Gemma Cots: "La millor manera de mantenir un camí és passar-hi"

És la responsable de l’Associació País de Terra Roia que promou el Museu de Camins a Josa i Tuixent

Núria Mora

28/01/2026

Entorn

Els camins són testimonis d’històries de vida, durant els segles s’han transitat per anar d’un costat a l’altre i per unir pobles, ciutats, valls i famílies. Conèixer els camins ajuda a entendre els territoris per on passen i aquest és l’objectiu que travessa el projecte que impulsa Gemma Cots al municipi de Josa i Tuixent, a l’Alt Urgell, a través de l’Associació País de Terra Roia. Després d’anys vinculada al Museu de Camins de la Vall de Siarb, al Pallars Sobirà, des de l’estiu passat està immersa en la rèplica d’aquest projecte amb la intenció de continuar recuperant camins, senders, històries i maneres de viure que expliquen com era la vida al Pirineu al segle passat. A través de diverses entrevistes amb padrins i padrines dels pobles de Josa i de Tuixén, aquests records cobren vida en forma d’exposició i de jornades participatives que han permès reobrir dos camins que recuperen patrimoni immaterial, activen la memòria col·lectiva i reforcen els vincles comunitaris entre els dos municipis.

La vida passava als camins, llocs on passaven coses, on et trobaves i et creuaves, anant d’una banda a l’altra

- D’on et neix la inquietud pels camins, els senders i la recuperació del patrimoni natural?
Des que anava al Cau sempre m’ha interessat molt el tema de les excursions i la natura. Anava sovint al Pirineu i després de conèixer l’Associació Balmes Blancs que porta el Marc Cortina, vam començar a col·laborar reobrint el refugi de la Vall de Siarb. Ell tenia també molt interès amb la recuperació de camins i cap al 2016 un agrupament escolta ens va demanar fer un servei i se’ls va acudir fer un camp de treball de recuperació de camins. Això em va ressonar per les experiències que havia tingut en camps de treball internacionals i ho vam muntar. Jo he estudiat Filologia Catalana i una de les coses que més m’agrada és l’etimologia, saber d’on venen les paraules. Amb el paisatge em passa una mica igual, m’interessa saber com està format, per què hi ha els arbres que hi ha o què hi havia abans. Aquesta curiositat i conèixer l’Associació va fer que ho connectés tot.

- I arran de l’experiència amb el camp de treball és quan s’inicia el projecte del Museu de Camins a la Vall de Siarb?
Vam veure que hi havia molt interès i que generava un impacte perquè els resultats eren molt tangibles. Quan obres un camí, primer el veus tapat i després amb unes quantes tisorades el veus obert. Més enllà d’obrir el camí, vam començar a fer entrevistes a la gent gran i a partir d’aquestes converses vam saber per on passaven els camins, per què s’utilitzaven, quina era la vida que es portava al segle passat i com ha canviat amb el temps, perquè s’ha passat de fer unes feines que eren completament manuals a feines mecanitzades, de fer-ho tot amb les mans, a fer-ho gairebé tot amb carros i després ja amb tractor. Per a nosaltres era impactant veure com ha canviat tant la manera de viure al Pirineu, o a les zones rurals, perquè és una vida completament diferent de la que tenim ara, començant per les distàncies. Ara ens costa imaginar que, per exemple, per anar a la perruqueria trigaven tres hores! Vam fer les entrevistes, els camps de treball, vam començar a fer formacions amb pedra seca i vam veure que a través d’aquests camins i de visites guiades que fèiem, arribàvem a un patrimoni cultural i ens vam adonar que estàvem fent alguna cosa més que recuperar camins. I va ser quan va sorgir la idea del Museu de Camins a la Vall de Siarb.

- I des de fa uns mesos estàs treballant en una rèplica d’aquest model, en aquest cas a Josa i Tuixent. Com hi arribes?
Sí, hi va haver un moment que vaig veure la necessitat de marxar de la Vall de Siarb i a partir de l’exposició 'Dues pedres. Paisatges persistents' que es va fer al Palau Robert de Barcelona, i en la que també hi vam col·laborar, em vaig adonar que hi havia molta gent que treballava en camins. Em vaig posar en contacte amb l’Observatori del Paisatge, vaig parlar amb consells comarcals i amb el Parc Natural del Cadí Moixeró i amb contactes que també tenia vaig arribar a l’Ajuntament de Josa i Tuixent, que em va obrir les portes. Aquestes converses les vam iniciar fa més dos anys, és un ajuntament petit i calien recursos econòmics també. A través de l’Associació País de Terra Roia em vaig encarregar de buscar el finançament i el vam aconseguir per una convocatòria de l’Obra Social La Caixa. Després també hi ha participació de l’Ajuntament, del Consell Comarcal, l’IDAPA i l’IEI. La burocràcia es va allargar fins a principis de l’estiu passat, que vam començar el projecte.

- En què heu estat treballant aquests primers mesos?
El primer que vam fer va ser presentar el projecte del Museu de Camins de Josa i Tuixent a tots els veïns i veïnes perquè la idea és que se’l facin seu. Volíem rebre opinions, saber si els semblava bé, si hi voldrien participar donant-nos informació. La primera reunió va tenir molt bona acollida, van venir unes vint-i-cinc persones i ens van facilitar contactes de padrins i padrines per començar a fer les entrevistes a la gent gran, saber quins camins hi havia, quins havien utilitzat, quina era la realitat d’aquesta zona, perquè l’orografia al Pirineu és molt diversa. A mesura que anàvem fent les entrevistes ens adonàvem de les diferències que hi ha al Pirineu però també entre els dos pobles, perquè Josa i Tuixén són pobles que estan molt separats i cadascun tenia una realitat.

- Quines diferències hi havia entre un poble i l’altre?
Per començar, hi ha una distància física, perquè no es veuen. Si estàs a Josa no veus Tuixén i si estàs a Tuixén no veus el poble de Josa. Això va ser curiós de saber-ho, perquè sí que hi havia comunicació entre ells, però no és que hi hagués unitat. A Josa per exemple, hi havia més tendència a anar cap a Gósol, mentre que la gent de Tuixén anava més a Sant Llorenç de Morunys. També depenia si hi havia familiars i llavors sí que es comunicaven més, però la gent de Josa explicava coses de Josa i a Tuixén només hi anaven quan era festa major. El que sí que tenen en comú són les muntanyes i l’entorn. Tothom ens ha parlat dels prats, de la vida al camp, sense grans extensions cultivades. La majoria de les famílies es referien a zones molt petites de camps que hi havia en una banda i una altra, destinades al consum propi. Després de fer les entrevistes vam organitzar una jornada de participació en l'escola de Tuixén amb dos padrins. Vam fer dinàmiques amb els alumnes, els vam ensenyar fotografies antigues i la canalla preguntava. També vam portar objectes, explicar anècdotes i mirar de fer més atractiu el projecte fent una activitat intergeneracional.

- Aquesta jornada és el punt d’inici de l’exposició 'Quan la vida era als camps'?
Si, hem fet una exposició que ara es pot veure al Museu de les Trementinaires de Tuixén -fins al 21 de febrer- amb tot de plafons que, d’una banda, expliquen el context de l’època, amb fotografies i il·lustracions i després també hi ha una part de les feines del camp, la transformació dels aliments, els desplaçaments a la vall, la vida quotidiana... També hi ha diversos plafons amb les curiositats que explicaven els padrins i un mapa il·lustrat que va fer la Vanessa Freixa on localitzem els punts on els padrins ens han explicat coses. És un material que també publiquem a xarxes i al canal de YouTube on hi ha totes les entrevistes i resums.

- Quines són algunes de les curiositats o històries que us han explicat?
Explicaven com anaven a guardar les vaques, o com anaven fins al molí. Els desplaçaments tampoc eren fàcils perquè la carretera era de terra i no té res a veure amb el paisatge que hi ha ara. La gent treballava als camps, no hi havia silenci, hi havia animals, persones movent-se tota l’estona d’un lloc a un altre, a fer llet, als molins... La idea de l’exposició és poder imaginar com era la vida del segle passat. I en paral·lel, l’altra actuació que vam fer va ser una recuperació de dos camins, un de Josa i un de Tuixén.

- Com heu fet la recuperació d’aquests camins?
Vam muntar una jornada de participació amb els mateixos veïns, grans i petits perquè volem que totes les generacions hi participin de forma activa i sàpiguen que el projecte ja s’està desenvolupant. Amb les entrevistes ens vam adonar que a Josa ens parlaven sempre d’un camí i ens vam posar d’acord a recuperar-lo. Ho vam fer al novembre de l’any passat i ara ja està obert. Volem fer un fulletó explicant aquest nou camí, que la gent sàpiga que existeix i veurem també si el marcarem amb alguna senyalització groga de continuïtat. Hem de gestionar amb l’Ajuntament com fem el manteniment, tot i que la millor manera de mantenir un camí és passant-lo, utilitzant-lo.

- En certa manera estaríem parlant no només d’una recuperació física de patrimoni, sinó també d’una recuperació de vincles socials entre Josa i Tuixén?
Sí, jo penso que hem de donar importància a determinats elements que feien que la gent estigués més comunicada i més present. L’exemple que sempre ens posaven els padrins és quan no hi havia televisor ni electricitat. Què passava? La gent es reunia a la plaça i explicava xafarderies del poble i quan va arribar el televisor, la gent anava a casa d’algú a mirar la tele. Però com a mínim, com que al poble només hi havia un televisor, tots anaven a la mateixa casa, s’hi reunien i xerraven allà. Ara cadascú té el seu mòbil i ja no hi ha aquests espais, tot i que la gent gran encara ho fa, surt a la plaça i es troba allà. Els joves no sé si ho fan, no sé si tenen un punt de trobada com podria ser la plaça, el bar o el banc que ho facilitava. Em fa l'efecte que hi ha determinats elements que faciliten la interacció entre persones, entre generacions i famílies i penso que potser s’estan perdent aquests espais d’interacció entre nosaltres. I els camins són llocs on passaven coses, on et trobaves i et creuaves. Ara agafes el cotxe, et desplaces i entres a casa, no et veus tant.

- Un altre objectiu del Museu de Camins seria mirar de reconèixer el territori recorrent-lo a peu?
Com a projecte de camins tampoc pretenem recuperar-los tots perquè tots no es podran mantenir i la gent tampoc els utilitzaria tots. Però sí que com a mínim a Josa i Tuixén volem recuperar-ne i mantenir-ne uns quants. Més enllà d’això, el projecte vol explicar per què s'usaven. En el fons és entendre que la vida passava a fora, caminant i anant d’una banda a l’altra perquè tot el que arribava a casa, venia de fora. Els aliments, la llet, el formatge, els cereals s’anaven a comprar a través d’un camí a la Seu d’Urgell i es tornava. No era tan simple com agafar el cotxe i anar al supermercat. Calia cuidar els animals i els camps per obtenir els aliments perquè les famílies mengessin. I després gaudir de la Festa Major, el Carnestoltes i algun altre esdeveniment, però tot passava als camins. I això va canviar quan van arribar les carreteres, que de fet aquí la carretera no es fa asfaltar fins a l’any 2000, de vegades no cal mirar tan lluny en el temps... Doncs quan van arribar les carreteres, va ser quan la gent va marxar perquè tenien la via fàcil per sortir. Cap als anys setanta hi va haver una baixada molt important de població i Josa es va quedar buida, li van posar un cadenat i no es podia entrar. És una situació bastant particular la d’aquest territori.

- Sense els que van decidir quedar-se, el paisatge segurament ara seria molt diferent, no?
El projecte intenta revalorar la vida que s’havia portat al segle passat i molta gent que hi havia viscut no la valora perquè era una vida molt pobra, molt sacrificada, de supervivència. El progrés implicava marxar a zones urbanes i a la costa, però ara comença a haver-hi gent que s’interessa per les zones de muntanya, que li agrada viure-hi i es fa valdre que hi ha persones que sempre han viscut en aquestes àrees de muntanya i que gràcies a elles hi ha el paisatge que hi ha. Si tothom hagués marxat, el paisatge estaria abandonat i s’hauria de fer molta més feina. En canvi, la gent que s’hi ha quedat l’ha conservat i l’ha mantingut. Durant anys ho van passar molt malament perquè havia de ser molt dur viure al Pirineu quan tanta gent marxava. L’impacte que té fer el projecte és que dona importància al valor patrimonial que té haver viscut aquí, dona valor als camins que sempre han sigut vies de comunicació i vies d'accés als aliments i mantenir-los ens permet aprendre sobre tot això.

- Per on seguirà el projecte, quins reptes teniu sobre la taula amb el Museu de Camins de Josa i Tuixent?
Volem fer difusió de l’exposició. Ara està a Tuixén, després la portarem a Josa i intentaré que arribi també al Parc Natural del Cadí Moixeró, al Consell Comarcal i a la Seu d’Urgell. I el pas més gran seria organitzar una estada per mirar de recuperar un camí més gran i fer-ho amb algun grup de joves, a través d’estades amb algun Cau, amb l’objectiu de donar valor al patrimoni immaterial. També volem donar conèixer el camí que vam obrir a Josa, part del camí que vam reobrir a Tuixén i la resta de camins que hi ha en aquest entorn.