoví, penso que l'has de veure un sol cop aquí. És una obra de poca metxa. Curta, intensa, però després hi has de reflexionar. La sala on actuem també l'hem de llogar...

-GX: Si que pot ser que arran d'això, alguns actors tornin a fer alguna cosa... I tant de bo sortissin propostes. Però ara per ara som un grup de gent amateur que s'ha reunit per fer teatre, expressar i passar-nos-ho bé.

-Quan vau tenir el primer contacte amb el teatre?
-GX: Jo fa un any que m'hi vaig apropar. Vaig dir, o ara o mai. El teatre et dóna l'oportunitat de conèixer-te com a persona, viure situacions que potser no has experimentat encara a la teva vida... Altres del grup fa tres o quatre anys que s'han apropat al teatre. No som gent que estiguem posats en aquest món des de petits.

-CM: Fins als quinze anys potser sí, però després ja mai no m'he volgut arriscar a dir “mama, vull ser actor”. Deixant de banda potser la infantesa, mai no havia donat el pas d'aspirar a ser actor professional. En canvi, des que vaig començar a estudiar i, sobretot, a codirigir un espectacle a la Sala Versus de Barcelona, allà sí que vaig veure que, realment, em vull dedicar a dirigir teatre. No és un caprici de nen somniador. És un ofici i l'he triat com qualsevol altra professió.