Jump to navigation
Volia parlar de l'èxit de Lo Memefest, ho desitjava amb totes les meves forces, però dilluns passat a quarts de 10 del matí me'n van passar les ganes. Tot i que un dels (savis) consells que se'ns va donar al públic assistent a "La nit dels monòlegs", el colofó final del festival d'humor organitzat per l'Agrat, era que calia prendre's la vida més seriosament amb sentit de l'humor, costa trobar motius per somriure davant una sentència tan dura com la que condemna amb fins a 13 anys de presó els líders del procés, que per a mi són presos polítics (com demostra el fet que la resolució del Tribunal Suprem sigui més política que no pas jurídica).
La sentència marca un punt d'inflexió per al moviment independentista, però no és, sota cap concepte, la fi del conflicte que ha dut Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Raül Romeva, Dolors Bassa, Josep Rull, Jordi Turull, Quim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a la presó. De debò que algú, aquí o a Madrid, és tan ingenu per creure que la sentència que dilluns va dictar l'alt tribunal servirà per fer canviar d'opinió un sol independentista? Ans al contrari. Les primeres proves les vam poder veure dilluns mateix amb les massives protestes que hi va haver arreu del país i amb el fet que milers i milers de ciutadans confiiïn, a cegues, en Tsunami Democràtic per canalitzar la seva resposta al veredicte del tribunal.
És cert que els jutges no han de resoldre els problemes polítics (mai se'ls hauria d'haver passat aquesta patata calenta ni ells l'haurien d'haver acceptat), però tampoc els haurien d'empitjorar, cosa que, al meu entendre, han fet. I no només ho dic pel que suposa la sentència per als presos, les seves famílies i tot el moviment independentista, sinó també perquè, com bé han apuntat nombrosos juristes, posa sobre la corda fluixa el dret de manifestació. I aquí hi perdem tots; hi perd la democràcia, que fa un pas de gegant enrere per preservar la unitat d'Espanya.
Desconec què passarà a partir d'ara; però molt em temo que poc de bo si els poders de l'Estat continuen obcecats a silenciar la veu i els anhels de més de dos milions de persones (sense negar que hi ha actituds que no m'agraden i que hem d'evitar sigui com sigui). Tinc ben clar que els independentistes no canviarem de parer fàcilment, però dubto seriosament que algú a l'altra banda de l'Ebre vulgui que ho fem... Tinc la sensació que o ens volen de genolls o que ja ens donen per perduts.
De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida.
