,
22/11/2021
Reflexions
El Col·lectiu Flora ha calculat el cost de la violència masclista en termes econòmics
Foto:
Col·lectiu Flora

Un preu desorbitat

Companyes, no podem afluixar. El feminisme ha fet passos de gegant endavant, però el masclisme no recula. Ni els anomenats micromasclismes, encara presents en el nostre dia a dia, ni el masclisme en majúscules minven. Hi ha qui fins i tot nega l’existència de la violència contra les dones. I no són pas pocs els que ho fan acusant-nos a les que clamem pels nostres drets, a les que alcem la veu, de feminazis. Res més lluny de la realitat.

Dissortadament, les xifres ens donen la raó. Des del 2003 (any a partir del qual es recullen dades oficials) fins al 3 de novembre passat, 1.118 dones han mort en mans de les seves parelles o exparelles a l’Estat espanyol mentre que des de l’any 2013, 44 infants han estat assassinats per infringir dolor a la seva mare. Només aquest 2021, 36 dones i 4 menors han mort a causa d’aquest tipus de violència. La xifra creix exponencialment quan tenim en compte les que demanen ajuda. Segons dades del Departament d’Interior, entre els mesos de gener i setembre, es van atendre més de 10.500 dones per violència masclista només en l’àmbit de la parella. De quines xifres estaríem parlant si tota víctima de violència masclista superés la por per denunciar el seu agressor i rebés el suport necessari per fer el pas?

Pel que fa a una altra de les cares més dures del masclisme, des del 2006 hi ha hagut més de 2.000 agressions sexuals. Només aquest any, s'han presentat 804 denúncies, segons els Mossos d’Esquadra. Cada dia es denuncien tres violacions, un 8,7% de les violacions han estat grupals. La condemna als membres de La Manada, excessivament tova i que semblava assenyalar més la víctima que els agressors, ha donat ales als violadors, als que ens veuen com un bocí de carn que poden fer servir a plaer. El darrer exemple que hem conegut és el cas d’una nena de 16 anys de Masquefa que va ser brutalment agredida quan tornava de festa a Igualada. Aquest dilluns, aquesta noia, segons hem pogut escoltar al Davantal del Basté, complia 17 anys encara recuperant-se de les ferides que va patir la nit de la castanyada. El seu cas ens va deixar la sang glaçada a totes i va tornar a alimentar el monstre que hem de patir tinguem l’edat que tinguem. El reguitzell de consells / advertiments que ens fem les unes a les altres els plasmava a la perfecció Marta Pontnou a l’article titulat Quan arribis a casa, envia un missatge el passat 4 de novembre. Potser hi hagi qui ens digui que tot això passa quan ens fem grans, doncs no, senyors. Quantes de nosaltres ens enviem Whatsapps per avisar la resta que ja hem arribat a casa després d’un sopar? Quantes de nosaltres apressem el pas quan anem pel carrer soles de nit? Quantes de nosaltres esperem amb el cotxes aparcat davant de la porta que la nostra amiga entri a casa abans d’arrencar? Desgraciadament passen els anys, però no podem deixar enrere aquests gestos de prevenció. I em fa ràbia, molta, cada cop més, sobretot ara que la meva filla es va acostant a la preadolescència.

Us he parlat d’unes quantes xifres. Un proposo repassar-ne unes quantes més que també et deixen bocabadada, i no pas per a bé. Són fruit de l’estudi elaborat pel Ministerio de la Presidencia, Relación con las Cortes e igualdad que duu per títol El impacto de la violencia de género en España: una valoración de sus costes en 2016, que ha extrapolat municipi per municipi de Catalunya el Col·lectiu Flora. Per què sí, companyes i companys, la violència contra les dones ens costa diners als contribuents. Només en un municipi d’encara no 1.900 habitants com el meu, la violència contra les dones costa pel capbaix 51.777 euros (xifra que podria multiplicar-se per sis essent menys restrictius a l’hora de calcular-ne l’import).

Si segons l’anàlisi esmentat, una de cada dos dones ha patit algun tipus de violència pel fet de ser dona al llarg de la seva vida (444 de les dones del meu poble); si una de cada cinc n’ha patit el darrer any (153 de les meves veïnes), l’1,8% de les quals ha estat víctima de violència física o sexual el darrer any i fins al 10,6% ha patit violència psicològica els últims 12 mesos... no trobeu que ja és hora que es facin polítiques que de debò ajudin a revertir la situació? Amb el que hem fet fins ara, hem fet camí però encara en tenim massa per recórrer. Comencem ja, ens hi va la vida. El preu que en paguem cada dia que passa, en tots els sentits, és desorbitat.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida. 
 

31/01/2018
El passat cap de setmana vaig somniar-hi. Sóc a l'església del poble (no sé ben bé per què), giro el cap a l'esquerra en sentir una presència i allí la veig, amb un somriure d'orella a orella saludant tothom.
03/11/2017
"M'odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té."       JOAN FUSTER
25/10/2017
Mama, què demana tota aquesta gent que porta la mateixa samarreta? Mama, com és que no deixen votar? Mama, tothom vol la independència de Catalunya?
18/10/2017
Tinc ben après que mai no plou a gust de tothom. Passa en petit comitè.
20/09/2017
Davant la que tenim a sobre jo que parlo de política en aquest bloc restava silent. El meu silenci no es deu pas al fet que no tingués res a dir. Tot el contrari. Tinc molt a dir, massa coses a dir.
23/08/2017
Mai no m'havia costat tant trobar les paraules com avui. No em surten i les poques que ho fan no sé si són les encertades. Des de dijous 17 a la tarda tinc clar de què ha de tractar aquest editorial.
13/07/2017
Les dones som les úniques que podem parir.