Concert 'Beethoven i Prokòfiev: del classicisme al neoclassicisme'

Així com la música del primer període de Beethoven s’emmarca en un període de consolidació de les formes de sonata, en les grans obres instrumentals de Prokòfiev és palesa la tendència a mantenir els mateixos principis formals del classicisme. D’altres compositors, com Stravinski, van optar en ocasions per un plantejament més radical, recreant fins i tot el llenguatge musical de finals del segle XVIII, com és el cas de la suite Pulcinella, en la qual es va basar el mateix Stravinski per a l’elaboració de la Suite Italienne.
La sonata op. 5 núm. 2 de Beethoven es troba entre les primeres obres per a violoncel i piano on el violoncel deixa de ser un complement del piano i s’estableix una relació d’equilibri entre els dos instruments. Malgrat ser una de les seves primeres obres, en ella Beethoven mostra molts dels aspectes de les seves futures creacions. Escrita el 1796, es creu que va ser estrenada pel mateix autor amb, probablement, el violoncel·lista i pedagog Jean-Louis Duport.
Pel que fa a la sonata per a violoncel i piano de Prokòfiev, va ser composta el 1949, en un moment on algunes de les obres Prokòfiev havien estat prohibides per les autoritats soviètiques. L’obra va haver de passar per un comitè d’avaluació, i no va poder ser estrenada fins al 1950, en un concert a càrrec de Mstilav Rostropòvitx al violoncel i Sviatoslav Richter al piano.