Teatre 'Màtria tabac'

Tot el poble fa olor. La comarca sencera fa olor. Una olor que fa que quan arribis a casa diguis: casa. De vegades penso que, de tanta olor que flota per l'ambient, podríem simplement tancar els ulls, i deixar-nos portar. Recórrer el poble a cegues. O amb el nas sempre davant, com els gossos.

El padrí va morir cec, per culpa d'una infecció. I va morir sec, com una branqueta de canyella, de no menjar, tenir l'estómac ple de fum. El padrí va ser dels primers pagesos del poble que va deixar de plantar comestibles, per plantar fumables, a gran escala. I aquí va començar tot, a casa. I la padrina, va passar-se totes les hores del món, amorrada a una tauleta. Fent una feina divina; transformant una matèria morta, en una de viva. Una matèria que feia viure a tot un poble.

Al padrí, no sé si el vaig veure mai a casa. I la padrina, fora de casa, tampoc. Els baixos de casa van ser, durant tota la meva vida un espai ple de mares, padrines, tietes, senyores, conegudes, amigues, aquelles i les altres. Un batibull de cares i de tauletes. Un aplec, de plecs, de feixos, de picadura. Un taller de titelles, em deia la mare, perquè estava ple de ninots.

La meva pàtria. La meva màtria. Una màtria de tabac.