Jump to navigation
Mai no m'havia costat tant trobar les paraules com avui. No em surten i les poques que ho fan no sé si són les encertades. Des de dijous 17 a la tarda tinc clar de què ha de tractar aquest editorial. Des d'aleshores que hi faig tombs i encara ara, quan ja tenim la revista amb un peu a impremta, faria i refaria mil cops. Mai abans la llengua m'havia semblat tan ineficaç per expressar què penso, què sento, des que es va confirmar el pitjor dels malsons: Barcelona (i també Cambrils) havia patit un atemptat terrorista. Per tant, he decidit que us parlaré des del cor, amb la intenció que les meves paraules no s'afegeixin a les bajanades que hem sentit i llegit aquests dies.
Em vaig assabentar de la terrible notícia per un missatge de whatsapp de la meva cosina: "Heu vist el que ha passat? Atropellament massiu a la Rambla de Barcelona? Diuen que potser es tracta d'un atemptat". Aquell grup, que sovint s'inunda de fotos de menjar i dels més petits de la família, dijous es va omplir de llàgrimes i dolor.
Llàgrimes que vosaltres, terroristes, heu fet vessar no sé pas en nom de qui. Si algú us va convèncer que el vostre déu demanava cometre aquestes atrocitats, us va enguanyar. La meva cultura religiosa és més minsa del que voldria, però no m'empasso que cap déu defensi la violència i l'aniquilació d'aquells que no hi creuen. També heu ferit la vostra comunitat, no ho dubteu.
Si algú us va fer creure que us convertiríeu en herois, us va ben entabanar. Aquell dia n'hi va haver molts, d'herois (mossos, policies, personal dels serveis d'emergències, taxistes, botiguers... i molta gent anònima que es va oferir a ajudar), però cap de vosaltres no surt a la llista.
Volíeu sembrar el terror, us en vau sortir; volíeu que tinguéssim por, però nosaltres, encara commocionats, encara abatuts, encara desitjant despertar-nos d'aquest malson, hem demostrat que (malgrat que en tenim) no deixarem que la por ens venci. Hem tornat a sortir al carrer, perquè és nostre: és de la llibertat, la tolerància i el respecte. És de la bona gent, però de cap manera és vostre. No pertany al terror, a la barbàrie ni al dolor i no volem que això passi. Per això us diem que #NoTenimPor.
De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida.