Jump to navigation
L’accés a l’habitatge digne està recollit tant a l’Estatut de 2006, com a la Constitució espanyola com a la Declaració Universal dels Drets Humans, però poso en entredit que el puguem considerar un dret universal. El fet que cinc famílies amb pocs recursos de Tàrrega i Tornabous hagin cregut que l’okupació d’un bloc de pisos propietat del banc dolent fos la solució als seus problemes n’és una prova.
Malgrat que les nostres lleis explicitin que tots tenim dret a un habitatge digne, la realitat no és aquesta des del moment que els poders públics que haurien de garantir aquest dret són precisament els que han permès (encara que només fos mirant cap a una altra banda) que el preu de l’habitatge s’encarís un 300 % en la darrera dècada, convertint-lo així en un luxe a l’abast de només uns quants.
Posar-hi remei avui dia reconec que no és fàcil, però és de rebut perquè és per nosaltres, els ciutadans, i no per les entitats bancàries, per qui haurien de vetllar les administracions, des de la més petita i propera a la més gran i llunyana. Garantir l’accés a l’habitatge avui és a l’agenda de qualsevol administració, però topa amb nombrosos entrebancs. D’aquí la proliferació de nombroses entitats formades per víctimes de la bombolla immobiliària, de les quals la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) n’és un dels màxims exponents.
Una problemàtica d’aquesta magnitud, que ha deixat milers i milers de famílies sense una llar i d’altres endeutades fins al coll, requereix que tots els nostres representants polítics posin fil a l’agulla per treure pals a les rodes. No n’hi ha prou amb omplir-se’n la boca, cal actuar amb urgència perquè els mecanismes vigents són insuficients.
Davant la situació que afecta les famílies que han okupat el número 36 de l’avinguda d’Ondara de Tàrrega em vénen una pila de preguntes al cap: per què els afectats recorren abans a la PAH (que a l’Urgell i la Segarra ha ajudat unes 200 famílies des que es va crear) que als serveis socials? Com pot ser que l’Ajuntament no treballi més estretament amb aquesta entitat per tal de detectar i resoldre els casos més urgents? Per què uns determinats partits reclamen la creació de la “Taula d’Emergència Habitacional” mentre l’alcaldessa en garanteix la seva vigència? Cal que el consistori, que fins ara ha optat per negociar lloguers a preus econòmics amb els bancs, endureixi la seva estratègia i, per exemple, multi els que es neguin a llogar els habitatges buits?
En definitiva, em demano si tots plegats fem tot el possible per resoldre aquest greu problema. Sóc conscient que els ajuntaments tenen les mans lligades en no disposar dels recursos necessaris per atendre totes les necessitats dels ciutadans. Però cal exigir-los que es deixin la pell per defensar els nostres interessos, sobretot en el cas de garantir un dret que es ven com universal.
De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida.