Jump to navigation
Una exposició revolucionària. Així es defineix la mostra 'Muntanyes a la Prehistòria. L’arqueologia al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici' promoguda pel propi Parc i que es pot veure a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu fins el proper 15 de juliol. La mostra, que posteriorment itinerarà per tot l’àmbit del Parc Nacional, té per objectiu divulgar els fruits de la investigació que ha estat duent a terme el Parc Nacional els darrers 15 anys. Es tracta d’una investigació pionera a Europa i de la que s’han obtingut resultats inèdits. I és que, segons demostra la investigació, el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, considerat fins ara un territori verge pel que fa a població humanitzada, ha estat de fet un territori poblat per homes i dones des de fa com a mínim 10.000 anys.
“L’alta muntanya no és un territori verge com es pensava fins ara, sinó que és fruit de la intervenció humana que des de fa més de 10.000 anys ha viscut a 2.000 metres d’alçada i ha modelat el paisatge” afirma Ermengol Gassiot, comissari de l’exposició i Doctor en Prehistòria, que forma part del Grup d’Arqueologia d’Alta Muntanya. Aquesta és una de les principals conclusions de la investigació arqueològica al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici que ha dut a terme el Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya, de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Institució Milà i Fontanals, el centre d’investigació en Humanitats del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) a Catalunya.Gassiot titlla d’inèdits els resultats ja que confronta la idea predominant fins ara en la comunitat científica de l’alta muntanya com un paisatge verge no trepitjat pels humans.
Al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici s’hi han documentat 350 jaciments arqueològics, fruit d’una història de més de 10.000 anys.Es tracta de petits abrics rocosos, coves i restes arquitectòniques a l’aire lliure, com ara tancats i cabanes, sovint formant conjunts més o menys extensos. També s’han identificat ceràmiques en tarters, algunes eines de sílex a crestes i cims, possibles túmuls funeraris, petròglifs (gravats sobre pedra), i carboneres. Tot plegat és una mostra de les activitats humanes i les seves variants al llarg del temps a 2.000 metres d’alçada.Cronològicament, l’exposició relata els diferents moments de la població humana. Des d’un inici, datat fa entre 8.000 i 10.000 anys enrere, en què la població era caçadora-recol·lectora. Posteriorment en l’època del Neolític apareixen les primeres activitats agrícoles i ramaderes, més activitat humana que es tradueix en els inicis d’una desforestació volguda, s’obren espais i es creen prats. A l’exposició s’evidencia amb diferents eines de pedra o puntes de projectil utilitzades per la caça.
Les eines de sílex evidencien que el Pirineu no era un espai aïllat. S’introdueix el cereal, que prové del Pròxim Orient i es descobreixen ceràmiques, construccions a l’aire lliure i abrics rocosos. Una de les descobertes interessants són les eines de sílex, un fet curiós ja que al Parc Nacional no hi havia sílex. Algunes d’aquestes eines provenien de la Conca de Tremp, d’altres de la depressió de l’Ebre i algunes, fins i tot, de la vall del Roine a França, fet que determina que el Pirineu no era un lloc aïllat.
Monuments funeraris. Entre fa 4.400 i 2.200 anys, en l’Edat del Bronze i del Ferro, al nord-est peninsular s’observa un moment més sedentari i més estable en què creixen els jaciments i existeixen els primers conflictes. Aquest fet origina un canvi en el paisatge també a l’alta muntanya: augmenten les pastures i els correus, desapareixen la majoria dels assentaments humans ocupats anteriorment i apareixen amagatalls de ceràmica en cinc punts del Parc. Es creu que els habitants de les muntanyes van canviar els seus assentaments, possiblement a espais menys elevats. També en aquest moment es troben monuments funeraris per primer cop: dòlmens i túmuls de pedra.
Poc després de la darrera glaciació, petites comunitats humanes van començar a freqüentar les zones de muntanya que havien estat cobertes de neu i gel. Vivien de la cacera, la pesca i la recol·lecció de vegetals. Actualment es coneixen dos jaciments d’aquesta època: el nivell que va per sota dolmen de la Font dels Coms de Baiasca i l’Abric de l’estany de la Coveta I. Aquest petit abric va servir com a refugi durant diferents èpoques, la més antiga fa quasi 9.000 anys.
Han arribat als nostres dies artefactes com ara olles primitives de fang, o eines com destrals i puntes de fletxa. I si això no fos suficient, queden evidències d’assentaments com el de Casesnoves, tot un poblat semipermanent destinat a usos ramaders, amb diferents espais, que ens dóna una idea del grau d’especialització i explotació portat a terme a una zona a 2.200 metres d’alçada. Aquesta perllongada presència humana, a priori inesperada, deixa també la seva petjada en el medi natural amb la introducció d’espècies animals i vegetals noves. És així, amb tots aquest factors, com va contribuir a l’evolució paisatgística del Parc Nacional.És a dir: potser les muntanyes, ja a la prehistòria, havien sigut espais sovintejats per l’ésser humà més freqüentment del que es pensava.
Arran de les troballes d’aquesta investigació, el Parc Nacional ha creat una sèrie d’itineraris per divulgar aquest patrimoni. Mentrestant, la investigació continua. Des de l’any 2004, de manera ininterrompuda, el Parc Nacional ha promogut diverses iniciatives per documentar aquesta història que cada vegada s’ha anat fent més visible. A casa nostra sobtava fins i tot a una part del món de l’arqueologia, que pensava que estava condemnada al fracàs.
