Jump to navigation
- Els anys posteriors a la dictadura franquista són un marc favorable per contextualitzar-hi relats de gènere negre?Sí, és un moment històric fronterer en el qual va haver-hi molts canvis, polítics i socials. I aquests canvis socials, més que els polítics, són els que m’han donat molt joc a l’hora de situar les novel·les en aquesta època. Els personatges que hi apareixen en són molt representatius.- Amb ‘Cap llàgrima sobre la tomba’ encetes les històries del fotògraf posat a investigador Elíades Bel que segueixen a ‘Cendra’, però els teus treballs previs són sobretot contes curts i poesia. Com es fa aquest salt cap al gènere negre?Va sorgir arran d’una proposta. Jo havia escrit una mica de poesia i alguns relats fins que Octavi Serret, llibreter de Vall-de-roures, va proposar fer un llibre de relats negres però basats en fets històrics que havien tingut lloc en aquest territori. Al final, no vaig formar part d’aquesta proposta que es va traduir en el llibre recopilatori ‘Clío Assassina’ però el meu relat es va acabar convertint en una novel·la perquè veia que necessitava més espai. D’aquí en va sortir ‘Cap llàgrima sobre la tomba’.
- Tens algun referent literari o escriptor de capçalera en aquest gènere?No, perquè llegeixo molt i no tinc un gènere preferit si la novel·la és bona. A part, la gran novel·la negra americana, amb autors com Dashiell Hammett, amb què els puristes defineixen el gènere negre no m’interessa especialment. M’interessen més novel·les de l’estil de ‘El nom de la rosa’ d’Umberto Eco o ‘Crim i càstig’ de Dostoievski.
- ‘Cendra’ descriu fidelment racons de la Terra Alta i dels Ports. Ha estat només per donar versemblança a la història o per homenatjar un territori que va patir fortament les conseqüències de la Guerra civil, tal com reflecteix el llibre?Una mica de tot, però té molt d’homenatge amb la descripció de la gent i dels pobles. Jo sóc de Barcelona però aquí, a Arnes, hi porto quasi 10 anys, hi estic molt acollida, he après moltes coses del territori i ho volia plasmar de la manera que sé: escrivint.
- Hi va haver motivació de conscienciació històrica o de crítica social en escriure aquest relat?De crítica social n’hi ha més que a la novel·la anterior. I de motivació històrica n’hi ha perquè és un tema que m’interessa molt perquè la millor manera d’entendre què som ara és entenent què vam ser fa quaranta, cent o mil anys. Hem de conèixer la nostra història.
- T’has basat en algun fet real?Totes les històries que apareixen a ‘Cendra’ són inventades però estan inspirades en fets reals. El que passa és que no són exactament iguals i no passen al mateix lloc ni amb els mateixos personatges. Sempre dic que és tot inventat, però que el que succeeix a la novel·la ha pogut passar. I si no ha passat, ho hagués pogut fer.
- Assassinats, conspiracions, revenges personals. ‘Cendra’ transcorre al 1976 però el caciquisme i la corrupció que mostra potser no se’ns fan tan llunyans...No i, de fet, algunes de les coses en què m’he inspirat són actuals. Em trobo amb molts lectors que se n’han adonat. I no parlo només de fets de corrupció, que és una cosa que no s’ha inventat al segle XXI, es refereixen, per exemple, al monument que hi ha al mig del riu a Tortosa. Em diuen que ara està molt de moda però la referència que hi faig al llibre està escrita d’abans del referèndum que es va fer sobre aquest tema.
- La novel·la també teixeix una trama circular que acaba connectant punts que no semblaven tenir relació. Com ha estat la feina de documentació per muntar aquest trencaclosques?Normalment, quan escric, tinc clar cap on evolucionen les històries i miro d’anar construint les situacions adients perquè desemboquin on jo vull. El lector ho llegeix temporalment, de forma lineal, però com a escriptora ho he construït a l’inrevés. Em preocupa molt que les trames vagin lligant. Penso que en una novel·la negra o de misteri ha de ser així. Es poden deixar caps per lligar o trames del que passarà en suspens però el que ha passat abans ha d’estar lligat. El lector ho agraeix.
- El final del llibre, que potser alguns lectors no trobaran just, creus que és el que més es podia acostar a la realitat?Sí, la idea era aquesta. Penso que la realitat s’hagués ajustat més al que passa al llibre i no tenia ganes de fer un final condescendent amb la realitat. Com que els personatges no són del tot bons ni dolents, creia que si la gent es vol sentir identificada amb els personatges, aquests han de ser molt propers i tenir la seva part fosca.
- Elíades Bel està cridat a ser el Pepe Carvalho de les Terres de l’Ebre, especialment pel fet de retratar, com el personatge de Vázquez Montalbán, la societat de la segona meitat del segle XX?Quan vaig escriure ‘Cap llàgrima sobre la tomba’, la primera novel·la, no tenia pensat escriure’n una segona amb els mateixos personatges. Per a mi va ser una novel·la que començava i acabava però em vaig trobar que els lectors m’ho demanaven. Volien més històries amb els mateixos personatges però també que passessin al territori, ja que de crims se’n poden trobar a tot arreu. Ara, en fer dos llibres, sembla que el personatge té més futur. M’agradaria, fent plans a curt termini, almenys tancar una trilogia, així que ja estic pensant en una tercera novel·la.
- L’Elíades, però, es presenta més aviat com un antiheroi...És una persona normal, no és un investigador privat a l’ús, són més aviat les casualitats les que el porten a fer investigacions. És un personatge de l’època, però com que ja estem parlant de la Transició, el duet que forma amb la Susi és bastant modern. Ella representa les dones més modernes, les que ja van en minifaldilla, etc. A la primera novel·la, en canvi, hi vaig fer sortir una sèrie de dones més hereves del franquisme.
- El protagonista de ‘Cendra’ fa el viatge Barcelona - Arnes. Hi trobem en aquest personatge l’alter ego de Sílvia Mayans?En l’aspecte del moviment migratori i en la manera de mirar el territori des d’un punt de vista forani, sí. En el fet que sigui fotògraf, també, perquè la fotografia m’ha agradat sempre molt i m’hagués agradat dedicar-m’hi. Però crec que no tinc res més en comú amb l’Elíades.
- Incideixes en les diferències dialectals a l’hora de fer parlar els teus personatges. Per què has optat per remarcar-ho?El llenguatge és un tema que m’apassiona i el contrast del català barceloní amb el català d’aquí em va sobtar molt. Sobretot, perquè quan ets a la capital no tens consciència dels dialectes que hi ha a la resta dels territoris i tampoc els veus escrits. Un cop vaig arribar aquí, vaig descobrir autors com Desideri Lombarte del Matarranya i em vaig adonar que tenim un dialecte molt ric que queda en la parla local però que es pot escriure perfectament. Per això, vaig aprendre la parla d’aquí, que em va agradar molt, i, a part d’escriure així per versemblança, vaig pensar que si feia novel·la negra rural havia d’utilitzar la llengua del territori. Ho tenia molt clar des del començament.
- Es pot considerar un despertar identitari o una via per reivindicar la narrativa que no neix publicitada i recolzada pel centralisme barceloní?Crec que posar-lo per escrit ja és una manera de reivindicar el nostre dialecte. Quan presento aquests llibres a Barcelona i rodalies també explico per què ho he fet. De fet, un lector de la primera novel·la em va demanar un glossari perquè es perdia en llegir segons quin vocabulari i per això l’he mantingut a ‘Cendra’. Aquí, la gent, però, em deia que no calia. Clar, aquí ho entenen tot perfectament!
- En tot cas, hi haurà més entregues amb noves investigacions d’Elíades Bel?La intenció és aquesta. Ara estic treballant en una altra novel·la que ja tinc bastant avançada, però que no té res a veure amb les que protagonitza l’Elíades Bel. De fet, ja la tenia començada abans d’iniciar ‘Cap llàgrima sobre la tomba’ i no té res a veure amb el gènere negre.
Blog Sílvia Mayans:silviamaians.blogspot.com.es
