Jump to navigation
El Centre d'Investigació Sociològica (CIS) la va encertar. Diumenge a la nit els seus responsables devien aplaudir amb les orelles, com també ho devia fer Pedro Sánchez, que sembla que seguirà a la Moncloa els propers quatre anys, o la gent d'Esquerra, vencedora de les Eleccions Generals del 28-A a Catalunya.
Diumenge vaig dormir una mica més tranquil·la en comprovar que el tripartit de dretes no sumava. Malgrat el CIS no les tenia totes. Així doncs, en certa manera respiro alleujada però encara em costa ser optimista. M'explico.
El PSOE treu pit i afirma que si amb 85 diputats podia governar en solitari més ho pot fer ara amb 123. Raó no li falta. Però abans de governar, el reescollit president ha de garantir-se la investidura. Com ho pensa fer és a hores d'ara una incògnita, ja que cap dels seus possibles "socis" no li vol donar un xec en blanc. Si opta a negociar amb Albert Rivera, rebel·lant-se contra els seus propis votants, ves a saber quines condicions posarà sobre la taula el líder taronja (tremolo només de pensar-hi)! En canvi, si prefereix parlar-ne amb Podem i les formacions independentistes...
Però Pedro Sánchez no sembla pas tenir ganes de negociar amb els 22 diputats que sumen ERC i Junts x Catalunya (ni ell ni els poders fàctics de Madrid); però al meu entendre seria la decisió més sensata si és que vol trobar un camí que ens permeti sortir de l'atzucac on som. Per a mi, cedir davant Cs per aconseguir, encara que només sigui el suport per sortir investit, poc contribuiria a resoldre el conflicte. En canvi, tornar-se a asseure a la taula de diàleg amb Catalunya, com a mínim, no empitjoraria les coses. Caldrà veure a quines pressions cedeixen els socialistes. I tot apunta que no ho veurem fins passat el 26-M, que alguns veuen com el partit de tornada.
Deia dilluns la vicepresidenta Carmen Calvo que "som el socialisme al qual li agrada governar per canviar les coses", doncs a veure si amb el tema català són valents i les canvien per a bé, que comença a ser hora.
Hem superat (amb nota, diria jo) el primer embat electoral. Agafem aire pel que vindrà. Ves a saber les turbulències que han d'arribar... La primera, ja la tenim aquí amb el veto a la candidatura de Carles Puigdemont a les europees.
De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida.
