Jump to navigation
Davant la que tenim a sobre jo que parlo de política en aquest bloc restava silent. El meu silenci no es deu pas al fet que no tingués res a dir. Tot el contrari. Tinc molt a dir, massa coses a dir. Però no escrivia esperant pair, deixant reposar l'allau de despropòsits que intenta aniquilar tot el que representa Catalunya avui. Il·lusa de mi! M'agrada mesurar les meves paraules, però el que ha passat aquest dimecres a Barcelona (els nombrosos registres a seus de l'administració catalana i detenció d'alts càrrecs del Govern) ha estat la gota de ha fet vessar el got. No puc callar davant aquest abús de poder d'un Estat que diu que defensa els meus interessos i els de la resta de catalans, però el que fa és atacar-los, dinamitar-los.
Fa cosa d'un parell de setmanes que cada dia me'n vaig a dormir amb la intenció que l'endemà escriuré què en penso de tot plegat sense embuts. Però cada dia en passava alguna de grossa que em convidava a posposar un dia més l'article. Però avui ja no em puc aturar. Ni puc, ni vull.
Aquesta tarda canviaré l'hora de banyera dels meus fills per anar tots junts, en família, a la concentració de rebuig a l'atac que han rebut avui les nostres institucions convocada a la ciutat més propera. Vull explicar als meus fills que la nostra lluita és per a ells, per mirar que creixin en un país més just, en un país on no es persegueixi ni detingui ningú per pensar com pensa, on no es prohibexi informar del que passa, on els drets de les persones es respectin, on no es repeteixi una vegada i una altra que votar és il·legal, on les lleis acompanyin la societat que emmarquen i evolucionin caminant plegats... Digueu-me adoctrinadora d'infants que lluiré la medalla amb orgull.
Però la nostra lluita també va pels nostres pares i avis, que van veure de prop el mostre de la dictadura (que avui sembla que ha sortit de la tomba més viu que mai). Uns pares i avis que creien en la nova realitat política i social sorgida després de la mort de Franco. Pares i avis treballadors, gent normal que ha viscut durant dècades (massa) amb la por d'aixecar el cap però que avui demanen als seus néts que els ajudin a votar l'1 d'octubre passi el que passi.
Sí, senyor Rajoy. Vostè i els seus han aconseguit quelcom impensable: que catalans de dretes i d'esquerres ens conjurem per defensar el que creiem que és just. Han aconseguit que independentistes i unionistes, federalistes o digui'ls com vulgui treballem plegats per defensar els drets que vostès (amb l'ajuda d'un poder judicial que sempre ens havien venut que era independent) han vulnerat en nom de preservar la unitat d'Espanya. Això ja no va només d'aconseguir la independència de Catalunya. Això va de defensar la democràcia.
Tant senzill que hagués estat pactar el referèndum! Hagués guanyat el NO, ens hagués donat quatre engrunes i tothom, més o menys content. A més, vostè hagués catapultat Espanya cap als TOP10 en democràcia. Però no, va escollir la via equivocada i ens ha conduït a un punt de no retorn, que han situat la democràcia espanyola a la cua d'Europa (Oh Europa! On pares que no fas res per impedir aquest daltabaix?).
Malgrat aconsegueixi aturar l'1-O, res tornarà a ser el mateix simplement perquè aquesta Espanya on governa ha deixat de ser ja avui el país de molts catalans, també dels que creien que Catalunya n'havia de formar part.
De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida.
