Cristina Mongay
,
24/01/2018
Música

Jordi Mestre: "SonSonite va aparèixer d'una manera molt experimental, gràcies al fet que a tots ens agrada la música negra i la llatina"

Sonsonite és una banda lleidatana que versiona els clàssics de la música tradicional cubana
SonSonite

Foto: 

Jordi Rulló
SonSonite en una de les seves actuacions
Compay Segundo, Ibrahim Ferrer o els integrants del Buena Vista Social Club són alguns dels músics que han inspirat a la banda lleidatana SonSonite a l’hora de pujar als escenaris. Fa més de quatre anys del seu debut i, d’ençà, han fet vibrar les sales i els carrers ponentins amb el son i els temes referents de la música tradicional cubana. Parlem amb en Jordi Mestre, guitarrista i el seu tres cubà!
Hem d’escoltar molta música, i no només enllaunada, sinó també en directe, als concerts

- Com neix SonSonite?
SonSonite neix a Lleida el 2013 a partir de la motivació dels seus components. Ens dediquem professionalment al món de la música, tot i que treballem amb altres estils (sobretot, amb el jazz). Els integrants de la banda formem part d’altres grups musicals, com els Pixie Dixie, La Família Torelli o una banda hip hop que es deia The Crossfathers. A tots ens agrada molt la música negra, i també la música llatina, de tradició cubana.

- Per què el nom “SonSonite”?
Perquè el son cubà és el nostre punt d’arrencament (riures)! SonSonite va aparèixer d’una manera molt experimental, començant-nos a reunir per tal d’aprendre a tocar amb aquest estil i amb uns instruments diferents dels que habitualment toquem. El Pol, per exemple, toca les congues però és bateria professional; i jo toco el tres cubà i sóc guitarrista professional. Ens hem hagut d’adaptar, igual que els cantants, que han hagut de familiaritzar-se amb un altre llenguatge.

- Qui forma SonSonite?
La banda la formen sis músics: en Gerard Farre, a les veus i maraques; en Braulio Ardiaca, a les veus i el güiro; el Miquel Torà, al contrabaix; el Wifredo Terrades, a la trompeta; el Pol Alonso, a les congues, bongo i clave; i jo, al tres cubà.

- Teniu contacte amb músics cubans, d’aquí o del Carib, que us ajuden a polir el vostre estil?
Sí. Hi ha molts músics cubans que resideixen a Barcelona. De fet, jo em vaig formar musicalment, igual que el Pol, a l’Escola Taller de Músics de Barcelona i allí alguns professors són cubans. Allí vam poder fer la primera presa de contacte amb l’estil i els instruments. Però, per la meva part, l’aprenentatge amb el tres cubà l’he fet de manera autodidàctica, transcrivint els discs i aprenent la música. I tocant, tocant i tocant!

- Com va ser el vostre debut amb el son?
Va ser al festival Estoesloquehay, que en aquella edició tingué a lloc a Saidí. Es tractava de tocar d’una manera itinerant, al carrer. I hi vam estar encantats, ja que el son cubà neix al carrer. Va ser l’excusa perfecta per muntar un repertori i estrenar-nos públicament  i seriosament amb el son.

- Què interpreteu exactament?
SonSonite centrem el nostre repertori en els clàssics de la música tradicional cubana – ‘El cuarto de Tula’ o ‘Lágrimas negras’–, temes molt coneguts. Però també musiquem cançons d’altres artistes caribenys, com el porto-riqueny Ismael Rivera, ‘Maelo’. A banda del son, també toquem cha-cha i algun tema salsero més actual, com l’‘Abre que voy’. No ens tanquem a incorporar cançons actuals, però sempre portant-les al nostre terreny.

- Com creus que el públic rep la vostra música?
Molt bé! El nostre públic és molt divers i això ens agrada. Ens ve a veure des de gent de cinquanta i seixanta anys de mitjana, que coneixen la música i que els agrada ballar; com públic més jove, d’entre vint i trenta anys. La tradició de ballar amb música en directe és potser més afí a generacions més grans, però, afortunadament, això va canviant a causa de la febre salsera que es viu a Lleida en els darrers temps.

- De tot el repertori que toqueu, si t’haguessis de quedar amb una de les cançons que interpreteu, quina seria?
Hi ha un tema que m’agrada molt d’Ismael Rivera, que es diu ‘Caras lindas’. Es tracta d’una cançó molt reivindicativa, composta als anys setanta. Parla de les característiques de la gent porto-riquenya i llatina. La tornada és molt enganxosa. És un d’aquells temes no tan coneguts que ens agrada introduir per diversificar una mica els nostres repertoris amb un toc reivindicatiu.

- Quin és el tema que sí o sí sempre sona a les vostres actuacions?
Hi ha un tema que no hem deixat mai de tocar, que és ‘El cuarto de Tula’, un dels primers que vam començar a tocar. És una de les cançons més fàcils d’identificar pel públic.


Fotografia de Javier Rosa

- I si haguessis de triar un instrument, amb quin et quedes?
Amb el tres cubà, el que toco jo (riures)! És un instrument molt particular, que sorgeix com una barreja de la guitarra i el llaüt cubà. Suposo que és una evolució de la guitarra d’influència espanyola. D’aspecte, el tres cubà sembla una guitarra, tot i que una mica més petita, però la sonoritat és metàl·lica. Només té tres cordes però aquestes estan doblades (d’una corda en surten dues), i la toques com si només fessis sonar una sola corda. Té un so molt peculiar!

- Us heu plantejat mai gravar un disc de versions?
La veritat és que no. No té cap sentit gravar un disc de temes que ja estan gravats per músics cubans.

- I fer col·laboracions amb grups cubans?
Ho hem pogut fer en algunes ocasions. Per exemple, en el marc de les Festes Majors de Lleida. Vam fer una formació especial que es deia SonSonite All Stars, al·ludint la banda cubana The Afro-Cuban All Stars que volia reunir les estrelles més importants de la seva música. Així, vam convidar a la cantant Telva Rojas, el pianista Fèlix Ramos i el percussionista Barbaro Torres. Amb aquestes col·laboracions aprenem moltíssim! Sempre que ho permet el pressupost, intentem convidar a un artista cubà a tocar amb nosaltres.

- Sent músics de formació, i amb tant de bagatge al darrere, no us atreviríeu a compondre cançons pròpies amb aquest estil?
Aquesta és una discussió recorrent a la banda (riures)! Hi ha gent que voldria fer temes propis, mentre que d’altres creiem que encara hem d’aprendre’n més per fer aquest salt. Com que tots tenim altres grups, potser ja cobrim la part compositiva i experimental amb aquests altres projectes.

- Vau donar la benvinguda al 2018 al Cafè del Teatre. On us podem escoltar aviat?
Esperem fer diverses actuacions al llarg del 2018. De moment, hem actuat molt a la zona de Lleida i Ponent, amb cicles de concerts, i ens agradaria seguir-ho fent, tot i que també volem actuar més enllà.

- Quins propòsit voleu assolir aquest any?
En l’àmbit de visualització, ens agradaria penjar més material a la xarxa, sobretot audiovisual corresponent a actuacions, perquè la gent ens conegui més. També fer més actuacions al carrer, preparar nou repertori i buscar representant, perquè de moment ho muntem tot nosaltres i necessitem algú que es dediqui exclusivament a aquesta feina.

- Com veus l’estat actual musical a casa nostra?
S’ha de veure amb una mirada crítica però també entendre moltes coses. Actualment s’escolta més música que mai, la gent hi té molt més accés i escolta cançons de manera dispersa. Però, no s’indaga gaire amb la música que s’escolta. Abans et compraves un disc i fins que no n’estaves avorrit no te’n compraves un altre; ara els discs han desaparegut pràcticament, i la gent té accés a ITunes i Stotify, pot comprar o escoltar cançons separades, fer les seves pròpies llistes de reproducció, etc. La gent ja no sap molt bé que escolta, no recorda el nom dels autors o de les cançons.

Això sí, amb la caiguda del pes de les discogràfiques, als músics els és més fàcil donar-se a conèixer, perquè això només depèn d’ell i de tenir temps per fer-ho. Per altra banda, la música en directe està en un moment difícil, a nivell de regulació legal. I a això es suma que la gent té poca tradició d’anar a veure concerts en directe. Tot i que a Lleida els espectacles musicals tenen el cost més reduït de l’Estat espanyol, no es van a veure. La gent prefereix gastar-se 15€ en un cubata i escoltar reggaeton que veure un concert en viu. Ens falta molta cultura musical, cosa que complica als músics dedicar-se exclusivament a la música.

- Envia un missatge a tots els nostres lectors i lectores!
M’agradaria que es donés major suport la cultura, ja que estem vivint un moment molt difícil. Fa molta falta, ja que és la part més important que tenim. La cultura és l’aliment de l’ànima! Hem d’escoltar molta música, i no només enllaunada, sinó també en directe. Anant als concerts descobrireu experiències noves i música nova. I també estaria bé que es recolzessin més els músics d’aquí de la terra, perquè n’hi ha de molt nivell i que encara són molt desconeguts pel gruix del públic. 

 

Més informació: 

També et pot interessar