,
03/11/2017
Reflexions
El cartell que Jordi Calvís ha fet per demanar l'alliberament dels presos polítics
Foto:
Jordi Calvís

Idees fetes llàgrimes

"M'odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té."       JOAN FUSTER

Fa justament una setmana el Parlament de Catalunya feia un no sé què que al carrer es va interpretar com que s'havia declarat la República Catalana. Mentre es produïa l'esmentada votació era a casa sola, asseguda al sofà davant el televisor amb un plat que es costava d'escurar a les mans. Reconec que em van caure unes quantes, molt poques, llàgrimes d'alegria però de seguida vaig demanar-me "i ara què?". Vist que es convocaven accions arreu de Catalunya per celebrar-ho vaig enllestir la feina i vaig tirar cap a Tàrrega, la ciutat on treballo i per a la qual treballo, per cobrir la festa i copsar de primera mà els ànims de la gent amb qui un mes abans havia viscut la jornada de tensió de l'1-O.

Veia cares d'alegria, gent brindant, amics que s'abraçaven i es felicitaven pel que acabava de passar. Si bé feia un mes havia sentit el mateix que la gent de Tàrrega que defensava les urnes amb determinació tement un hipotètic enfrontament amb la Guàrdia Civil (que sortosament no es va arribar a produir), aquest cop no compartia la seva felicitat. I no era per falta de ganes, creieu-me. "Que no estàs contenta?", em preguntaven i jo els deia "us ho diré d'aquí quinze dies".

Bé doncs, una setmana després ja els puc dir perquè no ho celebrava eufòrica perquè inutïa que la que ens esperava era de proporcions desmesurades. Avui, l'endemà que la jutge Lamela enviés a la presó la meitat del nostre Govern, el meu Govern, la tristesa s'ha tornat a apoderar de mi igual que ho va fer l'1-O. Amb una diferència, però, aleshores em va agafar per sorpresa i ara, almenys mentalment, estava preparada per entomar-la. Però detecto que comença a créixer dins meu un sentiment al qual no estic gens avessada: l'odi. Odi, no cap als ciutadans espanyols (que més aviat em fan pena si no qüestionen ni una sola de les decisions que es prenen des de Madrid, ja sigui l'Executiu de Rajoy o els aparells de l'Estat que actuen a les seves ordres), sinó cap a uns malgovernants que lluny de resoldre el conflicte pretenen anorrear les persones que creiem que als catalans ens aniria millor seguint el nostre propi camí. I per fer-ho no dubten, tal com ja va dir Rajoy en una de les seves intervencions recents, en fer el que faci falta escudats en la legalitat.

Davant una situació així, si no volem que tot el que defensem, si no volem que la Catalunya que avui coneixem i que hem construït plegats (també amb molts ciutadans provinents de la resta de l'Estat) se'n vagi en orris, només tenim una opció: seguir caminant. Mirar endarrere, deixar que ens venci la por, renunciar a les nostres legítimes aspiracions per a mi no és manera. Si som en un país democràtic i en un continent democràtic, les idees no s'han de perseguir i això ho hauria de defensar Espanya sencera!

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida. 
 

31/01/2018
El passat cap de setmana vaig somniar-hi. Sóc a l'església del poble (no sé ben bé per què), giro el cap a l'esquerra en sentir una presència i allí la veig, amb un somriure d'orella a orella saludant tothom.
03/11/2017
"M'odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té."       JOAN FUSTER
25/10/2017
Mama, què demana tota aquesta gent que porta la mateixa samarreta? Mama, com és que no deixen votar? Mama, tothom vol la independència de Catalunya?
18/10/2017
Tinc ben après que mai no plou a gust de tothom. Passa en petit comitè.
20/09/2017
Davant la que tenim a sobre jo que parlo de política en aquest bloc restava silent. El meu silenci no es deu pas al fet que no tingués res a dir. Tot el contrari. Tinc molt a dir, massa coses a dir.
23/08/2017
Mai no m'havia costat tant trobar les paraules com avui. No em surten i les poques que ho fan no sé si són les encertades. Des de dijous 17 a la tarda tinc clar de què ha de tractar aquest editorial.
13/07/2017
Les dones som les úniques que podem parir.