Germans que es barallen

Junts per Catalunya (JxCat) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) actuen com nens petits que, cecs de gelosia, es barallen per aconseguir l'atenció dels seus pares. Però, com passa en la criança, les contínues picabaralles entre germans (tan reals com necessàries) esgoten els que hi han de posar pau. Igual que una mare o un pare poden perdre la serenitat i castigar els seus fills quan es burxen contínuament, els electors comencem a estar al límit de la nostra paciència amb tot el que ha passat des del 26M.

Fa només un parell de setmanes demanava als polítics locals de Tàrrega (però ho podria fer extensible arreu del país), siguin del partit que siguin, que fessin un exercici de responsabilitat, miressin endavant i es desfessin del ressentiment que els pactes aquí i allà hagi pogut generar (per legítim que sigui, sentir rancúnia no ajuda a prosperar). De moment, encara no ha estat possible. Les ferides encara couen i l'acord que ha fet que la presidència del Consell Comarcal de l'Urgell canviï de mans per primer cop en la història les ha fet més profundes. Malgrat això celebro el to cordial que van mantenir els portaveus de les forces que hi tenen representació (JxCat, ERC, CUP i PSC).

Donem temps al temps i confiem que els interessos prioritaris siguin els de la població i el territori, no els dels partits (tot el contrari del que sembla ara. I no assenyalo cap pacte en concret sinó l'actitud global que hem vist arreu de Catalunya). No tinc altre remei que creure-ho així. Al contrari, m'enfadaria tant que renegaria de la política per sempre més i això que algun cop m'ha passat pel cap dedicar-hi part del meu temps!

Esperem que les tornes canviïn, perquè si no, tal com va manifestar Jaume Pané (que disputava la presidència de l'Urgell a Gerard Balcells en ser el candidat de la força amb més consellers a l'ens), "els polítics s'ho haurien de fer mirar", tots, sobretot els que compartint objectius no són capaços de posar-se d'acord i remar en la mateixa direcció.

Estem en una tessitura que no entenc i, com jo, em consta que moltíssima gent. Ho vaig compartir no fa gaire amb la Meri (l'exconsellera Meritxell Serret) en una visita que li vam fer a Brussel·les. Vam passar estona parlant-ne, però encara a hores d'ara no n'he tret l'entrellat. Voldria que els polítics fossin valents i, per sobre de tot, sincers amb els electors. Cal dir les coses pel seu nom, encara que no ens agradi i tenir clar què volem aconseguir.