Jump to navigation
Modistes d’arreu de Catalunya, de l’estat espanyol i també d’altres països europeus o fins i tot en algunes edicions també de Llatinoamèrica, es donen cita any rere any al Concurs Nacional de Vestits de Paper de Mollerussa, que en els seus inicis, l’any 1965, era de pentinats i vestits de paper i després, gràcies a la bona acollida que va tenir, es va convertir en concurs nacional. Des de llavors la cita s’ha mantingut, primer en mans de la Societat de l’Amistat i des de finals dels noranta amb l’impuls que li ha donat l’Ajuntament. “Si parlem de cultura a Mollerussa, hem de parlar dels vestits de paper”, explica Àlex Culleré, coordinador de Cultura. Per ell, aquest concurs és un dels símbols que defineixen la ciutat i explica com, al llarg de sis dècades, ha consolidat una identitat pròpia. També destaca el Museu de Vestits de Paper, que permet conservar una part d’aquesta història i donar-la a conèixer: “El museu hi juga un paper fonamental, tant pel desenvolupament del concurs com per la vida cultural de la ciutat”.
Al llarg d’aquests anys el concurs s’ha anat adaptant i ha apostat per una evolució constant, segons explica l’Àlex: “El que es feia fa seixanta anys no és el que es fa ara. Han evolucionat les tècniques, els materials i l’estètica”. Aquest canvi ha implicat adaptar les bases, incorporar noves categories, obrir el certamen a escoles de disseny i repensar com es treballa el paper perquè es comporti com un teixit real.
Fil, agulla i paperL’evolució es pot seguir també a través de les trajectòries d’algunes de les seves participants, des de les més fidels, com la Roser Cardona que és de Mollerussa i té setanta-quatre anys fins a la Mireia Panisello, veïna d’Amposta i que amb vint-i-set anys forma part de les noves fornades que volen agafar el relleu. Totes dues comparteixen la passió familiar per la moda i la costura des de ben jovenetes. “Vam començar participant amb la meva germana, perquè la mare era modista i nosaltres hem estat cosidores des dels setze anys”, explica la Roser, que afegeix que després d’una pausa dedicada a la família, hi va tornar el 2012 presentant-se en solitari. “Hem fet molts vestits, vam començar amb un vestit de núvia que era una còpia del que portava la meva germana quan es va casar, però hi vam afegir també un abric. I un altre any vam fer el vestit que Salomé portava a Eurovisió, era molt maco!”. Al seu palmarès atresora diversos reconeixements, com l’Agulla d’Or que li va lliurar la seva germana, o diversos tercers premis, l’últim l’any passat amb el vestit 'Capa Groc Imperial', inspiració d’una dissenyadora japonesa.
Alguns dels dissenys de Roser Cardona | Foto: CedidaMireia Panisello representa una nova generació que ha crescut també amb el concurs incorporat al seu entorn. “Des que tinc cinc anys que vaig començar a desfilar”, explica. La mare és modista i, per tant, la seva infància l’ha passat al taller de costura, primer desfilant pel Concurs de Vestits de Paper d’Amposta i després agafant fil, agulla i paper per confeccionar les seves pròpies peces: “El primer vestit que vaig portar a Mollerussa va ser el treball de recerca de batxillerat. Era de moda actual, bastant senzill, un vestit amb coll camiser, amb una americana repuntada. Va ser la meva primera peça de sastreria, la meva àvia em va ensenyar a fer els patrons i ho recordo amb molt d'afecte”. Des de llavors, no falla a la cita de cada desembre i els premis també arriben. El 2019 amb el vestit 'Fusió' va guanyar l’Emergent’s i l’any 2022 es va endur el primer premi de Fantasia amb el vestit 'Extravagància', inspirat en un niu d’abelles.
Entre aquests dos perfils, també hi ha experiències col·lectives, com l’Associació Artesanal de Vestits de Paper d’Almenar. Aquest municipi del Segrià fa vint anys que participa en el concurs de Mollerussa amb un model de treball cooperatiu, amb dones d’entre quaranta-set i vuitanta-dos anys que els agrada cosir: “Ho fem tot entre totes, no hi ha peces individuals. Algunes s’encarreguen de les peces principals, altres fan el fil de paper i una altra es dedica només a fer complements, com arracades o polseres. Hi estem treballant des del gener i gairebé cada any aconseguim algun premi, normalment en la categoria de Fantasia”, explica Montse Muixí, secretària de l’Associació i també model. Enguany han confeccionat quinze vestits, i vuit dones, també de l’Associació, els lluiran a la passarel·la. “El dia del concurs jo desfilo només amb un vestit i ajudo a la resta de models a vestir-se”, diu la Montse, que afegeix que abans del concurs s’haurà emprovat el vestit quatre vegades. “Primer em vaig provar la faldilla, després afegint la part de dalt i amb una màniga posada i l’altra per cosir perquè la modista tingués la mesura exacta”.
La raó és que el rol de les models és imprescindible, són les últimes baules d’una cadena llarga, si el paper no es mou bé, la peça perd tota la màgia. La Roser ha treballat molts anys amb maniquins i poques proves, però deixa clar que la relació amb la model és determinant: “Durant catorze anys vaig tenir la mateixa model, fins que va tenir el primer fill i llavors la conciliació ja era complicada”. Després va començar amb una altra noia i va sentir que feia un encert similar, aconseguint una complicitat que permet que el vestit prengui vida.
Aquest mosaic de perfils reflecteix un concurs que ha sabut créixer mantenint les arrels, però que també presenta el repte del relleu generacional, que s’entoma des de la mateixa organització, segons afirma l’Àlex: “Cal que entrin joves al concurs”. En aquest sentit, la Roser que aquest any a causa d’una lesió no pot participar en el concurs, formarà part del jurat i des d’aquesta posició que preveu mantenir els anys vinents, també és partidària de crear escola: “Si algú vol aprendre a cosir, jo els puc ensenyar, els puc ajudar”. La Mireia ho confirma des del punt de vista de la nova generació: “Està complicada la cosa… Si no es fa promoció per als joves, serà difícil i és una pena”. Creu que cal incidir en la comunicació, en explicar que hi ha premis econòmics i fer valdre l’oportunitat que ofereix el concurs en reconeixement, aprenentatge i en tenir un espai on créixer creativament.
Així neix un vestit de paperDarrere de cada vestit hi ha mesos de feina, proves i paciència. La Roser explica que dedica “mig any com a mínim” a cada peça “treballant moltes hores al dia”. Per ella, la dificultat més gran és “plasmar el que tu vols quan per exemple fas un vestit voluminós o hi incorpores perles o mecanismes, com per exemple, amb un vestit que vaig fer que tingués unes ales i no m’hi cabia a la taula del menjador, o el de l’any passat que portava uns 17.000 lluentons col·locats un a un i els meus fills em van ajudar perquè si no no arribava a temps”.
Alguns dels dissenys de Mireia Panisello | Foto: CedidaLa Mireia també descriu un procés intens, però des d’una mirada més experimental “per provar d’enganyar l’ull”. El comentari que més rep és: “Què fort que sigui de paper!”. I precisament aquesta percepció que genera en els altres és el que li encanta. Explica que l’objectiu és transformar el paper en un teixit amb moviment: “Provar textures, patrons, estructures que transformin el paper en tela”.
La veu del jurat, la mirada tècnica del concursEl rigor forma part del concurs i de fet el dia D comença ja a primera hora de la tarda amb una primera avaluació dels membres del jurat per assegurar que tots els vestits compleixen amb les bases, segons recorda Àlex Culleré: “El jurat ha de ser molt professional, formen part del sector del disseny i són molt rigorosos amb el compliment de les bases, amb el tipus de paper, teixits i materials i després han de puntuar els aspectes de creació, disseny, tècniques utilitzades o com s’ha posat el vestit”. Aquesta fase és una primera posada a punt, que permet acabar de fer els retocs que siguin necessaris, perquè la desfilada de la nit, sigui un èxit.
El valor del patrimoni exposat i l’objectiu UNESCOEl concurs és efímer, però les peces continuen vigents al Museu de Vestits de Paper de Mollerussa. També hi ha molts vestits que viatgen i participen en exposicions, com algunes de la Roser Cardona que han estat exposats a Barcelona, Bilbao o Burgos. Fins i tot recorda que en una ocasió la periodista Ares Teixidó en va lluir un en un acte que presentava a Mollerussa fa uns anys: “Va donar un tomb pel Museu, va veure el vestit i va demanar de posar-se’l. Era un vestit que no va ser premiat, era platejat i negre, una invenció meva i em vaig quedar al·lucinada”.
El Museu de Vestits de Paper és on es custodien les peces i és un referent cultural de Mollerussa, que la Mireia Panisello posa molt en valor, perquè ajuda a mantenir viva la tradició i la fa accessible per al públic. I encara al davant un repte més gran compartit entre Mollerussa, Amposta i Porto: aconseguir el reconeixement de Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO: “La tradició es mereix tot el reconeixement. És particularíssima i preciosa”, diu la Mireia. La Roser hi coincideix i pensa que “seria una manera de garantir que aquest llegat no es perdi”. La feina s’està fent, però segons apunta l’Àlex, “aconseguir-ho serà llarg”.
Web Museu Vestits de Paper de Mollerussa
