Jordi Romeu: “Ser de poble poble significa formar part d’un món exclusiu”

Entrevistem l’escriptor de Sant Pere de Riudebitlles que acaba de publicar el recull de contes 'Honor de poble poble'

Surtdecasa Penedès

28/03/2017

Llibres

El riudebitllenc Jordi Romeu ha publicat la seva tercera obra 'Honor de poble poble', disponible ja a les llibreries des d'avui, 28 de març. Es tracta d’un recull de contes per a adults, el publica Pagès Editors i va ser premiat amb el Premi Sant Carles Borromeu de contes i narracions, un guardó atorgat pel Cercle de les Arts i de les Lletres de les Valls d’Andorra. El llibre recull històries que passen en un poble petit on diferents personatges viuen situacions i anècdotes molt particulars narrades amb una bona dosi d’humor.

Entrevistem el seu autor, que a més és un dels col·laboradors de Surtdecasa amb el vídeo blog sobre novetats literàries Esgarrinxades Utòpiques.

- Per què “de poble poble”? No n’hi ha prou amb ser de poble?
No, no és el mateix ser de poble que ser de poble poble. La reiteració és clau per entendre el concepte, almenys a parer meu. Ser de poble poble significa formar part d’un món exclusiu, un món reservat a aquells que formen part d’un entramat social del qual difícilment en poden sortir. Conec veïns i veïnes del meu poble que, tot i havent-ne marxat fa dècades, continuen formant part d’aquest entramat que dic. Gent que ha anat a viure a l’estranger i que, malgrat això, formen part d’aquest entorn social que els fa ser de poble poble. En essència, malgrat no ser-hi en cos, hi són en ànima.

- Llavors, doncs, parles de persones o de relacions socials?
Una mica de tot. És evident que els protagonistes de les històries que apareixen a 'Honor de poble poble' són les persones, però també les relacions entre aquestes persones. De fet, aquest recull de contes el que fa és una fotografia d’un fenomen únic: el d’una societat recollida en ella mateixa.

- Així doncs, les històries que passen estan ambientades en un poble petit. De quants habitants estaríem parlant?
Bé, no seria tant la mida del poble com el tipus de relacions humanes que s’hi fan. No cal que un poble sigui petit per ser considerat poble poble. Només cal que les relacions socials estiguin establertes damunt una mena de codi deontològic que les fa irrepetibles.

- Podries estar parlant, doncs, de pobles grans?
O de ciutats, sí. Hem de pensar que en qualsevol comunitat hi ha unes relacions socials que determinen en bona part la manera de ser de les persones. No cal que sigui un poble de cinc-cents habitants. Ciutats de trenta mil ànimes també poden estar caracteritzades per aquest tipus de relacions. Només cal que la mentalitat de poble poble imperi en els seus veïns.

- Això despista una mica, no?
El que em vinc a referir és que un carrer de qualsevol ciutat on tothom es conegui, on tothom conegui el passat de les famílies, on tothom sàpiga de quin peu calça el seu veí, pot tenir aquesta mentalitat de poble poble.

- És el primer recull de contes que publiques, havies publicat dues novel·les abans, 'Petonets pels puestos o la recerca de l’amor sincer' i 'Descalç'. Per què ara et poses a fer contes?
El conte és, molt provablement, el gènere més antic de la literatura, es remunta als orígens de la humanitat. En els seus inicis era una narració que no estava escrita sinó que es transmetia de manera oral i que servia, moltes vegades de divertiment però també de transmissió de coneixements. A la llarga es van anar transformant en els mites, les llegendes, les paràboles, les faules... Posar-s’hi era, doncs, un repte de molta responsabilitat.

- I què trobes de diferent en escriure contes o novel·les?
El conte és un gènere difícil, molt delicat, potser tant com la poesia. Els contes han de ser curts per definició, malgrat que la llargada no és el més important encara que sembli una contradicció. Han de ser sobretot intensos. Res hi ha de ser sobrer. Tot el que s’hi narra ha de dur-te, directament, cap al final i, per tant, qualsevol petitesa que et faci sortir d’aquesta línia te’l pot espatllar.

- És doncs més difícill escriure un bon conte que escriure una novel·la?
És diferent. Escriure una novel·la et demana, sobretot, planificació, paciència i perseverança. El conte et demana, en canvi, concreció, agudesa i intuïció per trobar la manera d’explicar allò que vols explicar en el mínim espai possible. En la literatura catalana tenim grans exemples de contistes, segur que a tothom en té algun al cap ara mateix.

- Quins són, doncs, els teus referents en el camp del conte?
En tinc bastants, però puc parlar de l’Albert Sànchez Piñol, la Bel Olid o el Jesús Moncada com a referents i altres com el Quim Monzó, el Sergi Pàmies o el Jaume Cabré com a grans mestres. Passa que me’n deixo una pila.

- I els contes d’ “Honor de poble poble”, de què van?
Explico anècdotes d’un poble en forma de conte. Transformo històries més o menys conegudes de personatges d’aquest poble imaginari en alguna cosa més. La teoria diu que darrere de la història que explica un conte sempre hi ha una doble història, és a dir, un rerefons, una segona lectura que cal estar alerta per endevinar i que a vegades te la pots trobar amagada.

- Quines dobles històries hi ha en els teus contes, doncs?
La majoria de vegades la doble història que s’hi llegeix és l’aparició d’una petita part de la mentalitat de poble poble. Les històries ens mostren com són els personatges d’aquest poble, la seva manera de veure el món, la seva manera d’entendre la vida.

- Parlem de contes concrets? Per exemple, el primer, el que dóna nom al recull, Qüestió d’honor. En aquest cas les forces vives del poble s’uneixen per recuperar el calze sagrat de l’església parroquial.
Sí. Un dels fenòmens més curiosos de la vida d’un poble és que, malgrat que tot sovint els veïns ens critiquem els uns als altres, en ocasions el sentiment de pertinença al poble és més fort encara. Així, gent que potser no tenen res a veure entre ells o que fins i tot estaven renyits, uneixen forces per un bé col·lectiu. En aquest cas per recuperar, com dius, el calze sagrat de l’església.

- En aquest conte hi apareixen alguns personatges que després repeteixen. Per exemple, l’alcalde o el mossèn.
Sí, és cert. Alguns dels personatges apareixen en més d’un conte. De fet, el lligam principal de tots els contes, el fil que els uneix, són els mateixos personatges de carn i ossos i un protagonista de pedra que sempre estarà present: el poble. És a dir, que tenim un escenari que es converteix en un personatge que sempre acompanyarà les històries. Tots els contes passen en el mateix poble i, per tant, aquest n’és el fil conductor principal.

- Com els contes de Jesús Moncada, doncs, que tots passen a Mequinensa?
Correcte. Però en aquest cas no és un poble amb nom i cognoms sinó un poble imaginari. O més ben dit, un poble com molts pobles del nostre país. De fet, podria ser qualsevol que tingui aquests lligams socials dels quals parlàvem.

- No és, doncs, el teu, Sant Pere de Riudebitlles?
Podria ser-ho o no.

- I com és que t’agrada tant que apareguin forces vives com l’alcalde o el mossèn?
No només l’alcalde o el mossèn, també l’agutzil, el pastor del poble, la veïna conca per convicció, el president del club de futbol. Per mi, tots ells són forces vives del poble. El que passa és que un dels esports nacionals més valorats en un poble és el de la crítica a l’Ajuntament. Sigui quin sigui el color de qui hi governi, eh! Les crítiques contra l’Ajuntament uneixen els vilatans i, per això, m’agrada que alguns dels personatges siguin aquests pobres damnificats que fan la seva feina tan bé com saben o els deixen.

- Entenc que parles per experiència? Tu has estat regidor de l’Ajuntament del teu poble els últims deu anys.
Una mica sí, però no dic pas que no hi estigui d’acord, eh, que es critiqui l’Ajuntament? Ja m’està bé. És una de les primeres proves que has de superar, quan estàs en un govern d’un poble petit, la d’acceptar les crítiques per la teva feina. De tot s’aprèn, encara que sigui a base d’hòsties.

- En tots els contes hi ha com una mena d’humor o ironia que sovint et fa somriure…
Sí… El punt d’ironia, de sarcasme, sempre hi és, encara que la història que s’hi expliqui sigui una mica dramàtica. Personalment no m’agraden els drames ploraners. Trobo que l’humor sempre hi ha de ser, en aquesta vida, també en allò que llegim.

- I les històries que hi expliques, són de veritat?
- No. Tot és inventat. Els personatges no són reals i les històries són mentida, tot i que sempre hi ha qui hi trobarà una part de veritat. De fet, fins i tot algú podria identificar algun personatge conegut del seu entorn. Pura coincidència.

- Sí, és clar. Això sempre es diu.
A vegades val més fer-ne cas perquè, d’altra manera, t’ho podries arribar a prendre malament. És clar que sempre agafes alguna cosa de la realitat. Qui ho identifiqui, ja ho valorarà de la manera que més li plagui.