Jump to navigation
La vida a poble té tants avantatges com inconvenients. La balança hi manté un equilibri gairebé màgic. Els que hem optat per fixar la nostra residència en un indret on la canalla encara pot jugar tranquil·lament pel carrer, on cada vespre els carrers i places s'omplen de rotllanes on es fa petar la xerrada, on els veïns no dubtem a donar un cop de mà quan cal, on tots ens saludem, on encara ens desperta el gall a l'alba o el piular dels ocells que habiten el niu que ens ha okupat el balcó de casa... prou que ho sabem.
Però la tranquil·litat (i qualitat de vida) que encara avui ens aporta viure en un poble té un preu (cada cop més elevat, m'atreviria a dir). Sovint aquestes viles veuen perillar o fins i tot desaparèixer els pocs serveis de què gaudeixen (comerços, empreses, oficines bancàries, consultoris mèdics...) si no conserven uns determinats índexs de població i, malauradament, durant dècades hem vist com als pobles s'anaven tancant cases al torn que se'n construïen (el doble, el triple...) a les ciutats (indrets d'on sembla que la immensa majoria intenta fugir el cap de setmana i per vacances).
Segons les dades que publica la web del Consell Comarcal, a l'Urgell hi viuen més de 36.000 persones, el 46% de les quals té casa seva a Tàrrega, el terme municipal de la qual és tan sols el 15% de la superfície de tota la comarca. Aquest esquema es repeteix en tantes altres comarques veïnes i respon al model de país pel qual s'ha apostat fins ara.
Un plantejament que no convenç l'actual equip de govern del Consell, una de les prioritats del qual és frenar el despoblament rural, com bé va apuntar Gerard Balcells en ser nomenat president de l'ens. Així doncs, a la comarca són pioners a les comarques de Lleida a crear una àrea específica l'objectiu de la qual és revertir aquesta situació.
Iniciativa que des d'aquí aplaudeixo i que voldria que servís d'exemple per a la resta d'administracions locals del nostre país. Si volem construir un país sostenible amb un territori vertebrat i cohesionat, on tots els seus ciutadans tinguin oportunitats (sinó iguals) similars, independentment del punt geogràfic on visquin, cal començar a treballar. Aquest és un primer pas.
De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida.
