Emili Bayo: "Odio llegir llibres meus"

L’autor de ‘Puta pasta’ i ‘Pasta fàcil’ acaba l’any a Brasília participant en un congrés de literatura negra

Núria Mora

03/12/2024

Llibres

L’any 2015 l’escriptor Emili Bayo guanyava el premi Crims de Tinta amb la novel·la ‘Puta pasta’ (La Magrana). Gairebé deu anys després recupera alguns dels seus protagonistes a ‘Pasta fàcil’ (La Magrana), una novel·la que presenta una trama intrigant on combina la corrupció, el poder empresarial i polític, les amistats i les traïcions amb la insostenibilitat del model energètic actual. Parlem amb ell d’aquesta novel·la, un homenatge al cinema i la literatura negra, que en els últims mesos ha presentat i protagonitzat diversos clubs de lectura. Lluny de les etiquetes, es reivindica com a narrador i novel·lista, que també escriu novel·la negra, un gènere que el portarà fins Brasília a participar en un congrés de literatura negra, convidat per Instituto Cervantes, en una taula rodona compartint experiències amb Lorenzo Silva i Claudia Piñeiro.

Socialitzar la lectura és un acte relativament nou

- Després de gairebé deu anys de la publicació de ‘Puta pasta’ i de guanyar el premi Crims de Tinta el 2015, què et va motivar a voler recuperar aquests personatges de nou?
La recuperació dels personatges ve a posteriori. En el moment que sé de què vull parlar i quins temes vull tractar, penso que em serviran personatges d’una altra novel·la. No és tant que volgués continuar la història de ‘Puta pasta’ sinó que els seus personatges m’anaven bé i així va ser com vaig recuperar en Marc, la Verònica i el sotsinspector Manuel Torredelplà i els vaig embolicar en una història que és completament diferent. Per això ‘Pasta fàcil’ es pot llegir de manera independent a l’anterior, però és cert que qui ha llegit ‘Puta pasta’ reconeixerà els personatges i la seva manera de fer perquè he intentat mantenir el to entre policíac, humorístic i intrigant.

- Has necessitat rellegir ‘Puta pasta’ per recuperar el to i tornar-te a posar a la pell dels protagonistes?
Odio llegir llibres meus. Ho he hagut de fer alguna vegada quan he anat a algun club de lectura per parlar d’una novel·la que ja feia temps que tenia escrita i el lector l’acaba de llegir i ho té tot fresc. Per a mi han passat deu anys i quan vaig començar a escriure ‘Pasta fàcil’ sí que vaig rellegir l’anterior i va ser una autèntica tortura. No perquè no m’agradés, sinó perquè hauria canviat des de la primera paraula a l'última. Rellegir-te a tu mateix t’obliga a mirar-te, és com si et posessis davant d’un mirall que et torna una imatge que no és la teva actual i aquesta discrepància fa que et plantegis moltes coses. Han passat deu anys i jo soc una persona diferent, sé unes altres coses, n’he après d’altres. Ho canviaria pràcticament tot. Soc un escriptor bastant torturat a l’hora de donar per acabada una novel·la, les miro i les remiro i estaria fins a la fi dels temps, per això les envio a un premi o a un editor, per veure si me’n puc desfer.

- Presentes una trama molt frenètica que comença amb la Verònica anant a buscar el Marc per fer-li una proposta aparentment molt atractiva i molt ben remunerada. Malgrat estar escarmentat de saber com poden acabar les coses amb ella, la seva situació econòmica és tan precària que acaba acceptant.
El Marc és el perfil del perdedor. Sap que li faran mal, que té les de perdre, però no pot evitar no fer allò que li ha proposat la Vero. Al principi del primer capítol hi ha una cita de la pel·lícula 'The Killers', l’Ole (Burt Lancaster) li pregunta a la Kitty (Ava Gardner) per què està amb el Colfax, que és un mafiós, i la Kitty respon que ella és verí per als homes i si està amb en Colfax no passa res, però si està amb ell li sabria greu fer-li mal i l’Ole li respon: “Queda’t amb mi”. Sap que li farà mal però li demana que es quedi amb ell. És el perfil del perdedor. El Marc, el meu personatge, sap que l’acabaran enredant, que d’alguna manera ho passarà malament, però no pot evitar mossegar l’esquer.

- De fet, tots els capítols estan encapçalats amb una cita cinematogràfica que també té a veure amb la forma dels diàlegs dels teus personatges, ràpids i àgils. També perquè tot passa ràpid, en un cap de setmana.
Efectivament, el tipus actual de novel·la negra requereix un tipus d'escriptura àgil. Hi ha alguns que tenen una escriptura molt reposada, molt més lenta i són igual o més bones. Però el tipus de novel·la que a mi m'interessava és àgil, de lectura ràpida, divertida, amena i que passin coses contínuament. Per això vaig triar aquest tipus de model cinematogràfic en què tot passa a una velocitat de vertigen. Faig un homenatge a les pel·lícules del cinema negre, que m’encanten, i per això poso diàlegs de diferents pel·lícules al principi de cada capítol. És un homenatge al cinema negre i a la literatura negra en general. Posar cites de llibres o de novel·les ja s’ha fet moltíssim i em va semblar que tenia més gràcia agafar diàlegs de pel·lícules, que a més són oportuns perquè aclareixen algunes coses que passen als diferents capítols.

- No són cites escollides a l’atzar perquè vas a buscar exactament les que et serviran a cada capítol.
Sí, no em produeix cap recança invertir temps en aquestes coses. Per a mi escriure és un motiu de diversió i de plaer. Dedicar molt temps a buscar les cites m’obliga a mirar aquestes pel·lícules que m’agraden molt i veure de quina manera em serviran per una cosa o una altra i això forma part del meu fruir. I no només amb el cinema. Per exemple, jo no soc jugador d’escacs però vaig pensar en un personatge [Kóstic] que per representar-lo com a geni, li vaig donar una infantesa relacionada amb els escacs i ser un virtuós dels escacs. Això em va obligar a llegir biografies de jugadors o aprendre partides famoses i a buscar tot allò que em podria servir a mi. Si ho mires professionalment és feina, però si ho mires com algú que s’ho està passant bé escrivint, és un altre motiu d’enriquiment. I el mateix passa amb la informació sobre la energia de fusió nuclear, que és un altre dels temes de la novel·la. És a dir, jo que soc filòleg i de temes de física en sé més aviat poc, per no dir res, vaig haver de documentar-me a través d'amics experts amb això i llegint sobre el tema de la fusió nuclear que juga un paper important dins de la novel·la.

Emili Bayo durant l'entrevista | Foto: Cedida
- La trama d’on parteix el conflicte en què es troben els protagonistes parteix de la necessitat d’un canvi del model de consum energètic i aquí és on entra en Kóstic, el geni dels escacs estonià, un científic brillant que fa un descobriment que si es fa públic derivaria en una crisi econòmica sense precedents.
Aquest és el primer motiu de la novel·la. Volia explicar una història sobre la necessitat de canviar el model de consum energètic que tenim. Aquesta manera que tenim de consumir energia és insostenible. Vaig començar a interessar-me per diferents alternatives que hi ha i sembla que una de les més prometedores és el tema de la fusió nuclear d'àtoms d’heli, que no té res a veure amb les centrals nuclears. A partir d’aquí em vaig preguntar què passaria si un científic aconseguís resoldre els problemes que actualment té la fusió nuclear. I la resposta és que passarien coses serioses. Per començar, la màxima investigació l'estan fent les mateixes petrolieres. Produir un tipus d'energia que sigui barata, neta i inexhaurible podem dir que els interessa de manera relativa i en tot cas els podria interessar si són capaços de controlar tot el mercat. Si aquest descobriment es fa públic, per ells és un problema seriós. Per tant, la manera és controlar-ho. A la novel·la, el meu geni és capaç de fer una descoberta en aquesta línia i en comptes d’aconseguir una candidatura al Premi Nobel, el que aconsegueix són uns anys de presó, perquè no volen que la seva descoberta surti a la llum. És una trama policíaca, però amb un rerefons de voler explicar un problema que tenim al nostre món.

- Al grup de protagonistes també hi trobem la Kàtia, una jove ucraïnesa que té un passat amb en Kóstic i que es complementa molt amb ell perquè ella té una visió molt més espiritual de la vida.
Vaig buscar dues maneres d’entendre el món absolutament oposades. Quan el Kóstic era nen tenia una relació molt especial amb el seu padrí que el va introduir al món dels escacs i un dels consells que li va donar i li marcarà la vida era que havia d’intentar avançar-se als moviments dels seus contrincants. Com a contrapunt a aquest personatge tan científic, intel·ligent, cerebral i terrenal, el vaig relacionar amb una parella que fos justament el contrari, una persona esotèrica, que crea i té la sensació de preveure el futur, la Kàtia. La vaig fer experta amb runes vikings, que no sabia què eren, però vaig investigar sistemes que ha donat la història per preveure el futur: pintures prehistòriques, el tarot, la lectura dels pòsits del cafè o el llançament d’ossos. I una de les coses que jo no coneixia eren les runes vikings i m’anava bé perquè el personatge venia d’Ucraïna amb avantpassats nòrdics. Vaig descobrir que era un alfabet que s’havia utilitzat per predir el futur i ho vaig trobar molt interessant, i vaig descobrir que fins i tot a Catalunya hi ha gent que ho utilitza. Per tant la Kàtia, aquest personatge esotèric, és la parella complementària del Kóstic.

- La novel·la la vas publicar al maig i al llarg d’aquests mesos has fet moltes presentacions i clubs de lectura. Quina acollida està tenint?
Estic molt content perquè la rebuda ha estat molt bona. El que si que em genera una mica de recança és el fet que hagi desaparegut una mica la crítica professional. Surten comentaris de lectors per internet, però la crítica com l’enteníem abans, ressenyadors que escrivien als suplements de llibres dels diaris, que n’hi havia a tots, això pràcticament ha desaparegut. Hi ha una crítica molt amateur en general, gent benintencionada, però que potser no són lectors experts i m’hauria agradat una crítica més seriosa. D’altra banda, a les presentacions i als clubs de lectura molt bé. Evidentment l’editor voldria que es fessin edicions cada setmana, però va com va. El teu llibre ha de competir amb una producció espectacular i és molt difícil que un llibre es vengui molt, molt, molt. Llegia fa poc una entrevista a Rafa Lahuerta que acaba de publicar ‘La promesa dels divendres’ i deia que estava eufòric perquè de l’anterior novel·la ‘Noruega’ havia venut 20.000 exemplars. Això són moltíssims llibres en català, però amb 20.000 llibres venuts, un autor no viu. És molt trist, això. Costa molt vendre llibres, perquè es publica moltíssim.

- El que es repeteix molt entre els escriptors i les escriptores de Lleida és que precisament el recorregut que feu de presentacions i clubs de lectura és per les comarques de Lleida. En el teu cas particular, a més, publiques amb editorials que no sempre han estat de Lleida. Et dona més oportunitat de fer presentacions i clubs per altres territoris?
Molt ocasionalment. La major part dels clubs de lectura i presentacions són del meu entorn, a través de coneixences, gent que et coneix o que t’ha llegit. Fora de Lleida és molt complicat, tot i que aquest any l’acabo amb una cita a un lloc absolutament exòtic, a Brasília. M’han convidat a finals de novembre a anar a un congrés que organitza l'Instituto Cervantes a Brasília. És una cosa totalment excepcional, a mi no em conviden a anar a l’altra punta del món com a representant de la novel·la negra catalana. Això és molt, molt excepcional. No em puc queixar perquè les coses em van realment bé, puc publicar quan vull, els meus llibres es venen i tenen una acollida amable, però si jo volgués viure dels meus llibres estaria vivint sota un pont i estaria en una ruïna més bèstia que la del meu protagonista de ‘Puta pasta’.

- Com ha sorgit aquesta possibilitat de participar en aquest congrés a Brasília?
La directora és lectora meva i ha decidit apostar per mi, enmig de grans figures de la novel·la negra, i jo hi seré com a representant humil d’un tipus de literatura. Molta gent em coneix com a escriptor de novel·la negra, però jo soc escriptor de novel·les, jo soc narrador. Algunes són negres, i altres no. Que m’etiquetin com a escriptor de novel·la negra ni em molesta ni em deixa de molestar, però no és cert, no soc un escriptor només de novel·la negra, soc un escriptor que també escriu novel·la negra.

- I així ho demostra la teva trajectòria en què sempre has anat alternant diversos gèneres.
Són els avantatges de no ser un escriptor professional. Si ets un escriptor professional, et deus, t'obligues a escriure allò que saps que es vendrà perquè depèn d'allò. El mercat et marca una mica la línia, a no ser que tinguis un èxit tan espectacular que et permetis el luxe d’escriure el que vulguis. Com que jo no soc un escriptor professional, en cada moment decideixo per on tirar. Tinc una novel·la juvenil acabada, que suposo que durant el 2025 trobarà el seu destí editorial i ara m’estic plantejant escriure un altre tipus de novel·la, que no sé si serà negra o no ho serà, dependrà de les meves apetències.

- A més no et cases amb ningú, sinó que has anat publicant amb diverses editorials.
Sí, però soc bastant fidel si em tracten bé. El món editorial és molt complicat. Últimament estic publicant a Penguin, m’han tractat bé i, si tot va bé, la propera novel·la la portaré a Penguin. N’hi ha que volen treure el màxim rendiment dels seus llibres, i ho trobo legítim, però jo em conformo amb que em tractin bé.

- D’uns any cap aquí hi ha una proliferació d’activitats culturals molt exitoses en relació amb la literatura a Lleida, i tu també en formes part.
Primer perquè es publica molt, però, a més a més, s’ha produït un fenomen una mica estrany: la socialització de la lectura. Abans hi havia lectors que llegien, però jo que porto 27 anys publicant, no havia fet mai un club de lectura fins fa quatre o cinc anys i ara rebo propostes contínuament. Algunes les paguen, altres no, però complementen una mica aquesta pobresa de l’escriptor. La gent no n’és gaire conscient però en el món del llibre, l’autor escriu, passa el llibre a l’editor que es guanya la vida amb aquell llibre, el passa a un distribuïdor que també hi guanya, i al llibreter que el ven. Hi ha una cadena de gent que es guanya la vida amb el llibre i l’únic que no se la guanya és l’autor. Com passa amb l’agricultura, hi ha una sèrie de mediadors, que està bé que hi siguin, però a qui ha creat el producte li costa molt viure d’això. Especialment en llengua catalana són pocs els autors que poden viure exclusivament dels llibres que publiquen. I amb els clubs de lectura veig que hi va gent molt heterogènia, és com un acte social, són llocs per recuperar amistats, coneixences, van a conèixer els autors i també es fan anàlisis detalladíssims de la novel·la que potser ni t’havies arribat a plantejar. És molt enriquidor quan et trobes aquests lectors exigents, que volen saber i et fan preguntes i t’obliguen a plantejar-te coses. Socialitzar la lectura és un acte relativament nou. Normalment sempre ha estat molt privat, el lector vol intimitat, un espai on poder aïllar-se de la resta del món. I en aquest moment la gent llegeix i després comparteix l’experiència de la lectura i això és molt enriquidor. Que això passi a Lleida, una ciutat petita, és un avantatge, però si em diuen d’anar a Barcelona a fer un club de lectura, doncs serien altres condicions, però m’encantaria aconseguir que es llegís el meu llibre, seria gairebé una heroïcitat. De tot el que passa després de publicar un llibre, l’únic que a mi m'agrada de veritat són els clubs de lectura.

- I aquesta temporada a més a més, tu en promous un de club de lectura també.
Sí, efectivament. En un sopar amb amics va sorgir la idea de muntar un club de lectura relacional amb la pintura i amb el Morera, el Museu d’Art Contemporani de Lleida. Encara faltava un any perquè s’inaugurés i entre el director i jo vam pensar que seria una activitat que podria ser interessant. Ho vam proposar a la comunitat del Morera i al públic lleidatà per parlar de novel·les relacionades amb la pintura. Vaig estar gairebé un any remenant i buscant històries, fent una llista d’unes setanta novel·les en les quals es parla de la pintura d’una manera profunda, que hi té un cert protagonisme i vaig seleccionar-ne vuit. No sabíem quina rebuda tindria però al cap d’una hora i mitja d’obrir les inscripcions ja estava absolutament ple. Ha tingut un èxit que fins i tot a nosaltres ens ha sorprès.