Jump to navigation
De la intervenció de l’escriptora en aquesta presentació, ens quedem amb algunes idees bàsiques. En el món suposadament civilitzat que construïm al nostre imaginari, la violència no té cabuda en les persones i menys encara en els menors. No volem entendre que forma part de nosaltres, en major o menor mesura. En paral·lel, els nens i adolescents són desacreditats i incompresos: són fills d’algú i no ciutadans de ple dret. Negació de la violència, incomprensió dels menors i aquesta mania que tenim de solucionar les coses quan ja passen enlloc de preguntar-nos per l’origen del problema i intentar evitar-lo. Tot plegat fa que la lluita contra el bullying passi per la presa de consciència i la responsabilitat de tothom: l’estat, la llei, la política, l’escola, l’institut, la família, l’individu. Comencem a casa i al col·le: no cataloguem els nens ni els desacreditem, fem-los sentir útils perquè ho són, no busquem les diferències perquè no hi ha diferències (importants de veritat) entre éssers humans... I escoltem. No fem veure que no passa res.
- Què has volgut explicar a ‘La ràbia’?Jo vaig patir bullying dels 14 als 17 anys i mig. No ho hagués volgut explicar, la veritat. Però, des de fa uns anys, els meus amics tenen fills que ja tenen 12, 13, 14... que estan començant a patir bullying o han vist casos al seu voltant i el meu cercle íntim se m’ha acostat a preguntar-me què podia fer. Vaig començar a parlar amb adolescents i em vaig quedar molt parada perquè estan exactament, exactament, al mateix punt on estava jo. No ha canviat res. Al contrari, ha empitjorat bastant. Jo no vaig ser víctima de cyberbullying. I aleshores vaig decidir fer uns grups amb una cinquantena de víctimes d’arreu de Catalunya i vaig explicar la meva història. Tot i que no volia explicar-la per l’estigma que suposa. Però, com que sóc activista, vaig decidir que faria això, organitzaria un congrés, intentaria canviar la legislació i treballaria un any i mig contra el bullying i després tornaria a la meva vida d’abans.
- Com estàs veient la situació, en aquesta etapa?Ara que la veig de gran -perquè la recordo com un infern a l’adolescència- m’ha sorprès molt que s’entengui tan malament. El que és bullying, el que no ho és, fins a quin punt pot afectar la gent que el pateix... Em sorprèn molt que la gent senti més tristesa per mi que pels adolescents. Ara arribo als llocs i la gent em diu “Com estàs?” i dic “No, no... Si estic perfectament”. Però falta molta solidaritat i empatia cap als adolescents. I m’ha sorprès especialment amb quanta facilitat se’ls desacredita. Jo recordava que em passés a mi però no sabia que fos una qüestió tan generacional. Ho trobo totalment injust i molt ignorant per part nostra.
- Allò de “són coses de nens”...Són coses de nens, no et vesteixis així, hauràs fet alguna cosa, posa't unes altres vambes, canvia’t les ulleres, treu-te aquesta arracada del nas... Coses així.
- Sembla que no sabem què fer.A Catalunya hi ha uns 700.000 adolescents i es calcula que un 25% pateixen bullying. 180.000 nois i noies tenen por d’anar demà a l’escola o a l’institut. És un problema estructural, una xacra que hem de combatre.
- Per què passa?Un adolescent no sap què fer amb el seu cos i fa que se centri l’atenció en el cos d’un altre. No hi ha cap motiu. La tria de la víctima és atzarosa. Hem de deixar de culpar la víctima. No hi ha preguntes més ofensives per a una víctima de bullying que “Què et van fer?” i “Per què t’ho van fer?”. Sempre intentem que hi hagi una excusa aparent per fer el bullying comprensible i no la hi ha. L'única cosa que tenen en comú les víctimes és la ràbia.
- I els que fan bullying?Probablement la inseguretat. Jo els hi pregunto: “Això que li has fet a tal persona acompanyat del grup, ho faries tu sol?”. A aquests nois i noies els hauríem d’escoltar. Els hi hauríem de preguntar “Què et passa? Què necessites?”.
- Quin t’agradaria que fos el camí del teu llibre?Fer-lo. És l’únic que m’interessa, amb els llibres. Fer-los. Després ja dono el camí per acabat i el llibre és de l’editorial.
- Vols parlar-ne, per exemple, als instituts?Però això ja ho faig. A mi m’agrada parlar amb els adolescents. La meva mare diu que parlo “adolescent” (riu). M’hi entenc, em cauen bé i m’agrada parlar-hi, escoltar-los i veure què els hi passa. Llavors vaig molt als instituts a parlar de violència, de molts tipus de violència, no només de bullying. Ara, el llibre com a tal... L’únic que m’interessa és fer-lo. A mi m’agradaria no firmar per Sant Jordi. Fer un llibre és molt divertit: entens moltes coses, aprens moltes coses, escoltes molta gent. Sembla un acte de solitud però és un acte comunitari. La resta... Bé, ja no estic jo amb bata i sabatilles escrivint sinó que faig de Lolita Bosch, contesto preguntes... Ja no és tan cosa meva.
- Et fa mandra?No, no és mandra. Per exemple, la premsa, m’agrada molt. Però no és la meva feina, diguéssim. Jo sé fer llibres, més o menys, i l’editorial els sap vendre. Cadascú a la seva feina.
- Com definiries el teu estil quan escrius? Què és el que et diu la gent propera?La gent propera menteix sempre. La meva mare em diu frases com “Segur que vens més que el Vila-Matas!”. La gent propera no té cap criteri. Dono classes de literatura i sempre els hi dic, als meus alumnes: “A la gent que us estima no els hi doneu res per llegir”. La meva mare em diu això del Vila-Matas i un dia li vaig explicar i em diu: “Mi madre me dice lo mismo con Saramago”. Al Saramago, la seva mare li devia dir el mateix amb Gunter Grass...
- D’acord. Doncs, com diries que escrius?A mi m’agrada molt que el lector se senti partícip del llibre en el sentit que tingui la sensació que l’està com “escrivint”, que allò està passant a mesura que llegeix. Intento fer això: que sigui un acte d’intimitat radicalment humà on el lector i jo ens trobem. Un lloc on no entren ni els prejudicis ni la política ni res d’això. La política m’interessa molt a fora però al llibre, no. M’interessa aquesta possibilitat de trobar-te amb un altre ésser humà des de zero.
Seguiu la plataforma #stopbullying'La ràbia' a Ara Llibres
