Bet Altarriba
,
13/06/2019
Arts

Guillem Elvira: "La ciutat és el canvi, allò que hem de convertir i transformar entre tots"

És l’autor de 'Seqüències Urbanes', Premi Igual’Art 2018/2019, una exposició ubicada al Museu de la Pell d’Igualada
Guillem Elvira

Foto: 

Bet Altarriba
Guillem Elvira (Igualada, 1992) és un jove arquitecte. Premi Igual’Art 2018/2019 amb 'Seqüències Urbanes', una exposició que proposa una mirada poètica i alhora reflexiva i crítica sobre la ciutat d’Igualada. El projecte d’Elvira es basa en dues peces que dialoguen entre elles: en una, la col·lecció d’imatges realitzades a través de diverses tècniques, a escala petita, de diversos elements que la configuren. Es tracta d’una mostra que treu a la llum quin és el veritable paper de l’arquitecte, sovint desconegut; i que proposa coses que no funcionen o que haurien de canviar a la ciutat, que llença preguntes morals i ètiques, que provoca que ens n'adonem que les coses petites són realment extraordinàries. Això sí, sense oblidar destacar aspectes que fan especial i única Igualada, d’allò tan proper i tan nostre com “imitada però mai Igualada”. L’altra part de l’exposició, a escala humana, és l’anomenada 'Capella Laica'. Un espai que convida a la reflexió personal, a la meditació, a la cerca d’un mateix. I que podria mimetitzar-se en qualsevol dels espais que hi estigués exposada. Fins el proper dia 23 de juny, podeu visitar l’exposició 'Seqüències Urbanes' al Museu de la Pell d’Igualada, a la Sala de les Encavallades.

- Guillem, ets arquitecte.
Sí, vaig estudiar arquitectura i en aquests moments estic desenvolupant projectes a Igualada. Quan vaig acabar la carrera ja em vaig posar a col·laborar amb en Xavi Andrés, amb el projecte del Somiatruites. Professionalment és l’arquitectura, però d’entre els meus hobbies hi ha el disseny gràfic, la il·lustració... cosa que també he volgut plasmar en aquesta exposició. A més, a la mostra també jugo amb tècniques digitals, de pintura, de fotografia... L’exposició és una miscel·lània de coses que m’agrada fer. No aprofundeixo tècnicament en cap d’elles, però al final són eines per experimentar i que acaben sent el suport gràfic del resultat. És el joc de passar d’una matèria a una altra, i com entre elles creen una imatge més general tal i com es pot veure aquí, tot un recull que sembla un mur de Pinterest o d’Instagram de coses diferents entre elles, però que acaben definint les meves inquietuds.

- Comentes que són imatges molt diferents entre elles, però quin és el seu denominador comú? Es regeixen per un patró determinant?
Visualment hi ha molta geometria. Crec que em recolzo bastant en l’arquitectura, en com pots extreure, com pots fer que una forma acabi assimilant tot un edifici. És a dir, no et cal dibuixar tot l’edifici, sinó que pots fugir del realisme i amb una forma o un traç geomètirc ja pots representar aquell element. La idea és més poètica d’aquell element que no tant concretar-lo. Agafes una referència geomètrica o en suggereixes una part. Els colors tots són pastel, crec que això sorgeix del meu caràcter, no m’atreviria a fer una composició de colors molt llampants.

- Per què formes geomètriques?
La geometria en sí ja té un significat abstracte. És una declaració molt potent perquè són formes perfectes. La forma en si ja és abstracció, i et permet jugar amb les fugues, amb les composicions, en fer els alçats verticals, en utilitzar la geometria per donar la
visió de la ciutat... resulta ser un joc més.

- I en tot el seu conjunt, què plasma 'Seqüències Urbanes'?
Aquest projecte està vinculat amb Igualada. Visualment hi ha un llenguatge, que tot i que cada imatge sigui diferent, en el seu conjunt explica la mateixa història, que el punt de partida és Igualada. Per exemple, a la gent li crida molt l’atenció la de l’IKEA on hi havia Cal Farrés que era la cistelleria, així com també el del FNAC, a Cal Jordana, l’emblemàtica llibreria. Són dos comerços que han tancat l’últim any, eren comerços súper autèntics d’Igualada, que han desaparegut, segurament, per l’aparició d’aquestes grans cadenes. Aquesta és una de les reflexions, i per altra banda, si aquests petits comerços haguessin sigut un FNAC o un IKEA des d’un principi, pot ser sí que haguessin encaixat o sobreviscut. Són reflexions. Un altre exemple és la pota de gall, el paviment que hi ha a Cal Font. He agafat la forma de la pota de gall en si, que parla del tèxtil, molt significatiu d’Igualada i el paviment, l’he convertit en rajola, amb un material que és el terrazzo. Aquest estampat era molt dels anys 50 i 60 i ara s’està tornant a posar a les cases. Doncs bé, és un exemple que també el podríem posar a les cases, ja que està en escala petita. A Barcelona ja es fa amb el panot de la flor.

Guillem Elvira en un moment de l'entrevista i visita a l'exposició | Foto: Bet Altarriba

- I més exemples d’aquests jocs?
Per exemple, he posat un skate park al Zementiri de Miralles. És un joc, ja que es volia que fos un parc cementiri. Jo sóc un admirador de Miralles. Traslladar aquesta idea radical vol dir que els skaters es posen per tot arreu de la ciutat, és una cosa incontrolable. Exposo que costa molt per la gent d’Igualada entendre aquest cementiri, en els seus inicis, la gent no volia enterrar-se allà. És una reflexió, no defenso que hi hagi d’haver un skate park al cementiri, eh! Només vull fer reflexionar i llançar preguntes. En un altre, plasmo el disseny de Miralles-Pinós, el de la placa del nínxol i que no es va acabar respectant. Miralles-Pinós volien que totes les plaques dels nínxols fossin igual perquè deia que tots èrem igual davant la mort. És un fotomuntatge i he jugat. Hi plasmo que l’arquitectura dona eines per fer coses, però sovint, no encaixa amb la societat. Què hagués passat si s’hagués respectat la idea inicial dels dos arquitectes? Doncs això és la reflexió de com serien si hagués sigut així. Aquesta exposició és posar en valor coses que podrien haver estat d’una altra manera, també.

- I aquí, el Rec.
Exacte. En aquesta altra també exposo una de les meves inquietuds: el Barri del Rec. A través d’una composició senzilla, on vull plasmar com costa que la gent envaeixi aquest espai buit. Com et dic, hi ha molt Rec perquè Igualada, en el seu futur, ha d’anar lligada
sí o sí en aquest barri. En aquesta imatge proposo un exercici, fer entendre com el barri és una taca paisatgística, de patrimoni industrial i com aquesta peça no és aliena a l’entorn, sinó que ha d’anar lligada amb aquestes taques que hi represento: la verda és l’entorn fluvial i tots els horts que hi ha vinculats en aquest espai, alhora les taques que signifiquen els conreus de secà i aquestes altres que són les margues blaves, un tret tant identitari d’Igualada. Aquest altre és un dels meus preferits. És sobre la Ronda del Rec, on exposo que no deixa de ser un mur, que no deixa arribar a l’entorn natural que l’envolta.

- No hi ha gaires persones, en l’exposició.
No. Hi ha alguns gestos, alguna mà. No s’hi veu reflectida, però hi és de forma implícita, tant en la forma de viure, en la forma de comprar, d’entendre la ciutat, transformar-la, canvis urbanístics...

- L’arquitectura és un reflex de la societat?
I tant. De com som i de com es viu. S’ha d’apostar per la sostenibilitat, per la cooperativitat... La manera de viure ha canviat i els edificis, també. La ciutat és el canvi, allò que hem de convertir i transformar entre tots: hi ha l’escala individual, la col·lectiva... Hi passen moltes coses. Et fa adonar de coses que no veies, o que no coneixies. L’arquitectura també té aquesta altra part més artística... I també s’haurien d’obrir les portes a edificis perquè la gent els conegués d’aprop, a través de visites guiades. Manca aquesta part divulgativa i de fer veure que allò quotidià o que no t’agradava, potser et farà veure-ho tot des d’una altra perspectiva i amb uns altres valors. L’arquitectura ha passat moments molt difícils per culpa de la bombolla immobiliària. No és només economia o construcció. És un reflex social, d’ús, de com es viu, hi ha història, hi ha composició, és també una vessant artística.

Guillem Elvira a la Capella Laica | Foto: Bet Altarriba

- Una de les altres parts que composa 'Seqüències Urbanes' és la Capella Laica. Què transmets amb ella?
Volia que hi hagués alguna cosa d’escala humana, que no fos aliè. Les dues peces, tant el recull exposat com la capella dialoguen entre sí. A més, també vaig tenir en compte aquest espai, la Sala de les Encavallades alhora de composar-ho. És una subsala, arquitectònica i artística. És una estructura que podria estar al mig de la ciutat, és molt líquida, la materialitat és un plàstic que no deixa de moure’s si hi ha una finestra oberta, una cosa molt etèria. És totalment artístic, però no està disvinculat al conjunt. És un joc de llums, de reflexes. Si allà he deformat la ciutat, aquí qui es deforma ets tu, un racó per pensar i per reflexionar. És un espai d’estada, d’aturada, de reflexió i meditació.
 

Més informació: 

També et pot interessar