,
25/10/2017
Reflexions
Un nen fent-se interrogants
Foto:
Getty Images

Massa preguntes sense resposta

Mama, què demana tota aquesta gent que porta la mateixa samarreta? Mama, com és que no deixen votar? Mama, tothom vol la independència de Catalunya? Mama, per què ja no voleu que us acompanyi a les manifestacions? Mama, és veritat que hi ha policies que peguen la gent? Mama, he de tenir por de la policia ara? Mama, per què avui és tan important el que digui el president de Catalunya? Mama, pensar diferent està malament?...

Són algunes de les preguntes que hem hagut de respondre durant les darreres setmanes a casa. Ens les ha formulat la nostra filla de 6 anys, neguitosa perquè veu els seus pares de vegades tristos, de vegades enfadats, i massa cops preocupats perquè veuen com bona part d'allò que defensen corre el risc d'anar-se'n en orris.

Algunes d'aquestes qüestions les hem contestat sense pensar-hi gaire de tan clar com en teníem la resposta. Però altres no sabem pas com explicar-les-hi. No pas per la nostra incapacitat adaptar el discurs perquè l'entengui una nena tan petita sinó perquè no ens en sabem avenir. No hi veiem resposta possible.

Els adults de la família, per sobre de tot, som persones compromeses amb la defensa dels drets i llibertats de les persones, som dels que pensen que parlant la gent s'entén, dels que professen el respecte i la tolerància vers els altres (tinguin la pell del color que sigui, pensin com pensin, estimin com estimin...). Mirem de transmetre-li aquests valors amb cada gest que fem, per petit que sigui, i de demostrar-li que la violència mai no és la solució.

Des que els ànims estan tan caldejats, procurem deixar la canalla al marge amb la voluntat de no generar-los una preocupació innecessària. Però "el tema" és tan a l'ordre del dia que fins i tot els petits (a qui els adults tot sovint tendim a subestimar) copsen que en passa alguna, pregunten i exigeixen respostes.

Entomem el cop amb serioses dificultats per argumentar decisions o accions que creiem inversemblants. Ja acumulem massa preguntes per a les quals no trobem resposta i n'hi ha una de recurrent: "Què passarà ara?". "No ho sabem", li diem, "però no ens cansarem, no ens arronsarem, seguirem defensant allò que creiem just".

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida. 
 

16/06/2021
La troballa la setmana passada del cos de l'Olivia, una de les nenes de Tenerife que el seu pare va segrestar el passat 27 d'abril per fer mal allà on més couria a la seva mare va deixar sense alè i alhora omplir de ràbia ciutadans de tot
24/03/2021
L'Estat espanyol és a la cua en molts assumptes, però des de la setmana passada és capdavanter a aprovar una llei que reguli l'eutanàsia.
11/03/2021
Ara just fa un any que començava aquest malson (jo almenys ho sento així). Dissabte farà un any exacte que es tancaven les escoles a Catalunya, amb el posterior confinament domiciliari o la declaració de l'estat d'alarma.
03/02/2021
Som a l'equador de la campanya electoral més atípica que recordem totes les ciutadanes amb dret a vot d'aquest país.
10/12/2020
Les darreres setmanes als mitjans de les nostres contrades es parlava d'una notícia relacionada amb el Departament de Salut (que no té res a veure amb la pandèmia) que em va fer reflexionar.
22/10/2020
Encara hem de pair el tancament de bars i restaurants, així com els centres de bellesa i estètica, entre altres noves restriccions vigents des de divendres passat, que ja se sent el rum-rum de l'aplicació del toc de queda a tot l'Estat
13/10/2020
LOURDES CARDONA