Laia Singla
,
15/11/2017
Espectacles

Quim Bigas: "Una cosa és l’estètica i l’altra el que passa quan veus dansa"

Parlem amb Quim Bigas sobre moviment, cos i dansa
El coreògraf Quim Bigas

Foto: 

Jesús Ubera
Imatge de l'espectacle 'Sweet' d'Aitana Cordero
Quim Bigas (1984) és coreògraf i nascut a Malgrat de Mar. La seva trajectòria formativa i professional l'ha portat al punt on és ara d'una manera que sembla casual. Mirant de forma detinguda, sembla un trencaclosques fet de peces disperses que van encaixant amb el temps com si fos el destí qui les mena. En els seus espectacles busca el moviment de les idees de l'espectador, i li agrada cercar contínuament escletxes en la comunicació entre ballarí i espectador fins al punt de la provocació. Aquest mes, i dins del projecte 'Fem Dansa', l'hem trobat a Tremp, on impartirà tallers sobre moviment i també presentarà el seu espectacle 'Molar'. Concep la dansa com a element transformador dins d'un diàleg comunitari en el qual fa propostes, però no fa discurs, sinó que es postula com un mirall per l'espectador. No és d'estranyar que la seva idiosincràsia l'estigui portant a consolidar-se en panorama artístic internacional. I és que Quim Bigas pensa amb el cos, dansa les idees i idea la dansa.
La dansa és inherent al nostre dia a dia

- Què és per tu la dansa? 
És la percepció del cos respecte del temps, l'espai, l'entorn i els altres. Tots dansem a tota hora i tothom pot ballar. És una forma d'entendre'ns i no només una estètica. La dansa és l'acte de moure i ser mogut.

- Així doncs, aprendre dansa és aprendre a comunicar-nos? 
La dansa és un espai comú de trobada per la comunicació. En aquest sentit, crec que cal diferenciar el ballarí de l'acció de ballar Encara que tothom pot ballar, el ballarí té un ofici, una artesania i treballa cada dia amb una matèria que, en aquest cas, és el cos. Diguéssim que no som tots forners encara que molts sabem com fer pa. Què pot canviar la dansa en nosaltres mateixos? La dansa ho posa tot en entredit. El temps de les coses per exemple. Si et bellugues a poc a poc, t'adones de tu mateix, de cadascun dels mecanismes que es mouen en cada moviment quotidià. L'atenció, el tacte i l'escolta del teu cos et fa sortir de tu mateix, abstraure't i veure el teu rol i el teu dia a dia des d'una altra perspectiva.

- Si la dansa és un llenguatge intrínsec i universal, dues cultures diametralment oposades s'entendrien mitjançant la dansa? 
Crec que no, però per un problema de representació. Per mi és molt més important preguntar-se què és que no pas el què vol dir. Una cosa és l'estètica i l'altra és el que et passa quan veus dansa, de la mateixa manera que en l'art és més important el què passa que el què és. Anem a una emoció bàsica com l'ira per exemple. Tinguem o no codis culturals iguals, la forma que pren la ira no és la mateixa. Així i tot, faci el que faci, en l'entorn cultural que ho faci, sempre passarà alguna cosa en aquest diàleg. Sempre es genera moviment d'idees, pensament, realitats. Per mi és aquesta la manera d'apropar-me a la coreografia.

- Com entens la coreografia?
La meva aproximació a la coreografia s'acosta més a l'art en viu i, sobretot, a allò que en diem performativitat. La dansa va més enllà de les tècniques i com ens relacionem amb l'entorn. Entenem tot això com un espai amb potència. Aleshores s'estableix una conversa entre el creador i l'espai. M'agrada cercar les esquerdes que sorgeixen en aquest conversa i buscar les possibilitats. En les meves propostes, sovint, no hi ha una estructura convencional de principi (principi) i un final (desenllaç); no imposo el que vull dir perquè considero l'espectador com a no passiu i emancipat. La gent va a veure alguna cosa a partir de les seves convencions i, pot ser, que no acontenti aquestes convencions. Passa de vegades que la gent no entén el que faig, però no passa res, no vull acontentar estigmes ni tinc necessitat de dignificar el que faig. Vull trencar amb tot això i veure que realment està passant alguna cosa.

- La dansa contemporània està estigmatitzada d'alguna manera?
Penso que sí. Hem mitificat el ballet clàssic, que respon a una estètica i un virtuosisme que va néixer del món aristocràtic. Per mi és diferent parlar d'una estètica que parlar de què passa quan veus dansa. En dansa contemporània tot està per definir i ens dóna la possibilitat de convertir-la en un espai comú. La dansa interpel·la a la sensibilitat, o de vegades és pur virtuosisme, però per mi, el més important és que em permet cercar la possibilitat d'un diàleg. És com un sac de sastre, hi cap tot, però això és bo i dolent alhora. De totes maneres, ens fa a tots més responsables.

- Creus que la dansa en general és poc visible?
La dansa és molt present a les nostres vides, però no li fem cas. Per altra banda hi ha una dansa que se li fa massa cas. La dansa és inherent al nostre dia a dia.

- Històricament els humans sempre hem ballat, creus que ara ballem menys?
Socialment ens automatitzem a nivell funcional. Hem perdut l'espai comú de dansa, de catarsi, de ritual... Aquest espai comú era una forma d'estatus. Ballem menys en aquesta forma d'estatus perquè les nostres relacions socials han canviat per la tecnologia i ens movem menys junts. Per un costat, la tecnologia ens ha fet obviar el nostre cos i no l'escoltem. Sembla que tenim menys cos. Al contrari, ballem en molts espais per alliberar el cos, posar-hi cos, i trencar les lògiques i rutines diàries. No és que ballem menys, és que hem perdut l'espai comú de trobada per moure'ns.

-Parla'ns del projecte 'Fem Dansa'...
És un projecte del Pla d'Impuls de la Dansa liderat per l'Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya amb la complicitat d'ajuntaments d'arreu del país. Pretén atansar la dansa a la gent a través de la programació d'alguns dels espectacles que han permès crear circuit a Catalunya i també a través de pràctiques artístiques que dinamitzen la participació al voltant de la dansa com ara tallers o xerrades. A Tremp s'han fet dos tallers de moviment que he facilitat jo mateix. El primer més aviat reservat a públic que ja té algun vincle amb la dansa, i el segon obert a tots els públics.

- Com vas començar en el món de la dansa? 
De petit ballava molt i era molt inquiet. M'agradava posar música i ballar sense parar, però per mi no era una opció per convertir-ho en un ofici. Als vuit anys vaig veure un ballarí al festival del meu poble. Si ell podia fer-ho, jo també, i vaig demanar que m'apuntessin a l'escola de dansa.

- Quants anys fa que t'hi dediques?
Donava classes extraescolars de dansa als 17. Després vaig anar a parar a una companyia que combinava dansa contemporània i hip-hop a Barcelona. Era el pas que creia lògic per arribar a dedicar-me a això, però continuava sense assedegar la meva curiositat. Al cap d'un temps, vaig anar a fer estudis de dansa a Àustria i allà se'm va obrir un món de possibilitats. Això passava al 2008-2009 i és el moment que considero que m'hi dedico, perquè vaig començar a conèixer la dansa que a mi m'interessava. Al Centre Cultural Recreatiu de Pineda et dedicaves al teatre. Del teatre vas passar a la dansa o tot és el mateix tipus d'expressió? A Pineda hi feia tallers d'expressió corporal i improvisació. Per mi és el mateix, tot i que el teatre té el problema que descuida la presència corporal en profit d'actuacions vocals. Les dues expressions solen tenir una narrativa, i proposen un viatge divers. Hi ha actors que canten i ballen, i hi ha coreògrafs que reciten, parlen o canten. Potser a cada moment s'ha de decidir què és que. Finalment, tot és moviment, i no m'agrada posar etiquetes.

- Vius a cavall de Copenhaguen i Barcelona. Hi ha prou oportunitats al nostre país pels professionals de la dansa?
Visc a Copenhaguen per motius personals més que per motius laborals. No em bellugo per l'oportunitat. Per fer la meva feina haig de viatjar molt, fins i tot per la formació. Cada lloc té una manera concreta de creure amb les línies culturals. A Dinamarca, com a Catalunya, moltes de les possibilitats culturals depenen de les institucions. L'única diferencia és que a Catalunya les institucions tenen una autonomia per a decidir com programar i quines línies artístiques seguir. A Dinamarca aquest fet és més complicat perquè les ajudes públiques no permeten a les institucions tenir un pressupost per a programar i els artistes mateixos han de demanar ajudes per llogar el teatre per a la funció. Tot i això, els dos contextos desencadenen maneres de fer i de treballar que són interessants. Dit això, no tinc gaire dubte que, a Catalunya sobretot, hi ha un circuit per a la dansa que, a poc a poc, va oferint oportunitats per a bastants professionals sense haver de dependre d'ajudes públiques directes.

- Com encaixa un Grau en Informació i Documentació en la teva carrera en el món de la dansa?
La meva relació amb la dansa és passional, però professionalment creia que era precària. Per això, en un moment donat vaig creure necessari estudiar alguna cosa diferent i m'agradava la Biblioteconomia. No hi havia fil conductor en un inici, però vaig veure que s'anaven unint. El Grau m'ha ajudat a articular aspectes del moviment des d'una altra perspectiva. El grau em dóna perspectiva d'ordre, catàleg, multiplicitat que m'ajuda a articular projectes docents i propostes artístiques.

- Què ens explica el teu espectacle 'Molar'?
És una peça directa. Al principi de l'espectacle, la gent explica el que creu que és 'molar' i ser feliç. Després es confronta amb espots publicitaris que parlen de felicitat. De vegades ser feliç o sentir-se a gust té a veure amb la concepció mercantilista de la societat M'agrada que sigui un disparador amb la massa, la comunitat, per poder establir un diàleg i hi pugui haver una mutació. Però, per davant de tot, la paraula "MOLAR" no té una explicació concreta i és discutible i diferent per tothom i aquest és l'espai que m'interessa per aquesta proposta.

També et pot interessar