El vot de la nostra vida

Quedar-se a casa diumenge i no anar a votar aquest 27-S és una aberració, la irresponsabilitat més gran que podem cometre com a ciutadans. El que ens hi juguem, com a poble però també com a individus, és massa. Ho tenen clar totes les formacions polítiques que concorren a les eleccions, fins i tot aquells que es negaven a admetre’n el seu caràcter plebiscitari.

Ho han demostrat, i de quina manera, aquesta campanya electoral, durant la qual han tret l’artilleria pesada no pas per convèncer els catalans que no marxin d’Espanya, sinó per atemorir-nos amb totes les desgràcies que ens poden caure a sobre si ens n’anem. Els mateixos partits polítics, però també empresaris, els bancs o els dirigents de la lliga de futbol i altres entitats han entrat en campanya amb arguments que van des del corralito al trencament de la lliga de futbol passant per la inviabilitat de les empreses en una Catalunya independent. Raonaments, en resum, que tenen un denominador comú: la por.

Al costat d’aquestes argúcies, els arguments a favor del Sí fan menys soroll o, com a mínim, resulten menys sorollosos, però no per això no s’han fet sentir les darreres dues setmanes. Tot al contrari, de vegades fins i tot ho han fet amb molt d’enginy i amb un polsim de sentir de l’humor.

Llàstima que els partidaris del No no els sentin, o com a mínim no hi parin atenció, i no ofereixin contraprestacions als catalans que són més a prop de marxar que de quedar-se a Espanya. Les amenaces potser serveixin per no trencar Espanya, però no per cohesionar-la i resoldre el problema polític que avui dia tenim sobre la taula. O és que es pensen que si l’independentisme no suma majoria (de vots i/o d’escons) tot quedarà resolt com per art de màgia?

Diumenge és un dia important per a tots els catalans (pensin el que pensin, provinguin d’on provinguin) perquè emetrem “el vot de la nostra vida”, però també ho serà l’endemà, i tots els que vindran. Passi el que passi diumenge (guanyi per majoria el Sí, guanyi per poc o perdi) els uns i els altres s’hauran d’asseure a negociar, bé sigui per pactar la sortida de Catalunya de l’Estat espanyol, bé per negociar-ne l’encaix. Em nego a imaginar què passaria si l’escenari que es contempla des de Moncloa passa per escanyar-nos encara més per intentar esborrar del mapa les especificitats que ens defineixen! Ningú no se sent a gust on no és benvingut i això ho hauria de tenir ben clar el senyor Rajoy i tothom qui tingui la temptació d’intentar canviar el que és una realitat, que Espanya és un estat plurinacional (amb Catalunya o sense).