Maria Barbal: "L’ofici d’escriure és un diàleg vital entre la vida interna i l'exterior"

L’escriptora pallaresa torna a les llibreries amb 'Peripècies', una novel·la que explora la vida d’un escriptor

Núria Mora

11/03/2025

Llibres

Maria Barbal, una de les veus més consolidades de la literatura catalana, ens presenta 'Peripècies' (Columna en català, Destino en castellà), una novel·la que explora els alts i baixos de l’ofici d’escriure a través del seu protagonista, Anton Bellart. Jove estudiant de Dret, més per obligació que per convicció, l’Anton troba en l’escriptura de contes una passió que el porta a obrir-se camí en el món editorial. Amb l’ajuda d’un editor experimentat, el seu ascens literari esdevé un recorregut ple de matisos i contradiccions: les expectatives de l’èxit, la llibertat creativa, la pressió editorial, les crisis personals i professionals i la recerca d’una identitat pròpia. Des de la distància que li permet el personatge, Maria Barbal convida a repensar què significa ser escriptor.

L’èxit en l’escriptura és trobar que allò que has escrit íntimament arriba al públic

- Quines són les peripècies que Maria Barbal ha viscut al llarg de la seva trajectòria en l'ofici de l'escriptura?
No em puc comparar amb l'argument que desenvolupo a la novel·la, però sí que és cert que en qualsevol professió hi ha esculls per superar, moments fabulosos i moments baixos. Tota aquesta trajectòria del personatge, l’Anton Bellart, és el que jo he volgut pintar sobre un ofici que durant anys he practicat. Al llarg del temps vas trobant matisos, vas trobant qüestions completament diferents d'un llibre a un altre, d'una promoció a una altra o als clubs de lectura. Però sobretot a mi m'ha interessat la línia de pensament i de diàleg que hi ha entre l'interior de l'escriptor, el que és, el que sent, el que li ha estat donat d'entrada i el món exterior que ell veu, que també viu i tota la reflexió que allò li comporta, tot l'interès, encara que sigui ficció, que ell posa amb la vida. És un diàleg vital entre la vida interna i la vida exterior.

- Els moments dolços de l'èxit, també tenen les seves ombres. Creus que aquestes ombres són més fosques quan veiem l'impacte que tenen en la vida personal?
Sí, aquesta dedicació d’escriure –francament no sé si dir-l'hi professió-, implica de vegades unes situacions desequilibrades. Per això la paraula peripècies em va semblar interessant perquè representa que són esdeveniments, que et sorprenen o que representen canvis, que no sempre es poden entomar bé. Vist des de fora es pot veure fins i tot com una feina glamurosa, però comporta un treball personal seriós si vols arribar al teu objectiu. Moltes vegades és un ofici que xoca amb la realitat quotidiana, amb el fet de tenir un horari familiar o dedicar-te a altres persones. Fins i tot compaginar unes vacances pot fer complicat aparellar l’escriptura amb les persones que tens al costat.

- Ho veiem amb el protagonista. En un moment de molt èxit l’Anton es veu sobrepassat per l’onada de reconeixement, ha de lluitar amb l’ego del personatge que es menja la persona.
Efectivament, és difícil de compaginar fins i tot en una situació tan positiva com que un llibre tingui èxit, perquè això comporta que aquell escriptor, més que ser escriptor i actuar com a tal, que vol dir tancar-se sol a escriure, el que està fent és aparentar. No perquè sigui fals, sinó perquè està parlant de la seva escriptura i això ja és una altra cosa, fins i tot en qüestió d’imatge. Quan escrivim ho fem en la intimitat de casa, però quan presentem un llibre ens hi hem de posar com a mínim amb la nostra cara i el nostre somriure, i per algunes persones la imatge pot ser un tema bastant complicat.

- Si aquest personatge, en comptes de ser un protagonista masculí, hagués estat una protagonista femenina, les peripècies familiars també s’hi veurien reflectides. Hauria eclipsat la història que realment volia explicar?
Si la protagonista hagués estat una dona amb un fill, la conciliació seria més complicada perquè tradicionalment les dones ens hem cuidat dels fills, sobretot els primers anys. Jo vaig intentar separar-me al màxim del personatge principal. De coincidències sempre n'hi ha, les vides d'escriptors no són tan diferents entre si. Vaig crear un personatge que quan comença la novel·la és un home molt jove que està estudiant una carrera que no té res a veure amb la literatura. Això em donava una llibertat que no hauria tingut si ja hagués presentat un personatge femení com a principal. A la novel·la també surten com a mínim dues escriptores més i aquí ja es veuen altres qüestions que no són només les de l’Anton. M’importaven les reflexions que ell fa sobre què és escriure, què vol fer i què no pot fer, les dificultats per trobar la via per anar endavant o la veu narrativa d'una novel·la.

- L’Anton Bellart es dona a conèixer publicant contes, i això el condueix a escriure una novel·la que guanya un certamen literari i que té molt bona acollida, però el preu que paga és un xoc entre la seva vida personal i la llibertat creativa que té un escriptor.
Sí, i de fet això es produeix molt perquè, teòricament, qualsevol persona pot ser lliure de crear el que vulgui, però hi ha molts elements que influencien aquesta llibertat. Per exemple, hi pot haver una certa moda que s’estigui imposant i llavors un pot pensar que també pot escriure sobre aquest tema perquè hi té interès, però forçant la seva veritable via. Jo trobo que en l'escriptura això és molt personal. Hauria de ser prioritari per cada persona que escriu que pogués dir per on vol anar, i si un tema no està de moda, doncs mira mala sort, no? A més, aquest és un plantejament que quan un comença no es fa. És una atracció molt forta la de les paraules com a elements de creació i quan un comença no pensa en modes ni si guanyarà un premi. De vegades el que és dificultós és la continuació, sobretot si el primer llibre va bé, perquè et quedes com frenat, a veure què passa, si cal repetir el mateix per tornar a tenir èxit.

- Un altre tema és el pes de la crítica, una persona molt propera li diu a l’Anton en dues ocasions que la seva novel·la és un “esguerro” i això ho anirà recordant. L’obra d’un escriptor és jutjada constantment i això també posa en dubte la seva estabilitat emocional.
Aquest és un punt importantíssim perquè en el cas de la novel·la això ho diu una persona molt propera a l’Anton, i això pot fer molt mal. Però també fa mal quan es publica un llibre i surt una crítica o un comentari als mitjans que deixa malament el llibre i de vegades fins i tot l’autor. Això produeix desconcert perquè, normalment, qui fa la crítica no coneix a l’autor i aquí comença el tema de la confiança amb un mateix, la inseguretat que penso que tots sentim davant d’una obra i ens qüestionem si això interessarà, si ho he fet tan bé com volia, si ho he explicat amb tots els trets, si hauria de ser més irònica o més atrevida... La confiança amb un mateix, que es produeix amb moltíssimes feines, és molt important.

- Aquí també entra en joc la llibertat creativa que un vol desenvolupar, si està supeditada a les modes o a l’entorn editorial...
Sí, això també pot passar perfectament. En el meu cas recordo quan vaig escriure 'Pedra de Tartera', una novel·la que se situa a muntanya, al Pallars en concret i cronològicament no estava parlant d'un present. En aquest aspecte va sorprendre molt aquesta novel·la i es va desencadenar com una crítica a les novel·les rurals, entenen rural en un sentit pejoratiu. A mi em va deixar estupefacta perquè jo de seguida hi vaig veure com una limitació de la visió de les persones que comentaven això, que treien a col·lació aquesta qüestió i hi estaven posant un límit. Deien que allò no interessava, perquè ja havia passat i era en un poble xic i que el que interessava era el que passava a les grans ciutats. Hi va haver una certa polèmica, que potser va ajudar al fet que hi hagués més interès per la lectura també, no dic que no sigui favorable, però sí que trobes de vegades visions que retallen la llibertat que tu t’has agafat a l’hora de crear.

- Aquesta llibertat es guanya quan una carrera es consolida amb el pas dels anys i en el cas de Maria Barbal acompanyat de reconeixements, crítica i públic?
Jo de fet no m'hi vaig acoblar mai a les exigències que em semblava que hi havia, ho he de dir així. Al costat d’aquesta mena de polèmica que es va crear amb 'Pedra de tartera' també hi havia altres actituds. Quan vaig portar a l’editor el segon llibre de contes breus, 'La mort de Teresa', el Xavier Folch em va rebre amb els braços oberts i portava un llibre de contes, que no era tan benvingut, i jo era una persona que acabava de començar. Per tant, aquesta exigència diríem, no sempre existeix, però si que és cert que a mesura que un va publicant, que passen els anys i que té reconeixements doncs cada vegada se sent més lliure. I crec que és normal, només pel fet de passar els anys i anar publicant, agafar-se aquesta amplitud de dir bé, jo faig el que vull fer i suposo que m'ho publicaran.

- Més reflexions que fa l’Anton: “Li semblava que quasi ningú llegia lliurement només moguts per qui és la persona que ha escrit, si és algú conegut, si sap promocionar-se”. Sant Jordi és la prova més evident del comerç editorial?
Sant Jordi s'ha convertit no només en la gran festa del llibre que fa molts i molts anys que és així, sinó en la gran festa de les oportunitats de moltes persones que normalment no es dediquen a l'escriptura, però que naturalment són capaces d'escriure un llibre. I també perquè tenen una imatge no només amb les paraules, sinó pròpiament una imatge amb la qual ja venen i no els cal que el llibre sigui alguna cosa, com el que deia abans, un diàleg entre el seu interior i l'exterior.

- L’Anton es fa una pregunta, que també li trasllado: “Una persona que ja no és capaç d'escriure o d'acabar una novel·la continua sent escriptor”?
Penso que arriba un moment, o pot arribar un moment, en què algú es plantegi abandonar. Tot i dedicar-hi molt temps, molta il·lusió, que hi hagi hagut moments en què ha anat bé i altres no tant, algú es pot arribar a plantejar una cosa tan radical com deixar d’escriure. Però aquest “deixo d’escriure”, moltes vegades significa deixar d’escriure per als altres, és a dir, deixar d’escriure pensant a publicar o en la possibilitat de publicar. És un plantejament que jo trobo molt interessant per reflexionar: algú que sap que probablement continuarà escrivint, però no pretén que aquella escriptura arribi d’una manera normal o general als altres.

- Són diverses les reflexions que ens anem trobant al llarg d'aquesta novel·la referent a l'ofici d'escriure. Amb una trajectòria literària estable, constant i reconeguda, què és l'èxit per a Maria Barbal?
És molt complicat respondre a aquesta pregunta perquè considero que hi ha variacions. Encara que en general tothom entén l'èxit de la mateixa manera, particularment el que es pot considerar èxit en el cas de l’escriptura és haver trobat la comunicació amb altres persones, que allò que tu has escrit tan íntimament, ha arribat a una altra persona, li ha referit a la seva vida, al seu pensament i s’ha sentit a prop teu d’alguna forma. Quan tu comproves això, és una sensació molt forta internament. És impressionant, i jo crec que es produeix, però moltes vegades no arriba aquest retorn del públic.