Jump to navigation
Mama, què demana tota aquesta gent que porta la mateixa samarreta? Mama, com és que no deixen votar? Mama, tothom vol la independència de Catalunya? Mama, per què ja no voleu que us acompanyi a les manifestacions? Mama, és veritat que hi ha policies que peguen la gent? Mama, he de tenir por de la policia ara? Mama, per què avui és tan important el que digui el president de Catalunya? Mama, pensar diferent està malament?...
Són algunes de les preguntes que hem hagut de respondre durant les darreres setmanes a casa. Ens les ha formulat la nostra filla de 6 anys, neguitosa perquè veu els seus pares de vegades tristos, de vegades enfadats, i massa cops preocupats perquè veuen com bona part d'allò que defensen corre el risc d'anar-se'n en orris.
Algunes d'aquestes qüestions les hem contestat sense pensar-hi gaire de tan clar com en teníem la resposta. Però altres no sabem pas com explicar-les-hi. No pas per la nostra incapacitat adaptar el discurs perquè l'entengui una nena tan petita sinó perquè no ens en sabem avenir. No hi veiem resposta possible.
Els adults de la família, per sobre de tot, som persones compromeses amb la defensa dels drets i llibertats de les persones, som dels que pensen que parlant la gent s'entén, dels que professen el respecte i la tolerància vers els altres (tinguin la pell del color que sigui, pensin com pensin, estimin com estimin...). Mirem de transmetre-li aquests valors amb cada gest que fem, per petit que sigui, i de demostrar-li que la violència mai no és la solució.
Des que els ànims estan tan caldejats, procurem deixar la canalla al marge amb la voluntat de no generar-los una preocupació innecessària. Però "el tema" és tan a l'ordre del dia que fins i tot els petits (a qui els adults tot sovint tendim a subestimar) copsen que en passa alguna, pregunten i exigeixen respostes.
Entomem el cop amb serioses dificultats per argumentar decisions o accions que creiem inversemblants. Ja acumulem massa preguntes per a les quals no trobem resposta i n'hi ha una de recurrent: "Què passarà ara?". "No ho sabem", li diem, "però no ens cansarem, no ens arronsarem, seguirem defensant allò que creiem just".
De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida.
