Polítics diferents, polítics propers

El tarannà del president Puigdemont res té a veure amb el del seu antecessor. Tot i que els que coneixen bé Artur Mas asseguren que el seu posat tibat és més una cuirassa que altra cosa, per als ciutadans Carles Puigdemont resulta un president diferent, molt més proper i senzill.

Ho vam poder comprovar de primera mà les desenes d’assistents a l’acte de lliurament de la 8a edició dels Premis Cambra, que va tenir lloc el passat 10 de juny a l’Espai MerCAT de Tàrrega, on els targarins el van poder saludar durant el seu trajecte a peu des de la casa consistorial.

Hi ha qui pensarà que forma part de la seva feina i que gairebé és la seva obligació, però l’experiència demostra que també hi juga un paper important el tarannà de cada polític. El president Puigdemont va saludar els assistents a l’acte que organitza la Cambra de Comerç de Tàrrega, es va fotografiar amb els nens de la coral del col·legi Sant Josep, que van obrir l’acte interpretant dues peces gironines de Lluís Llach i Sopa de Cabra (una de les quals precisament havia tocat amb el grup aquella mateixa tarda en el programa especial del Versió 4.000 de RAC1), es va fer 'selfies' i va conversar amb tothom que s’hi va acostar.

Sigui com sigui, estaràs d’acord amb els ideals del partit de Puigdemont o no, t’agradarà el seu savour faire o no, però et serà difícil negar que transmet sensacions diferents a les que ens tenen acostumats els polítics de les altes esferes. Sembla que l’exalcalde de Girona és un polític fet d’una altra pasta, una pasta que molts voldríem que es veiés més sovint perquè volem dirigents que toquin de peus a terra, que coneguin els problemes i anhels reals de la gent, que s’hi deixin la pell per resoldre’ls i que no es preocupin només de mantenir la poltrona.

Potser el temps no ens doni la raó (ja ho veurem), però tot apunta que en Puigdemont forma part d’una nova fornada de polítics que engresquen (entre els quals hi podríem incloure noms com els de David Férnández, el de Joan Tardà o el de Miquel Iceta, per citar només uns quants exemples), que defensen una altra manera de fer política que és a anys llum de la que salvaguarden els polítics del país “veí” que aquests dies s’esbatussen per instal·lar-se o quedar-se a la Moncloa.

Cert és que en la passada campanya electoral, ara fa escassos mesos, els vam veure fent de tot en un intent per acostar-se a la ciutadania, en un intent per humanitzar-se, però de res serveix retransmetre un partit de futbol amb el fill al costat, sotmetre’s a les preguntes del comunicador més ‘in’ del moment o viure entre platós de televisió si a l’hora de la veritat defugen les preguntes compromeses, aquelles que responen les demandes reals de la ciutadania, si protagonitzen debats plens de retrets en comptes de ser plens de propostes per resoldre els problemes tan anomenats reals. Tant costa fer aquest esforç? Pel que sembla, per a alguns sí.