Jump to navigation
Tots Sants és una festa que des de fa temps es debat entre la nostra tradició i l'assimilació del Halloween nord-americà. Quan veiem carabasses amb cares terrorífiques als aparadors o cases veïnes, maldem pensant en la globalització cultural o en el consumisme. Quan veiem canalla disfressada fent truc o tracte, cada vegada més present als pobles, barris i ciutats, ens ve al cap un escenari cultural apocalíptic en què les generacions futures tindran a les seves taules gominoles amb forma de fantasmes i no sabran ni què és un panellet. Pensarem que tot està perdut i enmig d'aquest panorama ens preguntarem d'on ve aquesta festa, per allò de conèixer l'enemic per aprendre a combatre'l.
En contra d'allò que pensa molta gent, el Halloween -All hallows eve: Nit d'Ànimes- no és una tradició originàriament americana, sinó que va ser exportada pels irlandesos emigrants als Estats Units i correspon a la festa cèltica del Samhain, que se celebra la nit del 31 d'octubre. A Galícia se l'anomena Samain i encara se celebra. La tradició celta situava aquesta festa entre l'1 i l'11 -entre Tots Sants i Sant Martí-. Aquests dies s'obrien les portes de l'inframón, i els avantpassats visitaven els seus familiars, que els obsequiaven per rebre'n la benedicció. Se'ls reservava un lloc a taula i se'ls oferien pans votius anomenats absoltes o pa d'ànimes i, més popularment, panets, panellets o panellons. Així doncs l'autèntica tradició ve de molt abans del cristianisme, de moltíssim abans.
Ja en la cultura celta, a molts llocs d'Europa es posava una flama dins un nap o una carabassa recordant els esperits dels familiars morts. I no només a Europa, sinó a Àfrica i Àsia, però també a casa nostra. Davant d'aquests reservoris d'ànimes s'entregaven sovint les ofrenes, que d'altra banda, si no es feien, provocaven la còlera dels esperits i emprenien la seva venjança contra la família fent tot de malifetes. La canalla disfressada de fantasmes i esperits emulen aquest fet: si no reben dolços per les cases, fan trapelleries.Però al segle IX, l'emperador Lluís el Pietós, amb l'ajut i influència dels bisbes de la Gàl·lia, va proposar celebrar una festa cristiana coincidint amb el Samhain, aprofitant un esdeveniment popular per cristianitzar-ne el contingut. D'aquesta manera, la festa de Tots Sants s'ha mantingut fins ara.
Posant el focus sobre els Pirineus, a Puigcerdà se celebra la 'Nit d'Ànimes' de la mà del Grup de Recerca de Cerdanya (GRC). El GRC té com a una de les seves finalitats, la recuperació de tradicions etnològiques pròpies dels Països Catalans, especialment del Pirineu i de la Cerdanya. Com que aquests dies s'obren les portes de l'inframón i tant poden sortir-ne, com nosaltres hi podem entrar, posen en valor i recuperen algunes de les figueres mítiques de l'imaginari pirinenc: els espantanens. Els espantanens són uns personatges típics del folklore europeu que es fan servir per espantar la mainada, tot dient-los que si no es porten bé, vindrà tal o qual espantanens -com l'home del sac o el Papus- i se'ls endurà. Joan Amades en fa esment al seu 'Costumari Català', i el seu origen és ancestral. El GRC ha volgut escenificar aquests personatges, de manera simpàtica, alguns dels quals són originaris de Cerdanya. A la desfilada d'enguany, hi participen els Dimonis de Puigcerdà i uns quants espantanens que si us trobeu pel carrer podeu neutralitzar amb panellets.
En Rosegacebes és una ànima errant que es dedicava a robar les cebes d'un veí. Un dia, el veí, empipat que li robessin a l'hort el va maleir per tota l'eternitat i va restar obligat a vagar per sempre com una ànima en pena. Per allà on ronda, hi trobareu una ceba a mig rosegar. En Papassa és un gegant horrible, basat en el Papus. Va encaputxat, amb un barret de punta i una capa negra. Només se li veuen els ulls. La Nit vesteix de negre i habita els cims de Meranges. Va desgrenyada, arrugada, i malfargada en general. La seva diversió és turmentar les criatures. A la capa, porta unes incrustacions brillants en forma d'estrelles. En Camunyes és una bestiota de boca gran i llargs ullals que engolia els nens. Es diu que viu als terrats, a les golfes i els caps de casa, d'on baixa per emportar-se els nens.
En Banya Verda és un dimoniàs que duu una enorme banya verda al centre del front. Va armat amb una forca, on punxa tota la mainada que no s'ha portat bé, carregant-los en una cistella i els porta a l'infern. El Jan del Gel és un espantanens típic de la Vall de Ribes. Per evitar que els nens surtin fora de casa quan fa molt de fred, se'ls amenaça amb la presència del Jan del Gel. El seu cos és de gel i deixa gelat i exànime amb una sola mirada. Llavors es carrega el malaurat a l'esquena i se l'enduu al seu antre, on en fa una sopa. La Mort és l'espantanens i espantagrans definitiu. A Catalunya, tot i que no se la cita mai pel seu nom -no sigui que vingui de debò-, s'espantava amb ella la canalla. Es feia creure que vindria i se'ls enduria, emportant-se'ls dins d'un sac a l'esquena. Les seves mans estan tan fredes que els deixaria gelats i porta una dalla amb la inscripció 'Nemini parco' -a ningú no perdono-. La Moixina és una ogressa cavernícola catalana. És una vella estranya i grunyidora, amb molt mal geni, que pega els nens dolents i pentina les nenes que no es porten bé amb cardots. Fa tantes estrebades que arrenca els cabells, deixant el cap pelat com una mona. La Fou és una espantanens del poble de Bor (Bellver de Cerdanya). Es tracta d'una encantada, que vivia a la cova de la Fou de Bor, propera a aquesta localitat. El Caragot és un homenot alt i agegantat que baixa per la xemeneia amb un enorme sac a l'esquena ple d'infants entremaliats, amb els quals es fa unes sopes al foc de la llar. Similar a l'Home del Sac.
La Ginebreda és una ogressa catalana. No era de carn i ossos, sinó de pal i molsa, com els arbres. Els seus braços eren com branques. Tenia un geni terrible, s'enfadava molt fàcilment i descarregava la seva fúria sobre la canalla entremaliada, als qui pegava despietadament amb les seves mans llenyoses amb punxes i arestes. Un cop seu produïa tal coïssor que durava més de set setmanes. El Peirot és l'encarnació de la fam i la misèria. Al poble on el Peirot s'instal·lava, no hi quedava gran cosa. És una figura que podem trobar arreu del Pirineu, però pren altres noms segons la zona. Era enormement gras, a causa de la gran quantitat de criatures dolentes que s'havia empassat, s'amagava un parell de coixins sota del vestit, amb la qual cosa tenia un aspecte deforme i grotesc. La mainada restava esglaiada quan el veien. La Tinyosa: la seva presència amenaça sobretot els petits que surten sols amb perill de perdre's per les muntanyes. Llavors, una massa nebulosa com la boira apareix. És la Tinyosa, que s'endú la criatura. Vesteix tota de blanc.
