Fa un any

Ara just fa un any que començava aquest malson (jo almenys ho sento així). Dissabte farà un any exacte que es tancaven les escoles a Catalunya, amb el posterior confinament domiciliari o la declaració de l'estat d'alarma. Fa dotze mesos que vivim instal·lats en la incertesa absoluta i durant aquest temps n'hem viscut de tots colors.

La pandèmia ens ha posat contra les cordes. Sens dubte el darrer serà el pitjor any de les seves vides per a les famílies de les persones que ens han deixat. Perdre un ésser estimat sempre és dolorós, però en la situació actual, quan les circumstàncies impossibiliten poder-les acompanyar com estem acostumats (com necessitem), agafa una nova dimensió. 

També han estat temps duríssims per a les persones que han emmalaltit de coronavirus i han hagut de passar per l'hospital (mig miler a l'Urgell), separades dels seus éssers estimats. Com alhora penso que ho han estat per a milers i milers de treballadors essencials que han estat dia rere dia, per molt complicada que fos la situació, al peu del canó. Mai els ho podrem agrair com mereixen.

Però en major o menor mesura han estat mesos molt complicats per a tots nosaltres, qui més qui menys hem passat els nostres moments baixos el darrer any. Jo mateixa em sentia ben esgotada la tardor passada i vaig aprofitar el reportatge que preparava sobre les conseqüències de la pandèmia en la nostra salut mental com a teràpia. No sabeu el bé que em va fer!

Per a mi va ser un abans i un després, em va ajudar a centrar-me en el dia a dia, en el que puc controlar i a intentar no pensar gaire en el que no és a les meves mans. Aquesta actitud m'ajuda a estirar del carro més que no pas deixar-me estirar; em serveix per quedar-me amb les coses positives d'aquesta situació (n'hi ha i sé que costa de veure-les quan pateixes per la teva vida, per la d'un ésser estimat, per la feina o per arribar a final de mes). Per a mi, que era una persona que necessitava tenir-ho tot sota control, que no deixava res a l'atzar, aquests mesos han servit per aprendre a viure amb tranquil·litat en la inseguretat, a gaudir del que em regala la vida i a pensar més en el que tinc que no pas en el que em falta. Així em resulta més fàcil passar els dies, les setmanes, els mesos... de la pel·lícula de ciència-ficció en què s'ha convertit la nostra vida.