Cristina Mongay
,
15/11/2018
Llibres

Anna Punsoda: "La Claustre té una gran capacitat de sorprendre’s i de posar paraules fàcils a les coses complicades"

Entrevistem la periodista i escriptora ponentina amb motiu de la seva primera novel·la 'Els llits dels altres'
Anna Punsoda

Foto: 

Surtdecasa Ponent
Moltes són les línies que porta redactades la periodista i escriptora Anna Punsoda. Ara presenta ‘Els llits dels altres’, la seva primera novel·la, un relat que explica les memòries d’una jove de trenta anys que repassa els capítols més importants –i més amargs– de la seva vida.

- Què t’ha portat a escriure aquesta novel·la?
Doncs m’ha portat una mica a explorar els vincles familiars i la vida dels infants, i quina és la relació que aquesta darrera guarda amb les famílies que volem construir en el futur.

- ‘Els llits dels altres’ va començar a confeccionar-se en format de petits relats que, curiosament, tenien la mateixa protagonista.
Sí, el text m’ho va posar molt fàcil. Va arribar un moment que vaig decidir cosir totes històries i donar-los-hi un format coherent. També un final obert, viu, no volia  donar-ho tot fet al lector, sinó convidar-lo que pugui continuar mentalment amb el relat de la manera que més li interessi. En realitat, amb ‘Els llits dels altres’ no volia redactar una història de superació, m’interessava deixar un final obert precisament perquè penso que les coses són un caminar.

- És curiós que el teu debut literari s’emmarqui en la història de la Claustre, una jove de trenta anys que repassa episodis de la seva vida des de la infància. Moments marcats pels abusos, l’alcoholisme patern, la soledat i els problemes alimentaris. Ho fas amb una prosa molt fàcil de llegir però molt exigent i contundent.
He de dir que feia anys que anava coent la personalitat i les vivències de la Claustre. Jo tenia alguna intuïció i vaig buscar la millor manera d’expressar-la. D’aquí surt la meva prosa. Segurament no hauria aconseguit transmetre el seu trencament interior si hagués desenvolupat més certs paràgrafs.

- D’aquí podem entendre, doncs, que tant és important en la lectura el que s’escriu, com el que no, el que es deixa intuir.
Efectivament. El silenci que plana al llarg del text és un patró habitual en els casos d’abusos a infants i adults. Aquests són temes que posen a prova la fortalesa de les famílies. I moltes vegades la gent que els sofreix és més feble que la pròpia estructura familiar; per aquest motiu, molta es recolza en la xarxa familiar. L’abús és el gran silenci de la meva obra.

- Sense ànim de fer un spoiler, la Claustre en alguns moments també intenta esdevenir el perfil d’abusadora davant d’alguns personatges...
D’alguna manera sí. Es tracta de l’evidència que els nens tendeixen a repetir els patrons socials que veuen, i ho fan sense ni tan sols entendre’ls. Habitualment, i com a societat, normalitzem conductes que no són sanes. La manera que té la protagonista de lluitar contra els abusos és controlant el seu propi cos, el que menja, i és una manera de no relaxar-se mai. En realitat, el que no tolera la Claustre de cap manera és que li serveixin menjar, perquè això implica un grau de confiança en l’altre.

- Tot i el sobri i desconcert ambient en que desenvolupes a la trama, també hi és present el sentit de l’humor més negre.
Sí, potser és una manera alternativa de dir les coses, però de dir-les en definitiva. L’abús és una invasió de la individualitat, el “jo” resta força confós i, en algunes ocasions, aplica aquesta confusió en la persona que té al costat. Per exemple, en algunes parelles en les que insisteix que han de cuidar el que mengen, i que les tracta com a possessions, tal com ha fet la seva mare amb ella.

- Per què aquest títol, ‘Els llits dels altres’?
Doncs perquè el llit és l’espai més íntim i personal de la persona, un element que contínuament apareix en els capítols. El títol serveix per explicar molt bé la diferència entre el “jo” i els “altres”. Els llits dels altres implica també la invasió dels altres cap a tu, i de tu cap als altres. Hi ha certes confusions en un espai d’intimitat que hauria de ser sagrat i que només hauríem de compartir amb qui nosaltres realment volem. El títol em va semblar la millor metàfora per explicar l’espai íntim i la relació de la protagonista amb el món.

- El nom de Claustre, la protagonista del relat, no és cap casualitat.
Efectivament. La Claustre és com el seu propi nom, algú reservat, que sempre dona tombs entre les seves parets internes, que no confia en què hi ha a l’exterior. Però, val a dir, que de cara al final de la novel·la hi entra una mica de llum i esperança en aquest Claustre. El seu procés de curació dels abusos és passar de la sospita a la confiança. La protagonista té una necessitat de sortir d’ella mateixa, i a través de la conversa inicial de la trama, es dóna peu a què la memòria parli.

- La infància és el punt d’arrencament de la novel·la, i també són altres infàncies les que fan replantejar-se la vida a la Claustre.
Al llarg de la novel·la, hi ha un joc continuo entre la Claustre adulta i la Claustre nena. Ella, tot i ser adulta, continua tenint la nena molt viva dins, en part pel sentiment de culpa. Sent nena ha de viure situacions que la fan créixer de cop, i de gran encara té una gran capacitat de sorprendre’s i de posar paraules fàcils a les coses més complicades, igual com faria un infant.

- Molts dels escenaris on reviu la seva memòria la Claustre se situen a les terres de Ponent. Com ara, al mític Frankfurt Las Vegas, l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, o el Monestir de Vallbona de les Monges.
No em recreo especialment en la descripció dels espais, però és cert que amb poques paraules es poden identificar alguns escenaris de la ciutat de Lleida. No era quelcom buscat el seu reconeixement, però és un entorn que conec bé i que em serveix molt bé per ambientar la història.

- Amb ganes i idees per tornar a agafar la ploma/teclat?
Moltes, i tant! Tinc molts personatges al cap! Però he d’anar trobant el moment per escriure (riures). Especialment, perquè m’agrada prendre’m el meu temps i escriure a poc a poc. Per escriure és importantíssim trobar el tema i la paraula correcta, i trobar el seu equilibri.

- Envia un missatge a totes les lectores i lectors de Surtdecasa!
La Terra Ferma és la terra més forta. Aquest és un espai per descobrir i descobrir-se, que definitivament t’enforteix el caràcter. Potser en ser la capital catalana més allunyada, té un ecosistema propi, un propi Claustre ple de coses bones i que permet mirar-se molt més endins. I això caldria aprofitar-ho!

Més informació: 

També et pot interessar