,
30/03/2016
Reflexions

On és el límit de la privacitat?

Aquesta és la pregunta que com a individu, però també com a periodista, em faig cada cop que després d’una tragèdia (com és el cas de l’accident de Freginals o els atemptats de Brussel·les de la setmana passada) veig fotografies de les víctimes que aquestes havien compartit als seus perfils de les xarxes socials als mitjans de comunicació. Més enllà que sigui lícit reproduir-les amb la finalitat d’informar, em demano si també és ètic fer-ho.

Hi ha qui em respondrà que des del moment que pengem les imatges en obert a les xarxes socials aquestes fotografies ja no ens pertanyen, ja que no podem controlar on van a parar. Però en som veritablement conscients? La resposta diria que és un no rotund. Estic segura que ningú no pensa que la seva foto o la d’un familiar podria acabar publicada en un diari o sortir a la tele si, per desgràcia, fos víctima d’una tragèdia. Per aquest motiu personalment no sóc partidària que els mitjans facin un ús indiscriminat de les fotografies que les víctimes d’un accident, un atemptat... hagin compartit a les xarxes. La raó és clara. Em poso en la seva pell i us puc assegurar que a mi no m’agradaria  gens ni mica veure la meva foto ni la d’un familiar en aquesta tessitura.

Alguns em rebatran dient que incloure la imatge de la víctima ajuda a explicar millor la història i a identificar-s’hi. Però hi ha ocasions en les que resulta accessori, innecessari, i només ens fa caure en el sensacionalisme pur. Per tant, ja em permetreu que posi en dubte aquest argument. Sempre he pensat que per a la gent que no coneix la víctima (quan parlem de persones anònimes), veure’n la foto no aporta informació essencial per entendre la notícia; en canvi, als seus éssers estimats, com a mínim, no els fa cap bé. Altra cosa és en el cas de personatges coneguts, és clar.

Un altre cas, però, ben diferent és quan els mitjans demanen permís als usuaris per fer ús de les imatges. Com devia ser el cas dels lleidatans que el 22-M van viure en primera persona els atemptats de Brussel·les i que van explicar la seva experiència al diari 'Segre' (vegeu les edicions de dimecres 23 i dijous 24 de març).

En un món globalitzat i hiperconnectat, la línia que separa l’esfera privada i l’esfera pública cada cop queda més diluïda. Establir-ne els límits ferms o esborrar-los del tot és a gust del consumidor.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida. 
 

19/08/2020
LOURDES CARDONA
24/07/2020
Diria que faig una vida senzilla, només esquitxada de tant en tant pel luxe de viatjar fora de les fronteres del nostre país (cosa que des que sóc mare passa, essent molt generosa, un cap de setmana a l'any).
21/05/2020
A mitjan de febrer (bufa, sembla que sigui fa una eternitat!) vaig dedicar un article dels meus articles a Nova Tàrrega (aquí te'n deixo l'
16/04/2020
El coronavirus fa estralls entre la població de més edat. Bona part de les persones que han mort per culpa de la malaltia per la qual el 2020 passarà a la història tenien fets els 80 anys.
21/03/2020
Reconec que ser optimista amb la que tenim a sobre, em costa (el meu estat d'ànim avui en res s'assembla al de fa una setmana).
06/03/2020
Hem avançat. No hi ha cap mena de dubte.
21/02/2020
"Et faré anar a collir olives aquest any!", em deia el padrí quan ruixava la verdura o l'amanida amb més oli del que ell creia necessari.