Montse Visa
,
21/01/2020
Llibres

Marta Gubau: "Poca gent pot dir que està millor als 45 anys que als 30"

Juntament amb Mariona Visa acaba de publicar el llibre autobiogràfic 'Tenim un cor per a tu'
Marta Gubau i Mariona Visa

Foto: 

Cedida
Mariona Visa i Marta Gubau amb un exemplar del llibre
La vida de la Marta Gubau (Girona, 1974) va canviar radicalment el dia que en ple concert de Sopa de Cabra va rebre la trucada: tenim un cor per a tu. Una frase que va suposar un abans i un després en la seva vida i que ha donat nom al seu primer llibre autobiogràfic, escrit a quatre mans amb Mariona Visa (Mollerussa, 1979), doctora en Comunicació Social i professora de Comunicació i Periodisme Audiovisuals a la UdL. Amigues des de la universitat, debuten en el món literari amb aquest relat autobiogràfic que vol conscienciar sobre la donació d’òrgans. 'Tenim un cor per a tu' (Pagès Editors) és una història personal que culmina amb un trasplantament de cor però també és un cant a la vida; una invitació a assaborir-la tal com ve i fer-ho amb un somriure. Els beneficis del llibre aniran destinats a la Unitat de seguiment dels supervivents de l’Institut Català d’Oncologia (ICO).

- 'Tenim un cor per a tu' narra el recorregut vital de la Marta que l'ha portat fins on és ara. Per què vau tenir la necessitat de plasmar aquestes experiències en un llibre?
Marta: D'entrada tenia la necessitat imperiosa de canalitzar el meu sentiment d'agraïment cap a la família del donant. És anònim i no es pot fer personalment. Compartir el que m'ha passat era una manera de retornar una petita part del molt que he rebut, un cor regalat, una nova vida. Per altra banda, creia valuós compartir els meus aprenentatges en l'àmbit mèdic com a pacient, ja que engloba un ampli ventall de diverses malalties i pensava que podria ser útil per aquell qui passi un mal moment, no cal que sigui un trasplantament només. He volgut posar per escrit els meus recursos per viure millor el que se m'ha presentat a la vida, amb l'esperança que serveixi al lector també, independentment de les diferències vitals. I l'últim motiu, el més rellevant, és intentar arribar a la gent amb el missatge que es plantegin la donació d'òrgans, trencant barreres amb el tabú del tema de la mort. També és extrapolable a la donació de sang i medul·la òssia, que es pot fer en vida.

- Mariona, aquesta és la teva primera experiència de les dues en el món de la biografia. Acostumada a escriure articles més acadèmics, t'ha costat adaptar-te al gènere?
Mariona: Sí, és el primer cop que he ajudat a donar forma a un relat biogràfic. Ha estat un procés difícil, no és fàcil resumir tota una vida (el llibre comença quan la Marta tenia uns 30 anys, però hi ha salts endarrere en el temps per explicar períodes de la seva infantesa). L'estructura la vam tenir clara bastant aviat, però el que més va costar va ser donar profunditat i incloure la vessant més emocional, explicar com se sentia la Marta a cada moment, que en un llibre d'aquestes característiques és fonamental. Per això vam decidir incloure molts textos que la Marta ha anat escrivint al llarg dels anys, a manera de dietari, amb reflexions sobre el que li anava passant. Un altre punt complicat és el fet que la història requeria també explicar molts entrebancs mèdics, amb tot el vocabulari específic i la comprensió sobre cada malaltia que això requeria, que hem intentat incorporar al llibre de forma divulgativa i entenedora.

- El llibre està escrit en primera persona. Teníeu clar que volíeu que fos una autobiografia?
Mariona: Sí, i tant, el llibre va néixer amb la voluntat d'explicar la història personal, buscant descriure aquesta experiència i també per servir d'ajuda a la gent que pugui viure situacions similars, o als seus cuidadors.

- Marta, per què vas decidir demanar-li a la Mariona que escrigués el llibre amb tu?
Marta: Era molt conscient que un llibre que em remou tant les emocions no podia gestionar-lo sola. De seguida vaig pensar amb la Mariona, qui respecto profundament com a professional i com a persona que sap escoltar i té interès en saber. Estava segura que ella sabria arribar dins meu, des de l'absolut respecte i amb delicadesa i empatia. També hi havia la necessitat de donar forma al relat, decidir els tempos emocionals i una línia del temps. La Mariona ho va saber gestionar perfectament, a més de posar-hi rigor, disciplina i constància, molt necessari per poder elaborar un text d'aquestes dimensions a quatre mans. Ella m'ha dedicat de manera altruista dos anys i mig de la seva vida, escoltant-me pacientment i amb interès sincer. Com aquell qui diu, m'ha fet de psicòloga!

- El procés d'escriptura ha durat dos anys en què heu mantingut converses a distància de manera regular. Com es posa sobre el paper tot el material que heu anat transcrivint?
Mariona: Quan vam decidir iniciar el procés d'escriptura del llibre, el primer pas era tenir llargues converses per anar configurant el contingut i conèixer cada part del procés que ha viscut la Marta. Com que vivim en ciutats allunyades, Girona i les Borges Blanques, el que vam fer va ser reservar-nos unes hores a la setmana per a poder parlar a través de videoconferències. Cada vegada parlàvem sobre temes diferents, no necessàriament amb ordre cronològic, però respectant una estructura marcada. Jo gravava les converses i després anava transcrivint el més rellevant. Un cop vam tenir tot el material, entre les dues vam anar reestructurant i acabant de polir el text.

- Tot i que la Marta i tu sou amigues des de la universitat i ja coneixies la seva història, què és el que més et va sorprendre del que et va explicar en aquestes converses?
Mariona: Moltes coses. Tot i que havíem compartit algunes de les situacions que s'expliquen al llibre, n'hi ha moltes més que no. A més, tot i que d'altres n'estava assabentada, no havíem arribat a parlar-ne amb tanta sinceritat i franquesa com la Marta va fer quan preparàvem el llibre. El que m'emporto és la seva fortalesa i empenta, i la seva capacitat d'adaptar-se a situacions difícils de la millor manera possible. En l'escriptura d'aquest llibre he fet un aprenentatge molt gran, que m'emporto i intento aplicar a la meva vida, tot i que a vegades em costa.

- I per part teva, Marta, va ser difícil compartir els teus sentiments i experiències d'una manera més profunda amb la Mariona i després amb tothom que llegirà el llibre?
Marta: El que em va costar més va ser parlar de l'etapa del trasplantament. Tot just feia un any que me l'havien fet i no tenia tancades les cicatrius emocionals. Però la Mariona ho posava molt fàcil i segons el meu estat d'ànim parlàvem d'un tema o un altre, amb la feina que suposa haver de recol·locar-ho tot plegat posteriorment. En canvi de les altres malalties que ja tenia assumides, en podia parlar obertament amb la Mariona perquè ella transmet aquella confiança necessària i amb molta discreció. No em va costar gens ni mica confiar-hi, és una gran amiga i molt bona professional.

- Diries que el trasplantament de cor va ser un punt d'inflexió a la teva vida tot i haver tingut altres malalties greus?
Marta: Sí, absolutament. Per a mi ha estat una renovació de vida, un renéixer. Les altres malalties que he passat les he viscut com un "me n'he sortit" en canvi un trasplantament implica anar a millor, trobar-te més forta i poder accedir a fer coses abans inimaginables i a les que ja havia renunciat. Poca gent pot dir que està molt millor als 45 anys que als 30!

- Creus que ara series "una altra persona" si no haguessis experimentat totes aquestes experiències?
Marta: Suposo que com tothom, quedes marcat per les teves vivències... està clar que hauria fet altres coses a la vida i segurament el meu caràcter seria similar però quan passes per experiències tan extremes t'aporta diferents aprenentatges, encara que aquest aprenentatge es faci forçat per la situació.

- Què els diríeu a aquelles persones que s'estan plantejant fer-se donants d'òrgans?
Marta: Que no dubtin a regalar vida i a ser uns superherois. Que no es poden arribar a imaginar com d'agraïts estem els receptors, que ens canvia la vida per complet. No en fem de res dels òrgans una vegada no hi som i a una altra persona li pot suposar una pròrroga de vida. Per la part de creences, no hi ha cap religió que no doni suport a la vida. Que estiguin segurs que és un procediment transparent i amb totes les garanties que requereix. D'alguna manera la persona que ja no està aquí, segueix vivint a través meu, no? El fet de regalar vida, dóna tranquil·litat a la família. A tall d'humor, diria que siguem 100x100 ecològics i reciclem també els nostres òrgans!

- Tot i que el llibre narra experiències dures i remou els sentiments del lector, també desprèn un gran amor per la vida. Un dels objectius d'aquest llibre és que el lector reflexioni sobre què és i on es troba la felicitat?
Marta: Absolutament. A tots ens passen coses que no voldríem i penso que la clau està en com ho vivim, sempre que no hi hagi dolor o aquest es pugui pal·liar. I sobretot, obrir-nos i comptar amb el nostre entorn, que estaran encantats d'ajudar-nos a viure-ho de manera més amable. Estem aquí per estimar-nos. Sense amor, la vida no tindria sentit.

- Al final del llibre hi trobem alguns consells en forma de jocs o cançons per viure millor i també per afrontar situacions mèdiques complicades que tots podem travessar al llarg de la vida. Són aquelles coses que us han ajudat a vosaltres a superar les situacions més difícils?
Marta: Sí, he volgut plasmar tots els aprenentatges que he fet durant la meva vida, sense inventar res. Són consells lògics però que quan estem en una situació límit de vegades no som capaços de pensar-hi. Són pensaments diaris que penso que ens poden ajudar a gestionar millor les emocions al llarg del dia, centrar-nos en el nostre present de manera conscient i focalitzar el pensament en les accions que podem fer més que en les limitacions que tinguem.

Més informació: 

També et pot interessar