Museu dels Camins

Foto: 

Cedida
Camins del Pallars Sobirà

Marc Cortina: "El Museu de Camins es construeix de manera col·laborativa"

Aquest projecte pretén recuperar tota la xarxa de camins antics
Anna Solana
,
11/11/2020
Entorn
Els camins ens parlen sobre la història, l'economia i la vida social d'un lloc. Són rastres vius d'un passat que, si tornem a trepitjar, ens connectaran amb allò que érem i allò que som. Des de l'entitat Balmes Blancs, valoren tant aquest patrimoni històric que hi han dedicat un museu. El Museu de Camins de la Vall de Siarb, al Pallars Sobirà, pretén recuperar tota la xarxa de camins antics d'aquesta zona per a fer que tornin a ser transitats. En aquesta tasca, els han acompanyat els veïns i veïnes de la vall, però també grups de joves que des de fa uns anys participen en els seus camps de treball on es dediquen a recuperar aquestes vies de comunicació tan antigues. Hem volgut parlar amb Marc Cortina, pallarès criat a Barcelona i membre del projecte, perquè ens expliqui el camí que han fet i els camins que encara els queden per recórrer.
Ara es parla molt del fet que els museus han de ser vivencials. Què hi ha més vivencial que els joves puguin venir a construir un dels murs de pedra seca d'aquest museu?

- Com va començar aquesta aventura?
Va començar amb Balmes Blancs. Una entitat que va néixer a partir de muntar excursions a la muntanya amb amics. En aquestes excursions, barrejàvem la pràctica d'algun esport amb algun tema. Fèiem sortides temàtiques de cap de setmana sobre la Guerra Civil, sobre època medieval, etc. En una d'aquestes sortides ens vam allotjar al Refugi de Llagunes, que aleshores estava tancat al públic. Ens va encantar i vam veure que seria una bona oportunitat agafar el refugi i gestionar-lo nosaltres. Això va coincidir amb un moment difícil a l'empresa on treballava i vaig pensar que potser era el meu moment per marxar de Barcelona i pujar al Pallars, un somni que sempre havia tingut. Ara ja fa set anys que visc a Llagunes portant el Refugi Vall de Siarb.

- Com feu el salt del refugi al projecte del Museu de Camins?
Des del principi vam intentar que el refugi, a part de l'allotjament, tingues un entorn interessant. Vam començar a fer visites al despoblat de Llagunes, sortides sobre Guerra Civil, vam fer uns tríptics amb itineraris per caminar i coses d'aquest estil. Fins que l'any 2016, de carambola, va venir a parar aquí un agrupament escolta d'Igualada, demanant que volien fer un camp de treball amb repercussió a l'entorn. L'única cosa que se'm va ocórrer va ser que milloressin els camins històrics del poble, que estaven abandonats.

  • imatge de control 1per1

- Així van néixer els camps de treball?
Ens van dir que ho havíem de promoure, que molts agrupaments busquen aquest tipus d'activitats a l'estiu i que no és fàcil de trobar. A partir d'aquí, ens vam començar a dedicar als voluntariats i a arreglar camins. Així vam passar d'haver tingut un grup el 2016 a tenir-ne vuit al 2018. Amb els centenars de voluntaris que vam tenir aquell estiu ja vam poder arreglar molts camins i vam començar a veure que això tenia més envergadura i que ens havíem de plantejar un objectiu més gran.

- El Museu de Camins.
Una tarda vam reunir amics i familiars aquí al refugi i ens vam posar a buscar que podíem fer amb tot allò. Fins que vam pensar: "Volem valorar, volem donar a conèixer, volem que la gent vingui a visitar-ho. Perquè no pensar que estem fent un museu?" Un museu que actua com una reserva, com un lloc al Pirineu on es manté l'entramat de camins antics.

 


- Un museu peculiar.
Un museu a l'aire lliure, que els objectes estudiats no els portes de diferents racons del món per tancar-los en una sala. Un museu que el visites fent esport i que es construeix d'una manera molt col·laborativa. Ara es parla molt del fet que els museus han de ser vivencials. Què hi ha més vivencial que els joves puguin venir a construir un dels murs de pedra seca d'aquest museu?

- Teniu constància d'altres projectes similars?
Fent recerca no hem trobat cap altre Museu de Camins al món. Hi ha, això si, altres museus a l'aire lliure. Però que estigui dedicat als camins no n'hem trobat cap, que no vol dir que no hi siguin. Això fa que et plantegis: com pot ser que els camins, que han sigut essencials per la vida humana, no tinguin el reconeixement que es mereixen?

- Com a Museu, quines altres iniciatives porteu a terme?
Aquest estiu passat hem començat a fer activitats com visites teatralitzades amb l'Esperanceta de Casa Gassia, cursos de pedra seca, itineraris guiats... i també fem recerca. Hem entrevistat i gravat més de vint-i-cinc padrins i padrines de la vall.

- Què us han explicat? Tenen record dels camins?
Sí, recorden els camins i tot allò que els evoquen. Els camins van lligats a la seva feina, a l'oci, a les festes majors, a les visites als parents o a anar a moldre el gra a la mola. Una gran sort que hem tingut amb el projecte és que encara hi ha gent que, de la seva pròpia paraula, ens poden explicar coses sobre aquests camins. A la vall de Siarb, l'ús del carro va començar pels volts de l'any 1950. Alguns dels padrins de la vall han vist arribar el carro, els camions, els tractors i la carretera asfaltada. És una generació que ha viscut tota la transformació de l'estructura viaria del Pallars, des d'abans de la roda al GPS. I tot això va lligat a un canvi de vida igual de descomunal als pobles del Pirineu.

- En quin estat us vau trobar els camins quan vau començar amb les tasques de recuperació?
Depèn molt del camí i el tram. Els que es van eixamplar per convertir-los en camins de carro s'han conservat millor. Però en aquells que fa més anys que no s'utilitzen hi ha crescut molt la vegetació. Hi ha camins que hem recuperat i que l'any següent ja tornaven a estar plens d'esbarzers.

- Com trobeu un camí nou? On comenceu a estirar del fil?
És una barreja. Per començar, només preguntant a la gent gran, sempre trobes algú que en recorda molts. Sovint, però, la feina és localitzar-los in situ. Per una altra banda, sobre el terreny, si tu vas educant la vista, veus moltes coses: una mica de mur de pedra seca, alguna cosa que sembla una bifurcació, inclús el pendent, sovint, t'indica per on podria passar un camí.

- Quines funcions tenia aquesta xarxa de camins antics a la Vall de Siarb?
Tots els camins tenien més d'un ús. Principalment però, tots els que hem trobat servien per anar a camps i bancals, per anar a sembrar, a llaurar. També n'hi ha que, si els segueixes, et porten fins a la mola o al poble del costat. És molt interessant pensar que, entre tots aquells camps, el camí era l'únic pam de terreny públic, a excepció d'algun prat comunal. Un valor del Museu de Camins també és no perdre aquests terrenys que són de tothom. Tothom té dret a accedir als llocs, si perdem un camí perdem també el dret d'arribar a aquell lloc.

- Com es feia el manteniment d'aquests camins?
Els veïns i veïnes en feien el manteniment, el que s'anomena "fer comú". El col·lectiu arreglava una cosa pel benefici de tothom. El "fer comú" és una idea que sovint està molt idealitzada; pensem que abans, als pobles, la gent s'ajudava perquè eren molt solidaris. Però a la que aquests camins ja no van tenir utilitat, la gent va deixar de "fer comú". En realitat la gent "feia comú" per l'interès de cada casa. Crec que cal desmitificar la vida idíl·lica al món rural on tothom era solidari i s'ajudava. Era una qüestió d'eficiència.

- Com heu donat a aquesta xarxa de camins la dimensió de Museu?
Aquí encara ens queda camí per recórrer. Aquest estiu hem començat les visites guiades al Despoblat de Llagunes. Per altra banda, el contingut de les visites guiades per l'Esperanceta surt del testimoni dels padrins i padrines. Estem acabant d'enllestir un web del Museu on es podran veure aquestes entrevistes als padrins. També hi ha una part de documentació històrica que ens agradaria ampliar, fent més recerca. I ens agradaria també poder fer una audioguia per poder sentir testimonis o explicacions sobre els camins mentre els recorres.

- Perquè creus que és important la feina que feu?
Els camins expliquen molt sobre la forma de vida d'un lloc. Si, ara que hi som a temps, els recuperem i els conservem, d'aquí cinquanta o cent anys es podrà saber com es vivia al Pirineu, els recursos que hi havia. Els recursos, abans, eren més limitats i potser en un futur ho tornaran a ser; hi ha tot un coneixement del passat al qual hem tancat la porta i no li hem fet més cas, com si no hagués sigut mai res; i només fa quatre dies que anem en cotxe. El Museu també ens serveix per educar els visitants i els joves del camp de treball perquè aprenguin a valorar aquest patrimoni històric dels territoris de muntanya. Ens permet acostar la realitat rural als que viuen a les zones urbanes.

Més informació: 

A

També et pot interessar