Jump to navigation
‘El mar dins meu’ és un àlbum il·lustrat que parteix d’un relat de la Montse Marquès Desembre basat en la seva pròpia experiència i que ha estat il·lustrat per Núria Puig Esteban. El llibre ha estat editat per El Cep i la Nansa dins la seva col·lecció Kairat després d’un reeixit projecte de micromecenatge. Compta amb el pròleg del periodista Albert Llimós, que parla sobre com la societat “ha viscut d’esquena a les violències sexuals” i com, durant les darreres dècades, “el silenci s’ha començat a esberlar”. El llibre acaba amb l’epíleg de la psicòloga general sanitària Ana Nieto qui, amb un text breu però magistral, aborda amb clarividència tot el que suposa per a una persona patir abusos sexuals durant la infància i l’adolescència.
No era fàcil, però aquí les coses s’han fet des de la honestedat, amb valentia i sacrifici, i amb la certesa que la societat necessita un canvi de mentalitat respecte a com s’ha tractat i es continua tractant l’abús sexual en infants i adolescents. El relat de la Montse; les il·lustracions de la Núria - que ballen amb el text i li afegeixen capes-; un pròleg de l’Albert que avisa de que la culpa, per fi, està canviant de bàndol; juntament amb la visió de l’Ana sobre les conseqüències de l’abús sexual han provocat que moltes persones entrin en contacte amb el projecte i s’atreveixin a trencar el silenci.
La Montse explica que "la idea era fer un relat que deixés clar el que passa però que es pogués digerir". Per això el text no recull "cap moment escabrós". "El pitjor que passa, t’ho imagines tu quan el llegeixes", afegeix. També volia parlar d’un aspecte clau en les víctimes d’abús sexual durant la infància i l’adolescència: "del callar i del per què calles". I, sobretot, afirma, "volia que fos una eina per després obrir converses". El relat que volia fer la Montse quan el seu cos la va portar a escriure sobre el que havia viscut havia de ser diferent al que ha acabat resultant. "Volia escriure una altra cosa, potser més a l’estil Gianni Rodari", diu, "però em va acabar sortint el relat del que em passava un dia qualsevol". Un cop situada en aquest context, "volia que fos real i molt creïble perquè el que em passava era veritat -encara que ho hagués intentat amagar durant molt de temps- i potser és això el que fa que el conte sigui punyent". "Necessitava que les emocions que jo sentia en el meu dia a dia s’hi veiessin reflectides", explica.
El llibre s’ha anat estenent. Ha arribat a les mans dels i les mecenes. La gent n’ha parlat a les cases. I, efectivament, s’han esberlat molts silencis. Silencis d’avis i àvies, pares i mares, fills i filles, amics i amigues. Silencis de persones que tenim al costat. Els nostres silencis. La Montse ha pogut sentir de prop aquest trencadís. Abans que sortís el llibre va obrir un compte a Instagram per explicar el projecte i va començar a rebre missatges: "Podem anar a fer un cafè?". A les presentacions que s’han fet fins al moment, multitudinàries o íntimes, hi ha hagut revelacions. A vegades un gest o una mirada. Altres vegades, una verbalització rotunda davant dels altres. "A mi també m’ha passat". "Suposo que és important que el primer cop que en parles, que li poses paraules, tinguis al davant algú que t’escoltarà i no et jutjarà", explica la Montse. I aquesta és una de les qüestions que recalca a les presentacions: escoltar, no jutjar, acompanyar, no preguntar detalls innecessaris. Deixar clara una cosa: "No és culpa teva". "Una de les coses que necessito és la validació. Necessito validar-me contínuament. Perquè, si no, el trauma et porta cap a la culpa tan ràpid que no te n’adones. La validació m’ajuda a posar els peus a terra, a dir-me a mi mateixa que no m’he inventat res. És real. Per fer això tinc una caixa on recullo articles que s’han publicat al diari, la denúncia que vaig posar davant dels Mossos d’Esquadra contra el meu agressor, cartes que he escrit a petició de la meva psicòloga… Són objectes que puc tocar i que reafirmen que tot això no és cosa del meu cap. El que em va passar és real".
Sobre el què li està aportant ‘El mar dins meu’ a ella mateixa la Montse explica: "m’està ajudant a avançar però, a la vegada, em fa molt mal". Sigui com sigui, afirma que ho vol poder defensar, "ja no pel que ens ha passat a nosaltres sinó per les generacions futures, perquè aprenguin a trencar tabús". I afegeix, "als anys vuitanta ens van educar per ser obedients, estar assegudes a la cadira i fer bona lletra; espero que les noves generacions, en un context encara més perillós per l’exposició a les xarxes socials, puguin aprendre a reflexionar i a no tolerar segons quines coses". "M’agrada la dent de lleó, quan forma el papus recobert d’una esfera de plomalls. Les llavors es dispersen amb el vent, que les escampa. Per a mi té molta simbologia”. Tant de bo aquest llibre s’escampi com les llavors de dent de lleó.
Web El Cep i la Nansa
