Jump to navigation
Les darreres setmanes als mitjans de les nostres contrades es parlava d'una notícia relacionada amb el Departament de Salut (que no té res a veure amb la pandèmia) que em va fer reflexionar. Es tractava de la informació que deia que les dones lleidatanes embarassades que volen avortar quirúrgicament entre la novena i la catorzena setmana de gestació fa anys que han de marxar de Lleida per fer-ho, ja que no hi ha fins a la data cap centre acreditat per fer-ho.
Les notícies entorn aquest tema em van retornar al maig del 2013, quan vaig passar per aquest tràngol. Em sembla que ja us n'he parlat algun cop. Al novembre d'aquell any hauria d'haver nascut la meva segona filla, però vam decidir interrompre l'embaràs per raons mèdiques. Va ser la decisió més difícil que he hagut de prendre mai, però la vaig prendre a convençuda del que faria; tot i que no tenia ni idea de com ho faria. M'explico.
Recordo com si fos avui el poc tacte amb el qual la doctora que em va fer l'ecologia de control del primer trimestre ens donava la pitjor notícia que poden rebre uns pares: que la criatura que esperen no ve sana. Vaig sortir de la consulta en xoc.
Una sensació que no es va esborrar fins una setmana més tard, després de parlar amb el doctor Rossell, encarregat de fer-me la prova que confirmaria el diagnòstic. La seva manera d'explicar-nos la realitat i el tracte ofert pel seu equip res tenien a veure amb el que havíem rebut dies abans. Aquell dia marxava de la consulta entre llàgrimes però amb tota la informació necessària per prendre una decisió. O almenys això em pensava.
Sabia que m'interromprien l'embaràs, però no sabia ben bé com. Crec que sí que em van explicar que em donarien medicació per fer-ho, però el que no tenia gens clar és que em trobaria havent de parir la criatura que no tindria (per a mi ha estat el pitjor dels tres parts que he tingut, encara que les infermeres que m'atenien em deien que no havia de sentir dolor, en sentia, tant físic com psicològic, i aquest trigaria força es esvanir-se).
Aleshores, tenia tantes ganes que tot això passés que no vaig demanar com és que no m'havien adormit i m'havien provocat un avortament quirúrgic (i això que ho van haver de fer l'endemà!). Ara, set anys després, intueixo que en sé la resposta; m'ha deixat de pedra. L'objecció de consciència dels uns ens carrega d'un pes, molt feixuc, innecessari a les altres.
De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida.
