Jump to navigation
- Esteu immersos en la gira del vostre quart treball, ‘The Seeker’. Què hi trobem en aquest EP?- Hi trobem cinc temes. Es tracta d’un EP conceptual i una mica místic, a diferència dels discs anteriors. S’hi explica la història del Seeker, el buscador, una trama que va idear l’Oriol, el cantant de la banda. Amb cada tema, Seeker cerca el coneixement a través d’un viatge. Totes les lletres tenen una connexió molt forta entre si i, a part, a l’interior del disc, aquestes es complementen amb petits poemes.- Per què FOO? Per què aquest nom?- Hi ha una dita que m’agrada molt, i diu així: “els noms només tenen importància a les làpides”. FOO som nosaltres, i nosaltres li donen la nostra personalitat a FOO. L’origen, en realitat, és força absurd, és el cognom d’una amiga nostra xinesa, un cognom molt comú allí, com aquí ho és García. I per això, per la seva condició de corrent, nosaltres li donem caràcter propi.- La vostra trajectòria musical com a FOO va nàixer al 2010, dins del rock independent i a l’entorn universitari. Ja us coneixíeu abans?- Òbviament amb el Dani sí que em coneixia, perquè és el meu germà (riures). Però amb la resta va ser a la Universitat on ens vam conèixer. Això passava entorn del 2006 o 2007, arran les festes universitàries. I a partir d'aquí vam començar a reunir-nos, a tocar els temes que ens agradaven d'algunes bandes. Així, a poc a poc, vam fer la primera maqueta, després la segona, i després ja va arribar la gravació del primer disc.- Al món universitari passen moltes coses, surten alguns grups de música, però no sempre es mantenen un cop finalitzada aquesta etapa. Amb nosaltres, això no ha estat així!- Sí, nosaltres som dels que hem continuat. Ens hem pres la música d’una manera molt i molt professional. La música no és el nostre treball, perquè no podem pagar el lloguer només tocant –malauradament–, però és gran part de la nostra vida. Ens esforcem molt per tirar la banda endavant, i això ens fa molt feliços.- Els vostres primers passos es donaren fent versions de temes coneguts de rock. I, mica en mica, vàreu tirar pel dret i vàreu començar a composar les vostres pròpies cançons. Confessa’ns un referent musical on inspirar-te?- Per damunt de tot sóc amant de la música, sigui l’estil que sigui. He escoltat des de Los Panchos a jazz electrònic. És molt difícil triar referents musicals, però crec que el que m’ha marcat més, i que escolto més darrerament, és el pop psicodèlic dels seixanta i la música dels noranta. La dels vuitanta m’agrada molt per ballar, a la discoteca. I també m’agrada molt la música d’avui en dia, per això cada setmana vaig a concerts de bandes d’ara.- Dedicar-se professionalment a la música, a l’art i a la cultura, no és fàcil. Com ho veuen això des de casa?- Des de casa, i des de l’entorn de les amistats, ho veuen una miqueta estrany. Costa fer entendre a la gent que la música no és un hobby, una visió molt anacrònica i que deixa veure la poca sensibilitat que hi ha per la cultura, en general. Jo treballo a una oficina bancària, però també sóc músic, i faig les dues coses amb la mateixa professionalitat. I amb les dues professions sóc feliç. Crec que tots els components ho som, i això ho deixa veure les ‘matades’ de quilòmetres que fem per poder tocar en públic a sales d’arreu d’Espanya i Catalunya.
- Si una etiqueta es fixa als vostres temes, aquesta és la de ‘rock psicodèlic’, que transporta a qui us escolta als noranta més electrònics i àcids.- Les etiquetes limiten molt, però són mínimament necessàries. El nostre so ve del rock and roll, i a partir d’aquí recorda molt a la psicodèlia, segurament per l’ús que fem de les guitarres, els efectes i les composicions. També tenim algun tema que recorda al garatge i a l’indie dels noranta, sobretot en els discos anteriors.- De totes maneres, a ‘The Seeker’ hi heu volgut incorporar sonoritats més madures, fuzz i guitarres acústiques.- The Seeker continua sonant a FOO, però es tracta d’un disc que ve molt de l’estudi. Fins ara, estàvem acostumats a tocar molt els temes en directe, i després els gravàvem. En aquest cas, ha estat diferent, teníem algunes demos i vam gravar-les sense haver-les tocats mai. El procés creatiu d’aquest EP ha estat força diferent per nosaltres, però estem molt contents amb el resultat.- La gira us portarà, fins al març del 2018, arreu de la geografia estatal, a sales de caire alternatiu. I el 2 de desembre passareu pel Cafè del Teatre de Lleida.- Sempre fem la presentació oficial a Lleida. Intentarem donar-ho tot, sabent que Lleida és una mica difícil per nosaltres. És un repte, perquè ens vindrà a veure gent coneguda, gent que fa anys que ens segueix. Hem de fer un molt bon bolo!- Posats a somiar, a quina sala alternativa t’agradaria tocar en un futur? - Hem tocat un parell de cops a l’Apol·lo 2, però ens encantaria actuar a la sala gran de l’Apol·lo, i omplir-la! Seria somiar molt (riures). I una sala d’espectacles de fora, perquè no, la Bataclan de París. És molt mítica a nivell europeu!- Com valores l’estat actual de la música a casa nostra, de Ponent i Catalunya?- Crec que és impressionant el que està passant, en l'àmbit de l'escena musical. Hi ha bandes espectaculars a casa nostra, que res tenen a envejar de les estrangeres que vénen a tocar als macroconcerts. Per això, recomanem anar-les a escoltar en directe.- I l’estat general de la cultura?- La música és art i, tot i que avui en dia viu una situació molt precària, crec que cal treballar per canviar la concepció de la gent jove i de la població en general. Intentar donar-li la importància que té. Cal fer entendre a la gent que les coses tenen un valor, i s’han d’apreciar. Hi ha escenes musicals a llocs molt determinats: a Barcelona hi ha una escena molt consolidada, a Vic també és impressionant, a Tarragona hi ha una petita escena molt interessant, a Lleida és inexistent. Però, per altra banda, hi ha grups lleidatans molt bons, bones publicacions, festivals molt interessants i de renom, etc. A Lleida s’hi fan coses molt bones però tendim a infravalorar-nos, a caricaturitzar-nos, la qual cosa em sap molt de greu, perquè fa mal culturalment. Sap greu que els festivals de Lleida estiguin plens de gent de fora i pràcticament ningú de la ciutat. Cal acostumar-se a anar a veure concerts, no cal saber-se totes les cançons de la banda per fer-ho. Segurament un concert no et decebrà. Si vas a concerts, seràs més feliç. Cal canviar consciències.
FOO
