Goretti Martínez
,
06/02/2018
Espectacles

Mia Esteve: “Necessito sentir que estic sacsejada”

L’actriu i creadora de Sant Pere de Riudebitlles ens parla de la seva carrera i de la falta de risc en la creació artística

Foto: 

Jordi Surroca
Mia Esteve
La Mia Esteve és de Sant Pere de Riudebitlles. Allà imparteix un taller de teatre i forma part de les Dancingdays, un grup de dones improvisadores “que té com a objectiu dedicar temps, practicar, investigar, difondre i trobar formes estètiques a la dansa-improvisació”. Amb una llarga trajectòria interpretativa i creativa al darrere, en cinema, teatre i televisió, i havent treballat per La Fura dels Baus, la General Elèctrica o sota la direcció de grans dramaturgs, Esteve es pregunta perquè no hi ha més risc a les propostes artístiques i reflexiona sobre el difícil equilibri entre el que volem fer i el que ens veiem obligats a fer.
"Si ets bo, per què no et poses més al límit? Per què no t’arrisques més? Per què no fas coses més estranyes? Per què no et poses en perill?"

- Com va el taller de teatre?
El taller de teatre ja va funcionar l’any passat. La idea del poble era que recollís un tipus de públic que, al final, no és el que ha recollit. A la gent de Cultura de l’Ajuntament els hi semblava que hi havia gent jove, adolescents, a qui potser els venia de gust fer teatre. Es va proposar fer aquest taller per emparar aquesta possible inquietud dels joves. Però al final aquesta canalla... jo què sé... deuen estar estudiant o tenen altres coses. La qüestió és que s’hi van acabar apuntant altres persones que són totes adultes. Jo no he fet mai tallers ni he donat classes perquè em costa molt i sempre he pensat que no em sortiria i que això d’ensenyar no és “lo meu". Però la veritat és que l’any passat vaig passar el meu començament de curs una mica complicat i posant-me molt nerviosa preparant les sessions de cada divendres i ara ja els conec bastant, són poquets, i he pogut fer una mica el que jo volia. Aquesta segona tongada del taller va començar al setembre. Som poquets, només quatre. El taller està pensat sobre la improvisació, el joc de personatges i jocs que ens inventem i un format en el qual tant jo com ells ens hi sentim còmodes. 

- Per què et costa ensenyar?
Primer, crec que és bo ser organitzat o, si més no, ser conscient de quins són els camins, les tècniques o els processos en una creació. I jo en sóc conscient, però per a mi. M’entens? Potser en sóc conscient un cop ho he fet. Jo no tinc un sistema o uns mètodes. Sóc molt intuïtiva; llavors començo a assajar, m’estudio el text perquè tinc facilitat per estudiar-me’l i aprendre-me’l ràpid, però no tinc uns camins definits. I penso: i ara com li explico a algú altre? Jo sóc molt intuïtiva treballant. Llavors, com ho ensenyes, això? Així que el taller me l’he fet a la meva mida. Dic, si jo sóc intuïtiva, el que puc ensenyar són coses del tipus: “Mira’t aquesta foto, pensa en el que et dona i proposa’m alguna cosa”. És així com hem treballat. Aquestes són les meves eines. Ells em diuen que estan contents i que aprenen coses, que ja és l’objectiu. També em costa ensenyar per una qüestió de timidesa: posar-me davant la gent i dir “Jo sé fer això i ara us ho ensenyaré”, no ho porto massa bé. Però he de reconèixer que és una qüestió de training.

- Si t’hi poses, va sortint?
Sí. I que també hi ha un component de respecte i el “què en pensaran” i totes aquestes coses de quan et poses davant de la gent. Però me n’estic adonant que ens n’anem sortint. M’ho he de preparar bé perquè no me’n fio gaire. No sé si t’ha passat però jo he tingut profes que arriben i et diuen: “Avui farem...” I s’ho van inventant sobre la marxa i et fan una sessió que al·lucines.

- Has de tenir el gen.
A mi aquest gen se’m va escapar totalment.

- Com vas decidir dedicar-te a la interpretació?
Jo era molt petita i ja volia fer això. Volia ser o cantant o actriu. Aquí a Sant Pere sempre feia teatre i se’m donava bé. Em donaven els papers de “maresdedéu” i les pastoretes que tenien més text i això devia ser perquè m’agradava i perquè se’m donava bé. I quan vaig començar a estudiar a l’Inter, hi havia el Ricard Garcia que em va explicar que existia l’Institut del Teatre. Jo ni ho sabia. Llavors em vaig preparar les proves per l’institut i les vaig passar. Vaig començar a estudiar-hi i abans d’acabar ja em va sortir feina i vaig anar fent. Després he tingut les meves crisis, eh? Fa uns vuit o nou anys vaig dir que prou, que no volia seguir sent actriu i que volia ser jardinera. No volia treballar més d’actriu perquè ja en tenia prou. Però, “visto lo visto”, suposo que tinc la cosa dins i que això és “lo meu”.

- Què vas fer, al principi?
Vaig tenir molta sort al començament de la meva carrera perquè el primer que vaig fer va ser amb La Fura dels Baus. Tenia vint anys i me’n vaig anar un any a voltar per Europa fent un espectacle que era una brutalitat per a mi. Pensa que jo venia de fer el teatre de text del meu poble i quatre coses més, a més de la formació de l’Institut del Teatre, que és tot molt “polidet”, per dir-ho d’alguna manera. Jo crec que començar professionalment amb La Fura em va fotre una adrenalina... Vaig pensar: “Uala! Es pot fer així!” I després també, per sort, al marge de La Fura, he fet muntatges on la part creativa tenia un pes important. Moltes coses que no eren de text “al uso”. He fet teatre de creació contemporània, vaig estar amb la Companyia General Elèctrica, amb el Roger Bernat, des dels inicis. Vam obrir un local a Barcelona on hi havia intercanvi entre ballarins i músics i actors... He viscut processos en els quals la cosa participativa i creativa hi era al llarg de tot el muntatge. Però va arribar un moment que em va disgustar la professió, perquè vaig començar a fer coses més clàssiques. Per exemple les produccions que vaig fer amb el Mario Gas o quan me’n vaig anar a Madrid amb la Compañía del Teatro Clásico. I de cop vaig dir: “Però què és això? Si no m’agrada gens fer això! Repetir cada nit el mateix” Saps aquells moments de la vida que t’allunyes una mica de tu mateixa i et preguntes si et ve de gust realment fer el que fas? Allà vaig tenir un trencament molt fort. I ara, després de tenir un fill i de temes de salut i històries, també he pensat: “A veure, Mia, què vols fer i què pots fer fàcil i be sense menjar-te tant el “tarro””. Hi ha projectes en els quals t’impliques molt artísticament i són molt gratificants i n’hi ha d’altres on no estàs tan d’acord, ni amb el muntatge ni amb el text ni amb els companys, però és la teva feina i la pots executar de manera professional, amb un sou digne i ja està. Ara estic bastant en aquesta fase més pràctica. A més, en l’àmbit personal tinc aquí a Sant Pere la història amb les Dancingdays, que tenim via lliure per a fer propostes. Amb aquestes feines, només que tinguis una parcel·la de llibertat creativa coberta – i ara parlo per mi- en l’àmbit professional pots rendir bé. Jo sé que necessito una “vía de escape” perquè sóc així. Necessito sentir que estic sacsejada. Però també tinc un cos, una veu i un entrenament per estar sobre un escenari fent X. Per sort, he trobat un equilibri.

- De les coses que has fet, quines creus que t’han ajudat a créixer més?
Vaig créixer molt amb tot el procés de General Elèctrica perquè crec que en el fons ens estàvem inventant una cosa nova. Era un llenguatge molt desconegut per mi, molt influenciat pel teatre alemany i europeu que jo pràcticament no coneixia. Això em va marcar molt i va conduir la meva carrera cap a un lloc diferent. Durant molts anys jo crec que, d’alguna manera, em vaig mantenir en un lloc bastant alternatiu del teatre. Tot i que després vaig fer altres muntatges més clàssics o més mainstream, diguéssim... ‘Dinamita’, per exemple, era mainstream total. Vaig anar oscil·lant entre les dues coses. Molta gent de la professió – ara ja no ho sé perquè estic molt desconnectada- però crec que pensaven que jo era una persona que havia fet molt de teatre alternatiu, moltes coses poc convencionals, diguem-ne. I això crec que és un dels meus eixos com a actriu, tot i que es remunti a fa molts anys. Després he fet moltes altres coses. He treballat amb el Mario Gas, que em sembla un director d’actors meravellós i un senyor que després veig els seus espectacles i m’avorreixen perquè són molt clàssics i convencionals. Però treballes amb ell i, tot el que et diu i com et condueix... veus que aquest home en sap molt. No sé, he fet moltes coses i totes m’han convertit en una cosa o en una altra. Però aquell moment, que devia tenir de vint-i-cinc a trenta i pocs anys, a General Elèctrica em va constituir.

- Què fèieu, per posar algun exemple?
El primer espectacle que vam fer era una cosa que es deia ’10.000 kg’. Ho vam fer a la sala de concerts Apol·lo. El públic estava dalt l’escenari i nosaltres a baix. Això ja no sona estrany, perquè s’han utilitzat mil espais, però en aquell moment no s’havia fet mai. Sobretot eren temes de llenguatge: que no hi hagués quarta paret, que no hi hagués personatges, que hi hagués una relació molt directa amb el públic, que estiguéssim entre el públic, que cada intèrpret fos molt responsable del que feia... No hi havia un autor o una idea o un tal que t’emparés, sinó que el que feies tu era teu, el teu material. I això et dona un poder a l’escenari molt bèstia. Saps que allò és teu i té quelcom de molta intimitat i alhora de responsabilitat quan ho mostres. Hi ha pudor i il·lusió. Estàs compartint quelcom que és teu amb el públic. Qui està en risc allà, ets tu. I, a mi, això sempre m’emociona molt. A mi, veure algú que s’hi juga alguna cosa... Quan veig gent a l’escenari que està molt segura penso, “Coi, amb el talent que tens i sempre protegida”. Si ets bo, per què no et poses més al límit? Per què no t’arrisques més? Per què no fas coses més estranyes? Per què no et poses en perill? És una cosa que trobo a faltar. I això, aquell moment de la General Elèctrica, m’ho va donar molt.

- La tendència d’ara a l’autoficció va per aquí, no? L’èxit de ‘Estiu 1993’, per exemple.
Jo la vaig trobar una mica fleuma, la veritat. Però sí que m’interessa més un tipus de proposta més des de tu, no tant d’artifici. I, en el cas que hi hagi artifici, que sigui per aportar poesia o alguna cosa bonica. No perquè sí. Si t’he de fer un resum del que vaig a veure, moltes vegades trobo que hi ha molta cosa artificiosa gratuïta i innecessària. Diners gastats en coses que penso... “Però què m’esteu dient amb tot això? Quina necessitat hi ha? Per què no surt algú i diu el que pensa “a grito pelado”?” Segurament m’arribaria més. Tot ho edulcorem i emboliquem. És una cosa dels nostres temps.

- Tot ha de venir en un paquet ben bonic perquè, si no, ja no arriba enlloc.
Tot ben embolicat, com codificat d’una determinada manera, cool i moderna, encara que ja ni sabem què vol dir. A mi m’enfada una mica, això. Però si em preguntes per com està el teatre, la veritat és que estic bastant desconnectada. Hi vaig, bàsicament, per veure els meus amics. Sé que a la Beckett estan fent coses que estan bé. I després conec gent que fan coses interessants i que segueix picant pedra. Uns amics de General Elèctrica, per exmeple. Allà hi havia, d’una banda, el Roger Bernat, que ha acabat fent coses molt estranyes ell sol, i un dels altres companys era el Tomas Aragay que, amb la seva dona, la Sofia Asencio, tenen una companyia que es diu Societat Doctor Alonso i fan coses molt interessants. Fa temps vaig fer amb ells un muntatge sobre Fernando Pessoa del qual n’hem fet molts bolos i sempre diem que tant de bo en puguem fer fins que siguem iaios. Som tres, al voltant d’una taula, i van passat coses molt marcianes. Com m’agrada imaginar-me de iaia fent aquest espectacle perquè és súper cuco, finíssim.

- Després està si espectacles com aquests arriben o no arriben al públic.
Clar. Societat Doctor Alonso estan sobretot “por ahí”, en festivals i “fricades” fora de Catalunya. I, si estan per aquí, estan en mogudes com el Sâlmon, al Mercat de les Flors. És un festival de noves creacions i hi ha coses molt interessants. Societat Doctor Alonso presentaran un espectacle que és maquíssim – jo ja el vaig veure al Museu Arqueològic fa dos Grecs- que es diu ‘Si los huesos hablaran’. Te’l recomano molt. A Sâlmon ve molta gent de l’escena d’aquí i de fora que fan propostes interessants. Jo quan hi entro penso “Vaaale, això sí que està bé”. D’altra banda, també penso hi ha gent que fa coses que a mi no m’agraden però que les fan molt bé. A mi el que fa el Lluís Homar m’interessa tres pitos però sé que ell és molt bo. No aniré a veure el Cyrano, perquè no m’interessa, però ja m’imagino que omple el teatre perquè és que ell és molt bo i en sap molt. Per això em fa una mica de ràbia aquesta gent que és tan bona, Vilarasaus i tota aquesta penya, perquè penso “per què no feu un dia alguna cosa fora del convencional?”. Hi ha alguns que ho fan...

- Combinar les dues coses?
Sí. Perquè, en el fons, amb el pas dels anys, entres en una espiral en què sempre fas el mateix i no te la jugues gens. No sé com es deuen sentir ells artísticament...

- A tu no t’ompliria.
A mi no m’ompliria gens. Això ho vaig pensar fa no gaire veient la Clara Segura, que és una actriu boníssima, boníssima, fabulosa, però és una tia que té un muntatge rere l’altre i deu tenir una vida tan estressada! Vaig anar amb el Ruben Ametllé a veure una cosa d’ella fa un temps i ho vam pensar. Si tu mateix no et dones temps a pensar, a veure què fas, com ho encares i com t’impliques artísticament... hòstia! Al final és com fer xurros, no? Vas fent, vas fent, vas fent... tires de tècnica i d’arts, perquè tens les teves, però corres el perill que a la gent ja no l’interessi.

- Per molt artística que sigui la feina, es converteix en industrial?
Jo ja sé que aquesta feina és molt puta i quan et truquen vuitanta persones els hi has de dir que sí a totes perquè igual d’aquí dos anys no te’n trucarà cap. És que això és així. Ja ho sé, ja prou que m’ho he menjat amb patates. Però, vaja, hi ha gent més ambiciosa en alguns aspectes i gent més ambiciosa en altres. Hi ha gent que s’acostuma a viure d’una manera, sobretot a nivell econòmic. Clar, jo que sé, si resulta que tens la hipoteca, dos cotxes i no sé quantes coses més, has de tornar a fer el culebrot perquè no queda una altra. Jo, com que sempre he viscut bastant en la misèria, perquè no he tingut l’ambició de tenir coses.... La meva ambició sempre ha estat més artística, més naïf, si vols. No és l’ambició d’intentar ser més famosa. És una pena perquè potser treballaria més.

- Almenys deus estar més tranquil·la, no?
Sí, però és veritat que hi ha èpoques que penso que és una merda. Que tinc aquest ofici i no em truca ningú. I em trobo els amics i em pregunten “com pot ser que tu no treballis?”. I no treballo jo, no treballa el Ruben, no treballa molta gent que conec... des de fa temps, a més. Mira, és així. Està tot molt fet malbé. Sempre ho fan tot els mateixos. S’omplen autocars de iaies per anar al TNC a veure els actors dels culebrots. Això és així.

- Et fa patir que la gent no valori el risc, la sinceritat, la senzillesa...?
M’imagino que hi ha gent que ho valora. Però el gran públic es regeix per una altra cosa. I crec també que hi ha gent que va al teatre com qui va a missa.

- Per costum?
Perquè queda molt bé dir-ho. Però gent que s’assegui en una sala, que es deixi emocionar i que en surti sacsejada, que sigui tan sensible com per deixar-se anar, malauradament, em temo que no abunda. Tinc aquesta sensació.

- Creus que estem molt acomodats?
Sí, i molt a casa. Oci? Sí, ja en tinc. A “punta pala”. Cultura? Cultura? No és oci? Pfff, si tot és el mateix. No? No ho sé. Però tampoc em reboto, perquè jo no ho visc així. Jo no ho practico, això. No em sortiria. Fa anys que no tinc tele perquè no puc, em poso nerviosa davant d’una televisió. I a l’ordinador no puc estar més de quinze minuts. I tot el món de les noves tecnologies em supera a sobre manera. Però no hi estic en contra, ni molt menys. També és veritat que tots aquests mitjans ofereixen la possibilitat que algú que no ho faria mai faci propostes súper boniques i personals. Però també crec que estem adotzenats i que d’inquietud, en general, poca.

- Dancingdays. Per animar-nos una mica.
Dancingdays té l’origen en l’Einat Tal, que és una noia de Sant Joan de Mediona que practica el mètode Feldenkrais. Feldenkrais és una tècnica de moviment que observa les tendències naturals que té el cos i proposa, mitjançant exercicis de lliure moviment, alternatives. Ella t’ho explicaria molt millor. L’Einat va venir a Sant Pere i ha anat fent un grup de gent al poble i fan sessions d’una hora d’entrenament físic els dilluns al vespre. Moviment, música i improvisació, bàsicament. I d’això es va anar desgranant un grup de noies que ens coneixíem. Jo em vaig afegir més tard. Vaig anar un dia a provar, ens vam enamorar allà totes i vam seguir. Elles ja havíem fet alguna cosa per un Glop d’Art allà a les basses de Cal Ròmul abans que jo hi fos. Quan jo ja hi era, vam anar a Ribes de Freser, a una masia on es muntava un festival i vam ballar per allà al bosc. Va ser molt bonic. També vam intervenir a l’últim Glop d’Art i, pels innocents, que el Riudebitlles Territori d’Art sempre fa alguna cosa, i vam fer una interacció amb les escultures del Jaume Amigó. En aquest cas, vaig assumir la direcció. Una de les peculiaritats que té el grup és que la responsabilitat dels projectes va rutllant, cosa que fa molt de respecte i molt de vertigen, perquè sempre creiem que no ho podem fer. Però al final ho fem. Va ser molt bonic i ara tenim ganes de més i tenim alguns projectes pel Penedès sobre la taula.

- Com veus el Penedès i Sant Pere de Riudebitlles?
Mira, jo estic súper contenta d’haver tornat a viure a Sant Pere. Primer, vaig tornar perquè estava farta de viure a Barcelona. Amb els anys vaig anar veient que necessitava camp i terra. Necessito la terra a prop. M’agrada molt estar aquí. Hi ha un xup xup “guapu”. El Jaume (Felipe), de la biblioteca, és una meravella: et dona llibres i et dona de tot, cada cop té més pel·lis i no et deixa marxar “pren això i pren allò”... M’encanta! La biblioteca és una seu que sempre la tens allà oberta. Hi ha les “mitjones” (organitzadores del festival de titelles Mitjó), hi ha els “territoris” (artistes del Col·lectiu Riudebitlles Territori d’Art), que sempre estan proposant coses... No ho sé, veig que hi ha un tipus d’inquietud que jo mai m’hagués imaginat i que m’encanta. I després, el Penedès em sembla una terra molt bonica. De veritat, sempre m’ha encantat. Quan era petita dibuixava, com a dibuix idíl·lic, camps i masies. Era el meu paisatge súper idíl·lic i ho continua sent. Que després me’n vaig a una altra terra i també m’agrada però el Penedès, amb la vinya, aquesta cosa “secutxa” i escarpota. La terra i la vida al camp, la pagesia... M’encanta.

Més informació: 

També et pot interessar