Jordi Pedrós: “Diuen que els nostres espectacles són una mica gamberros, i és veritat, però els infants també ho són i els adults hem de tornar a ser-ho de tant en tant”

Parlem amb la Cristina Garcia i en Jordi Pedrós, membres de la companyia de teatre infantil i de carrer Campi Qui Pugui

Cristina Mongay

31/08/2018

Espectacles

Ens endinsem en les entranyes del viver de les arts escèniques de la capital de Ponent, l’espai creatiu MARBI, que s’inaugurà l’estiu del 2017 i que ja està ple de companyies teatrals, fotògrafs, escenògrafs i tècnics especialistes en arts escèniques. Ho fem perquè tenim una cita amb la Cristina Garcia i en Jordi Pedrós, els responsables de la companyia lleidatana Campi Qui Pugui. Acabats d’arribar d’un festival danès i d’un altre belga, ara poleixen els darrers detalls del seu nou espectacle ‘Asteroid’, es presentarà al públic en la pròxima FiraTàrrega.

"El teatre de carrer, mitjançant l’humor, t’uneix com a col·lectiu i és el més democràtic"

- Per què vau triar el nom ‘Campi Qui Pugui’?
Jordi: La "culpa" del nom és de la Cristina (riures). Quan va nàixer la nostra companyia érem tres: l’Ivan, la Cristina i jo. En els primers bolos ens dèiem un nom molt lleig que havia triat jo –‘Serpentina de colors’–. Només acabar la primera actuació, la Cristina ens va dir que no s’hi sentia còmoda, i que no li agradava. I de camí al cotxe ja va proposar ‘Campi Qui Pugui’.
Cristina: Vam fer una mica de pluja d’idees en el camí justet d’acabar una actuació, i fer-ne una altra. Sempre anàvem corrent en aquella època, ja que intentàvem arribar a tot arreu per dedicar-nos a la nostra passió. La nostra vida era ben bé llavors un campi qui pugui.
J.: També t’hem de confessar que llavors, ni en el millor dels moments, hauríem pensat que acabaríem fent actuacions internacionals, o que acabaríem sortint de la demarcació de Lleida. I fa molta gràcia quan vas pel món i intenten pronunciar, o escriure en els programes dels festivals, ‘Campi Qui Pugui’ (riures).
C.: ‘Campi Quili Pugui’ és el nom del darrer contracte que m’han passat! I no és internacional precisament (riures)!

- La vostra companyia va néixer l’any 2008 a la plana de Lleida i, des de llavors, heu actuat en escenaris de països d’arreu del món. Per exemple, Canadà, Dinamarca, Austràlia, Corea o Bèlgica.
J.: Sí, enguany ja fa deu anys que vam començar aquesta aventura!
C.: En aquest temps, hem pogut anar experimentant en quin llenguatge estem més còmodes, com expressar-nos, etc. Inicialment, fèiem molta recerca pròpia i anàvem provant fórmules, ja que no podíem dedicar-nos únicament a Campi Qui Pugui –també treballàvem per altres companyies lleidatanes, com Zum Zum Teatre, Xip Xap o Fadunito–. Hem après molt treballant amb aquestes companyies i ara és fantàstic ser companys de professió.

- Entenc que, inicialment, els vostres espectacles estaven pensats pel públic català, però al traspassar fronteres, aquests s’han vist i gaudit a través d’altres perspectives culturals. Es riu del mateix, arreu del globus?
C.: No! És cert que hi ha un cert humor universal, que d’alguna manera seria el que té en comú i el que fa riure, als adults i als nens i nenes. Si treballes en un llenguatge adreçat als adults, hi haurà més canvis; per contra, els infants tenen molt més en comú a qualsevol país del món. A mesura que creixem, creem diferències, però de petits som molt més iguals i ens fan gràcia moltes més coses comunament. Nosaltres treballem per a tots els públics, per tant, tenim molt en consideració la mirada dels infants, i el petit infant que encara hi ha als adults.
J.: Per exemple, quan vas per l'Àsia, només el fet d’agafar algú de les mans i fer-lo rodar, ja és molt potent per ells i provoca tota una explosió de riures. Vas a un país àrab a actuar i han d’estar contínuament tocant-te al llarg de l’espectacle, t’has de fer, fins i tot, espai per treballar; i en canvi, al nord d’Europa, l’esforç s’adreça a que el públic s’apropi a tu. De totes maneres, tenim la sort que els nostres espectacles agraden arreu i funcionen allí on van.
C.: El canvi està en el fet que en alguns llocs riuen d’uns gags, i en altres llocs, d’altres totalment diferents. Mentre riguin tot va bé!

- Suposo que estareu d’acord amb mi en el fet que la cultura i les arts escèniques, trenquen fronteres i agermanen. Catalunya s’ha obert al món amb els seus espectacles i aquests han fet que el món obri les portes a les companyies catalanes.
J.: Totalment! I això, en gran part, es deu al treball i l’esforç de totes les companyies catalanes, que han sabut moure’s arreu del món i que produeixen espectacles de molta qualitat. I això t’obre moltes portes quan vas arreu, ja que és un vot de confiança que ja tens guanyat per part dels programadors i del públic. A part d’aquest respecte, és molt gratificant que hi hagi molt bon rotllo com hi ha entre totes les companyies catalanes. S’ha de continuar picant molta pedra!
C.: És una bona carta de presentació dir que ets una companyia catalana de carrer, ja que té molt prestigi. De fet, és una marca consolidada –Catalan Arts– de la Generalitat. Tenim molta sort de tenir companyies referents tan a prop i que han obert les portes als que hem vingut darrera.

- Creieu que el teatre infantil, i el teatre de carrer, són igual de respectats que el teatre d’adults i sobre escenari?
C.: Hi ha qui creu que els que fem teatre infantil i de carrer no ens hem pogut dedicar al ‘teatre de veritat’, al d’adults. I això és totalment erroni! Es tracta de gèneres diferents.
J.: Hi ha molta gent que no ho entén que és la nostra opció, i ens pregunta perquè no fem càstings per sèries de televisió! Cadascú ha de trobar el seu espai, i a nosaltres el carrer i l’infantil ens encanta! Gaudim moltíssim i quan se’ns apropa algú a dir-nos que és el primer espectacle que veuen i que no han parat de riure, jo em quedo ‘molt ample’ i súper satisfet. Si no ens apassionés, no faríem ni tants esforços ni tants quilòmetres.
C.: Existeix una mena d’estigma amb el teatre infantil, que el cinema d’animació infantil no té. Té una visió molt pejorativa per part de la societat, i això que és molt difícil fer bons espectacles per infants.

- Al cap i a la fi, els nens i les nenes són el públic més exigent i sincer!
C.: Exacte! La seva resposta és automàtica. Si no els agrada el que veuen, s’aixecaran o ploraran, cosa que un adult, després de pagar una entrada, no farà.
J.: La de mares, pares i programadors que se’ns han apropat i ens han preguntat “Com ho heu fet per tenir-los una hora asseguts?”
C.: I li dius “Tu has tingut la necessitat de marxar durant aquesta hora?”. Si a un adult li agrada l’espectacle, a les nenes i als nens també. Un espectacle infantil té capes de lectura per tothom! Els nens són persones completes, no públic del futur, sinó el públic del present i sap el que vol i el que li agrada.
J.: Nosaltres fem espectacles a partir dels 3 anys, i parlem de l’homosexualitat, la mort, etc., temes que a vegades, com adults, no sabem com apropar als infants, però que són necessaris per a la seva comprensió de la realitat. No pot ser que el teatre infantil sigui un mer entreteniment! Busquem obres que es puguin gaudir molt i que, un cop acabat l’espectacle, en puguin reflexionar i parlar.

- Tant feu espectacles adreçats al teatre de sala, com el de titelles ‘Blancaneus’, com al teatre de carrer. Per quin us decanteu?
C.: Amb el carrer! Ens tira molt (riures)! Ens agrada que la gent visqui d’una manera diferent els espais que coneix i que freqüenta habitualment. El teatre de carrer, mitjançant l’humor, t’uneix com a col·lectiu i és el més democràtic.

- De vegades el teatre infantil s’ha pres com un complement, una pura diversió sense més contingut.
J.: Cal reeducar el sistema de consum cultural, ja que els nens i nenes mereixen el millor, culturalment parlant. Sinó, com hem de pretendre que aprecien la cultura? Si sempre els portem a menjar fast food, com pretenem que de grans siguin sibarites?
C.: De totes maneres, encara ens trobem amb molts reptes en el teatre de sala infantil, com ara que hi ha pares que porten als nens i nenes massa aviat, i l’experiència no és l’òptima –un infant d’1 o 2 anys necessita un espectacle de Primera Infància més sensorial–; i, per altra banda, la incidència dels entreteniments digitals que tenen a casa fa que el públic infantil desaparegui abans, i que pràcticament en espectacles infantils no hi hagi ni un nen o nena d’11 o 12 anys.

- ‘Rats’, ‘Manneken’s Piss’ o ‘Neenaw!’ són algunes de les vostres produccions més famoses de carrer. Quins són els seus ingredients principals?
J.: Una de les coses que no ens ha agradat mai massa, i de fet no ho fem, és ficar sucre. "Sucre" perquè tot quedi més boniquet, i sigui més amable. Jo sempre dic que fem espectacles diabètics. Creiem que als nens i les nenes els hi podem parlar de tot, i que poden fer sempre la seva pròpia lectura. No cal infantilitzar-los, ni parlar-los en diminutiu, ni ficar veus agudes, ni, en definitiva, infravalorar-los. Diuen que els nostres espectacles són una mica gamberros, i és veritat, però els infants també ho són i els adults hem de tornar a ser-ho de tant en tant.
C.: A banda del toc gamberro, crec que també caracteritza els nostres espectacles l’humor. Busquem treballar des de l’humor perquè hem trobat que és el llenguatge més universal. És més fàcil buscar coses que ens fan riure a tot el món, que buscar coses que ens toquin o que siguin dramàtiques en totes les cultures. Vivim la tristesa de maneres molt diferents.

- Si haguéssiu de triar un personatge teatral, quin seria?
C.: En cada espectacle fem coses molt diferents, ja que ens agrada no repetir-nos. Suposo que de tots els espectacles ens quedaríem amb el darrer, perquè és el que ha suposat el darrer repte. Amb ‘Rats’, els actors estàvem amagats i teníem certa impunitat per fer el que volguéssim; en canvi, amb ‘Manneken’s Piss’, de cop només pots jugar amb l’expressió de la cara.
J.: En cada espectacle aprenem coses noves, ja forma part de la nostra manera de treballar.
C.: Jo, per exemple, estimo molt la meva rata de ‘Rats’, i quan fa dies que no la interpreto, la vaig a saludar (riures).
J.: Cada personatge et transforma. En el meu cas, a ‘Rats’, faig de flautista, i porto unes xanques de 2 metres, i em transformo totalment, ja que toco la gralla i parlo en català a tothom, estiguem on estiguem, un català molt de Castellserà (riures), i tothom t’entén.

- Aviat us veurem a l’edició d’enguany de FiraTàrrega, amb l’estrena d’’Asteroid’. Què teniu preparat per aquesta cita tan especial de casa nostra?
J.: El meu personatge sorprendrà. Hem fet un parell de prèvies al meu poble, a Castellserà, i ha agradat i ha sorprès molt.
C.: És un espectacle molt diferent del que hem fet fins ara, molt marcià, i això té molt risc. En ell hi intervindrà l’humor absurd, l’univers del clown, la fantasia. La idea principal planteja al públic com relacionar-nos amb allò desconegut, amb els nouvinguts.
J.: Una de les novetats que també incorporem és el treball d’entre 5 i 10 voluntaris. És un repte més per nosaltres, ja que no tenen per què ser actors ni actrius, només persones que vulguin pujar a l’escenari.
C.: Ens agrada la idea que a l’espectacle la gent local hi pugui participar activament.

- Envieu un missatge a totes les lectores i lectors de Surtdecasa!
C.: Recomanem a la gent que sigui igual de curiosa i crítica per triar el que van a veure culturalment, que quan busquen un bon restaurant. També que deixin ser crítics als infants. I que es quedin amb la idea que el teatre infantil no és de menor qualitat, sinó igual de bo que el teatre bo d’adults.