“Amb cançons s'arriba millor a la gent que amb manifestos”

Jose Lasala i Carla Lanuza formen Quintet de Boira, una nova proposta en cançó d'autor
Surtdecasa Penedès
,
18/03/2014
Música

La passada edició de l'Ateveu de Vilanova i la Geltrú va permetre fer un tastet de cançó d'autor de tota mena. Entre les propostes emergents, la que va sorprendre més positivament va ser la de Quintet de Boira; un duet nascut a Lleida tot i que Jose Lasala va néixer a Saragossa i Carla Lanuza és de Vilanova i la Geltrú. Parlem del projecte amb els dos components d'aquest grup bicèfal, que combina dues veus i dues guitarres tot cantant a la lluita per a l'alliberament.

-Per què canteu?
-Jose Lasala: Fem cançons més que res perquè la música és una eina que ens permet expressar-nos cap a la societat; un molt bon transmissor de missatges. Les cançons sempre se li acaben quedant a la gent. És més fàcil arribar a la gent amb cançons d'una certa temàtica política que no pas fent-lo llegir un manifest.

  • imatge de control 1per1

-Totes les vostres lletres parlen de les lluites socials?
-Carla Lanuza: No necessàriament. Tenim adaptacions com la de Silvio, tot i que són de gent que sempre ha estat vinculada a la lluita.

-J: Ja ho diu una cançó de KOP; les nostres vides són una cançó d'amor i lluita. Són dues coses que van lligades. Lluitem i defensem uns ideals perquè estimem la gent que ens envolta. La gent de la nostra classe. Del nostre entorn.

-Com neix Quintet de Boira?
-C: No fa ni un any. Vam començar al novembre de l'any passat. Ens vam conèixer al Casal de Lleida i a Marracos (la colla castellera universitària de la capital del Segrià). Ell anava tot el dia amb la guitarra... Un dia a casa vam posar-nos a tocar i vam decidir no parar.

-Quan decidiu donar a conèixer el que feu?
-C: Quan vam començar a tocar, va ser estrany. Va ser per allà el mes d'abril que ens ho vam començar a prendre seriosament. El Jose treballa a un bar i va demanar a l'amo que ens deixés tocar.

-J: Al Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans feien una festa prèvia a la Festa dels Països Catalans i buscaven grups. Són gent que coneixem i ens van proposar de tocar. Ho organitzaven al bar on treballo. Era un acte de petit format. Després ja va venir l'actuació a la Festa dels Països Catalans (amb Brams), vam encadenar dos concerts més i després ja vam començar a tocar a Barcelona, Vilanova i la Geltrú... Vam començar, cal dir-ho, molt endogàmicament. Concerts per a col·lectius de l'Esquerra Independentista i el seu entorn. És el públic a qui més agraden les nostres cançons, però nosaltres les fem per a tothom. Tant de bo més gent se sumi a escoltar-nos! Poc a poc anem sumant esforços.

-Tenir una actitud tant militant us porta problemes de cara a que es valori la vostra feina econòmicament?
-C: El Jose ho tenia molt clar, perquè ja tocava abans en un grup de versions. Però a mi em costava molt. Al principi fins i tot em feia vergonya demanar-los que ens paguessin el viatge...

  • imatge de control 1per1

-J: La música és un missatge, però també té un treball al darrere que ha d'estar remunerat.

-C: Més encara si et planteges enregistrar la teva música. 160 euros no te'ls treu ningú per gravar alguna cançó a un estudi. De fet, als concerts una de les guitarres sempre ens la deixen. D'endollable només tenim la que toco jo, que és del Jose. De guitarra espanyola no en tenim; sempre ens la deixa gent. El primer cop que vam tocar a Vilanova, aquest estiu a la platja, es va donar el cas que el mateix dia vam haver de demanar una guitarra a un amic d'aquí. Si necessitem un material per fer música, d'algun lloc l'haurem de treure.

-J: De totes formes, coincidim amb l'ètica política. La nostra música ha de ser una eina amb un missatge, hem de guanyar alguna cosa pel nostre treball, però no ens hem de lucrar a costa d'això. No es tracta de fer negoci amb aquest missatge que defensem. És un tema complex.

-C: I si et truquen d'un lloc per demanar que toquis i et diuen que no poden pagar, sempre pots acabar trobant una solució. O et conviden al sopar... Parlant la gent s'entén.

-La cançó d'autor havia estat molt deixada de banda durant molts anys, relacionada només a un temps ja llunyà. Però aquests darrers anys ha reviscolat molt intensament. Us identifiqueu amb la gent de “La Cançó Necessària”?
-C: Si algú ens vol identificar amb la gent d'aquest moviment vol dir que ja hem fet un pas endavant (riu). Està clar que són uns dels referents.

-J: Les cançons sempre han estat necessàries, però és cert que el gènere havia anat a de capa caiguda als anys vuitanta i noranta. La gent que ja vam néixer en aquesta falsa democràcia ja ens hem topat amb la realitat. Els nostres pares van viure una part de la seva vida en dictadura i la transició els va donar una època de més llibertats. Aquest canvi segurament a apaivagat els ànims revolucionaris de la gent gran. Però la nova formada de gent que ha viscut en l'actual escenari ens hem trobat amb un sistema i unes tòniques no no ens agraden, no són justes i ens discriminen com a persones i joves que som. Torna a ser necessari expressar un missatge polític. Crec que el ressorgiment de la cançó d'autor ve d'aquí. Nosaltres toquem perquè ens agrada. Perquè ens ho passem bé... Però perquè tenim moltes coses a dir, a cridar, a tota aquesta gent de dalt.

-En una hipotètica societat ideal lliure i justa, també faríeu música?
-C: L'al·licient de la música el té més ell que jo. El Jose porta molts anys amb la música. A mi un dels component que em tira més és el polític. Igualment, si visquéssim en aquest país ideal el Jose i jo no ens hauríem conegut, perquè ens vam conèixer en un espai de lluita.

-J: Sí. Però són dues coses que van molt lligades de la mà. Igualment, el dia que arribem a una societat utòpicament perfecta, hi continuaran havent moltes coses a canviar. I si no aquí, segur que a un altre lloc. Un procés revolucionari mai no s'acaba. Ha de ser permanent, sense fi, perquè sempre ens haurem d'autogestionar i fer front als atacs o les amenaces que puguin venir. Però, sobretot, la música sempre serà necessària. T'imagines una vida sense música? Quina ruïna!

-Què teniu en ment pel futur més immediat?
-C: Ara hem conegut una noia que el seu pare té un estudi de gravació... Jo també tinc un amic que no fa gaire ha muntat un estudi de gravació... A veure si podem fer alguna cosa a un preu raonable, perquè la cosa no està per anar regalant. Crear és fàcil, fins a cert punt.

-J: La música és cara, i enregistrar encara més. Estem intentant que surti pel millor preu possible i a la vegada traient un treball presentable. Mentrestant, ja anem composant nous temes. Tenim sis o set temes propis; els que farien una maqueta.

-Quants en teniu de propis?
-J: Sis o set. Per a una maqueta.

-Com composeu les cançons?
-J: Jo faig les lletres, la Carla hi passa el seu filtre i la música la fem entre els dos.

-C: A ell li queden unes lletres bastant roses. Fa una poesia dura de carta de felicitació (riu)... El Jose té aquest rotllo més poeta, que s'inspira i et presenta un o dos fulls i et diu de cop i volta “mira, té!”.

-J: Primer tenim la lletra, després una base d'acords, i a partir d'aquí comences a posar arranjaments, canvis de dinàmica, etc.

-C: A l'escenari improvisem bastant. La melodia base és sempre la mateixa, però els arranjaments crec que mai no els hem fet iguals. Les veus no les canviem, però la part musical, els solos... això sí que ho canviem. També és més divertit.

-Quintet fa pensar que potser sou cinc al grup...
-J: Uns dies després de decidir començar a tocar i fer un grup, estàvem a una terrassa d'un bar i ens havíem pres dos quintos perquè no hi havien mitjanes. Hi havia molta boira i vam ajuntar els dos conceptes.

-C: El primer nom havia de ser Zona Zero, fins que vam descobrir que hi havia un grup d'uns skins que ja s'ho deien... La zona zero era casa seva. Molts cops ens passa que la gent es pensa que som cinc. A l'hora de muntar algun cop s'han estranyat que només siguem dos... Som com Antònia Font, que tampoc no té cap Antònia al grup.

-Com va anar l'experiència de l'Ateveu?
-C: Va ser un cap de setmana que em va apujar molt la moral. Vam venir a l'Ateveu, que vulguis o no el públic eren bastant padrinets, i veure que responien bé ens va agradar molt. Estàvem tan acostumats a aquest rotllo més endogàmic, que veure la bona reacció d'aquest altre tipus de públic va ser una sensació molt bona. I aquell mateix cap de setmana també vam tocar a les Corts. Els dos dies, baixaves de l'escenari i et trobaves gent que et felicitava perquè havies tocat Chavela Vargas o Silvio Rodríguez”...

-Encara hi ha gent que s'estranya perquè un grup com vosaltres pugui fer versions en castellà...
-J: L'internacionalisme és un dels pilars bàsics de la ideologia que defensem. No perquè siguem independentistes hem de renegar totalment del castellà. És una llengua més, que també serveix per transportar missatges. I de cantautors castellans ni ha molts i boníssims.

-C: Justament, comencem els concerts amb una cançó en castellà. Ens agrada desconcertar segons quins auditoris. I traduir cançons al català tampoc no ens convenç.

-Destaqueu-me un cantant que admireu.
-C: Hi ha un noi francès que es diu Damien Saez, que vaig descobrir gràcies a una cançó que em va passar una amiga i que parla de la lluita del jovent.

-J: Els meus referents són Ovidi Montllor (les seves cançons no sé què tenen, però era molt gran), Ismael Serrano i Sílvia Rodríguez, Víctor Jara o Chavela Vargas. N'hi ha molts... És d'elogiar tota la gent que fa un grup per transportar un missatge. Tenen tot el meu respecte. Sort de gent com ells que ens fan creure en la utopia i el somni. Què faríem sense les cançons del Cesk Freixes? Han desvetllat consciències.

A

També et pot interessar