Un bisbe a l'ull de l'huracà

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, és sens dubte un dels bisbes catalans i espanyols més mediàtics. Les seves afirmacions (siguin fetes a la glossa dominical o durant una homilia) sovint traspassen fronteres i tenen repercussions més enllà de l'Església.

Aquest és el cas de les declaracions en les quals Novell vinculava homosexualitat amb l'absència de la figura paterna. Aquestes desafortunades paraules (que arribaven tan sols tres setmanes després de l'anunci dels "Criteris per a l'ús de les esglésies i les capelles per a actes extralitúrgics", dels quals també vaig parlar a la revista Nova Tàrrega. Vegeu editorial del 5 de maig) han posat el bisbe a l'ull de l'huracà perquè han fet enfadar, i molt, el col·lectiu LGBTI i tota aquella gent que defensem la plena igualtat de les persones, sense distincions de cap mena. El seu prolongat silenci, malgrat la voràgine de crítiques que li arriben de gairebé totes bandes el bisbe de Solsona ha esperat una setmana i mitja per pronunciar-se, no ajudava gens a amainar la tempesta.

Encara que el bisbe Novell hagi dit que no pretenia pas ofendre ningú, entenc les seves paraules com una ofensa i una manca de respecte vers totes les persones que estimen d'una forma diferent, que s'escapa dels cànons tradicionals, i aquelles que treballem per normalitzar totes les maneres d'estimar. Però també entenc que el bisbe ha fet d'això, de bisbe, i ha reiterat els postulats de l'Església catòlica, bona part dels quals són caducs i anacrònics i més valdria desterrar-los. La prova és que en la carta d'aclariment a la glossa (penjada aquest dijous a la web del bisbat) el bisbe demana perdó per les ofenses però reitera que segurià "presentant sense por la visió cristiana sobre la persona". 

Veure el bisbe de Solsona sortir de la parròquia de Santa Maria de l'Alba de Tàrrega escortat per la policia és una imatge que no agrada, ni a mi ni a ningú (vull pensar que tothom qui clama a favor de la llibertat ho fa a favor de la llibertat de tothom, també de la d'aquells que no pensen igual); però comprovar que l'Església posa límits a l'amor i continua defensant principis del segle passat, tampoc. Posicions com aquesta no fan altra cosa que generar enfrontaments que no duen enlloc. No trobeu irònic que un credo que fa bandera de l'amor (recordeu que Jesús ens va dir: "Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat") hi posi fronteres? Igual que m'ha agradat veure el gest del bisbe Novell (tot i que no sé ben bé a qui demana perdó), encara em plauria més que el catolicisme virés cap al segle XXI. Al meu entendre és un pas necessari perquè l'Església recuperi el terreny perdut.