Jump to navigation
Tots, absolutament tots, un moment o altre en la nostra vida hem perdut els estreps i hem dit disbarats que, vistos amb perspectiva, ens sembla impossible que hagin pogut sortir de la nostra boca. Però, malgrat de portes endins (en privat) sigui lícit desfogar-se encara que deixem anar un reguitzell d'improperis que obligui tots els sants a tapar-se les orelles, de portes enfora potser no sigui ni el més assenyat ni el més eficient.
Qui no ha parlat sense pensar quan està enrabiat? Qui no se n'ha penedit després? Qui no ha hagut de fer l'exercici (molt sa, per cert) de demanar disculpes per reaccionar a cop calent?
Però aquesta manera d'obrar que se'ns pot perdonar com a humans que som no es pot tolerar quan les desqualificacions o, fins i tot, els insults ja no són espontanis sinó que són (pre)meditats. No els podem consentir quan surten de la boca o de la mà (avui dia en aquest país la política funciona a cop de tuit) d'un polític. Com qualsevol de nosaltres, en privat té dret a dir el que més li plagui, però en públic se li demana (almenys així hauria de ser) respecte i tolerància, vers els seus partidaris i també els seus detractors.
Per desgràcia, darrerament hem estat testimonis de com alguns líders polítics proferien atacs i desqualificacions personals vers membres l'oposició (Twitter n'és un cau) amb el suport incondicional de la seva claca. Deixant al marge que potser s'hagin d'acabar empassant les seves pròpies paraules, no s'adonen del trist missatge que transmeten? És així com pretenen teixir complicitats i construir acords perdurables en el temps, burlant-se de qui pensa diferent? Curiosa manera de seduir l'oponent...
No són conscients que la violència verbal és l'espurna que alimenta altres formes de violència? No s'adonen que si ells no respecten les idees (o els símbols que expressen aquestes idees) en seu parlamentària legitimen que els ciutadans no ho fem al carrer? O potser sí que ho són i ja els està bé que captem el missatge (aberrant al meu parer) que és lícit que al carrer arribem a les mans per resoldre els problemes. Potser el groc estigui de moda, però els insults (malauradament), també.
De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida.
