,
22/10/2019
Reflexions
Imatge de la manifestació contra la sentència que es va fer dilluns de la setmana passada a Tàrrega
Foto:
Lourdes Cardona

Hi perdem tots

Volia parlar de l'èxit de Lo Memefest, ho desitjava amb totes les meves forces, però dilluns passat a quarts de 10 del matí me'n van passar les ganes. Tot i que un dels (savis) consells que se'ns va donar al públic assistent a "La nit dels monòlegs", el colofó final del festival d'humor organitzat per l'Agrat, era que calia prendre's la vida més seriosament amb sentit de l'humor, costa trobar motius per somriure davant una sentència tan dura com la que condemna amb fins a 13 anys de presó els líders del procés, que per a mi són presos polítics (com demostra el fet que la resolució del Tribunal Suprem sigui més política que no pas jurídica).

La sentència marca un punt d'inflexió per al moviment independentista, però no és, sota cap concepte, la fi del conflicte que ha dut Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Raül Romeva, Dolors Bassa, Josep Rull, Jordi Turull, Quim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a la presó. De debò que algú, aquí o a Madrid, és tan ingenu per creure que la sentència que dilluns va dictar l'alt tribunal servirà per fer canviar d'opinió un sol independentista? Ans al contrari. Les primeres proves les vam poder veure dilluns mateix amb les massives protestes que hi va haver arreu del país i amb el fet que milers i milers de ciutadans confiiïn, a cegues, en Tsunami Democràtic per canalitzar la seva resposta al veredicte del tribunal.

És cert que els jutges no han de resoldre els problemes polítics (mai se'ls hauria d'haver passat aquesta patata calenta ni ells l'haurien d'haver acceptat), però tampoc els haurien d'empitjorar, cosa que, al meu entendre, han fet. I no només ho dic pel que suposa la sentència per als presos, les seves famílies i tot el moviment independentista, sinó també perquè, com bé han apuntat nombrosos juristes, posa sobre la corda fluixa el dret de manifestació. I aquí hi perdem tots; hi perd la democràcia, que fa un pas de gegant enrere per preservar la unitat d'Espanya.

Desconec què passarà a partir d'ara; però molt em temo que poc de bo si els poders de l'Estat continuen obcecats a silenciar la veu i els anhels de més de dos milions de persones (sense negar que hi ha actituds que no m'agraden i que hem d'evitar sigui com sigui). Tinc ben clar que els independentistes no canviarem de parer fàcilment, però dubto seriosament que algú a l'altra banda de l'Ebre vulgui que ho fem... Tinc la sensació que o ens volen de genolls o que ja ens donen per perduts.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida. 
 

31/01/2018
El passat cap de setmana vaig somniar-hi. Sóc a l'església del poble (no sé ben bé per què), giro el cap a l'esquerra en sentir una presència i allí la veig, amb un somriure d'orella a orella saludant tothom.
03/11/2017
"M'odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té."       JOAN FUSTER
25/10/2017
Mama, què demana tota aquesta gent que porta la mateixa samarreta? Mama, com és que no deixen votar? Mama, tothom vol la independència de Catalunya?
18/10/2017
Tinc ben après que mai no plou a gust de tothom. Passa en petit comitè.
20/09/2017
Davant la que tenim a sobre jo que parlo de política en aquest bloc restava silent. El meu silenci no es deu pas al fet que no tingués res a dir. Tot el contrari. Tinc molt a dir, massa coses a dir.
23/08/2017
Mai no m'havia costat tant trobar les paraules com avui. No em surten i les poques que ho fan no sé si són les encertades. Des de dijous 17 a la tarda tinc clar de què ha de tractar aquest editorial.
13/07/2017
Les dones som les úniques que podem parir.