Jump to navigation
Fa justament una setmana el Parlament de Catalunya feia un no sé què que al carrer es va interpretar com que s'havia declarat la República Catalana. Mentre es produïa l'esmentada votació era a casa sola, asseguda al sofà davant el televisor amb un plat que es costava d'escurar a les mans. Reconec que em van caure unes quantes, molt poques, llàgrimes d'alegria però de seguida vaig demanar-me "i ara què?". Vist que es convocaven accions arreu de Catalunya per celebrar-ho vaig enllestir la feina i vaig tirar cap a Tàrrega, la ciutat on treballo i per a la qual treballo, per cobrir la festa i copsar de primera mà els ànims de la gent amb qui un mes abans havia viscut la jornada de tensió de l'1-O.
Veia cares d'alegria, gent brindant, amics que s'abraçaven i es felicitaven pel que acabava de passar. Si bé feia un mes havia sentit el mateix que la gent de Tàrrega que defensava les urnes amb determinació tement un hipotètic enfrontament amb la Guàrdia Civil (que sortosament no es va arribar a produir), aquest cop no compartia la seva felicitat. I no era per falta de ganes, creieu-me. "Que no estàs contenta?", em preguntaven i jo els deia "us ho diré d'aquí quinze dies".
Bé doncs, una setmana després ja els puc dir perquè no ho celebrava eufòrica perquè inutïa que la que ens esperava era de proporcions desmesurades. Avui, l'endemà que la jutge Lamela enviés a la presó la meitat del nostre Govern, el meu Govern, la tristesa s'ha tornat a apoderar de mi igual que ho va fer l'1-O. Amb una diferència, però, aleshores em va agafar per sorpresa i ara, almenys mentalment, estava preparada per entomar-la. Però detecto que comença a créixer dins meu un sentiment al qual no estic gens avessada: l'odi. Odi, no cap als ciutadans espanyols (que més aviat em fan pena si no qüestionen ni una sola de les decisions que es prenen des de Madrid, ja sigui l'Executiu de Rajoy o els aparells de l'Estat que actuen a les seves ordres), sinó cap a uns malgovernants que lluny de resoldre el conflicte pretenen anorrear les persones que creiem que als catalans ens aniria millor seguint el nostre propi camí. I per fer-ho no dubten, tal com ja va dir Rajoy en una de les seves intervencions recents, en fer el que faci falta escudats en la legalitat.
Davant una situació així, si no volem que tot el que defensem, si no volem que la Catalunya que avui coneixem i que hem construït plegats (també amb molts ciutadans provinents de la resta de l'Estat) se'n vagi en orris, només tenim una opció: seguir caminant. Mirar endarrere, deixar que ens venci la por, renunciar a les nostres legítimes aspiracions per a mi no és manera. Si som en un país democràtic i en un continent democràtic, les idees no s'han de perseguir i això ho hauria de defensar Espanya sencera!
De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida.
