Jump to navigation
- Per què vau triar el nom ‘Walkin’ Roots’ per batejar el vostre duo?- Juh: Ens va costar una mica, ja que és un pas molt important. Vam buscar diverses possibilitats, i a mi la paraula roots (‘arrels’) m’agrada molt. A part, que per la música que fem lliga molt bé amb aquesta línia, són les meves arrels, la música amb què vaig començar. I walkin’, escrit així, es fa servir molt en el blues.- Santi: Pensàvem, tot i això, que seria més fàcil de recordar per part de la gent, ja que ens trobem versions de tota manera del nom (riures).- Rebobinem una mica, com va ser el vostre primer contacte amb el món de la música?- S.: Jo fa molts anys que em dedico professionalment a la música. Faig classes de guitarra en diverses escoles, he tocat en orquestres, companyies de teatre, etc.- J.: Jo he fet música des de petita, i quan ens vam conèixer amb el Santi vam connectar molt bé. Potser jo vinc més de la part teòrica, i el Santi dels grups de música d’adolescents. Vam començar una mica per provar.- S.: De fet, abans que existís el grup, ja teníem un bolo (riures), i ens vam haver de posar les piles en dues setmanes.- Declaradament, us influencien músics de tots tipus, des de Nina Simone a Janis Joplin, Robert Johnson, Amy Winehouse, Otis Redding o Tracy Chapman. Fonamentalment, anglosaxons i profundament lligats a la música negra.- J.: Potser jo estic més influenciada per la música negra, i ell potser per rock britànic.- S.: Rolling Stones, Led Zeppelin, que també bevien del blues.- J.: Molta música és hereva del blues i les arrels afroamericanes que, a la vegada, si ens remuntem prou enrere en el temps, provenen del so dels tambors i, al final, tot es relaciona entre sí.- Què sentiu a l’escenari? Teniu algun truc per vèncer els nervis escènics?- J.: A mi sempre m’havia fet molt respecte cantar davant de la gent. Amb el cant, el meu instrument, sempre estàs més exposat, perquè la majoria de públic es fixa molt més en tu. Quan tens molts concerts seguits, ja no són els nervis, sinó aquell punt d’adrenalina quet’acompanya al trepitjar l’escenari. Això de vegades es pot accentuar, en funció de si toquem en un ambient més acollidor, o més fred. Però trèiem ferro amb bromes.- S.: Nervis tampoc n’acostumo a tenir molt. Respecte, sempre, per això. I més quan hi ha públics grans, com ara al concert benèfic que vam participar per la Meritxell Serret. Hi havia 2.000 persones escoltant-nos!- J.: Ens ho vam passar genial, perquè vam tenir molt feedback. Cada concert és diferent.- Parlem de cançons. Quina és la clau de fer versions de grans bandes, quan només sou dos a l’escenari?- J.: Ens fem molt propi cada tema que toquem, encara que això de vegades comporti un esforç de simplificar ritmes.- S.: També hi ha un treball molt gran en crear tot l’efecte sonor d’una banda amb un sol instrument com és la guitarra, i l’acompanyament de les veus.- J.: Al final, si volem escoltar una cançó igual que l’original només hem de fer play a l’Spotify. En canvi, els grups de versions donem un tom diferent a cada tema, ens el fem personal i humà.- Hi ha alguna versió que sigui el gran hit dels vostres concerts?- J.: Hi ha diversos temes que suposen un subidón general al públic. Potser als nostres inicis era ‘Me and Bobby Mcgee’, de la Janis Joplin, un tema que agrada molt i que hem mantingut. Ara amb les noves incorporacions, caldria dir ‘Something’s got a hold on me’, d’Etta James, que té molta força. De cara a final dels concerts, acostumem a fer col·laborar al públic cantant. Ens agrada establir vincles.- Ara ve la pregunta trampa: si haguéssiu de triar, quin tema escollireu dels que interpreteu?- J.: Jo com a cantant gaudeixo molt dels temes on la veu llueix més, on la veu fa coses més virtuoses.- S.: Amb la guitarra, faig una mica d’obrer, no puc fer el solo de la meva vida (riures). Sí que faig algun matís, o detall, amb els temes de blues.- J.: Jo amb els temes nous que hem incorporat estic molt còmoda. Vam fer una tria molt concreta al març, en el marc dels actes de Tàrrega del dia de la dona, amb temes de dones músics poc conegudes. Cantants i compositores dels anys 40 i 50 del segle passat, moltes de les quals eren afroamericanes. Per mi és un honor cantar per Big Mama Thornton o Sister Rosetta Tharpe.S.: Tots els temes que fem ens agraden i ja han sigut triats prèviament per formar part del nostre repertori així que no ens podem decidir només per un.- Estareu d’acord amb mi en què una bona cançó no passa de moda.- J.: Totalment! Nosaltres, potser del repertori que portem, només hi ha dos artistes actuals: Zaz i Amy Winehouse. Som bastant analògics en aquest aspecte (riures). Els grans clàssics no passen mai de moda! Els coneixen grans i joves, perquè és música feta amb passió. És molt fàcil connectar amb aquestes músiques. Walkin’ Roots emprem moltes artistes femenines, perquè evidentment sent dona tinc facilitat en cantar-les, però també perquè ens interessa el punt underground de donar visibilitat a artistes dones del passat. D’alguna manera, sento que estic contribuint a una causa justa.- El desembre del 2017 vau gravar 12 temes i enguany va sortir el vostre primer EP, ‘OLD’. I si les previsions us acompanyen, al pròxim desembre sortirà el segon, amb sis cançons. Com us veieu d’aquí a tres anys més de vida?- J.: Enguany ens hem centrat molt en la gravació de discs i en millorar la banda tècnicament. En tres anys, espero podem disposar de format elèctric i treballar temes propis.- S.: Sense deixar d’oferir el duo, ens agradaria tenir també un altre format per actuar en altres escenaris i festivals.- Què és per vosaltres, en definitiva, la música?- J.: Per mi és un tot: és l’aire que respiro, és el batec del meu cor. Des de sempre m’ha agradat moltíssim i m’ha acompanyat. Per mi música és vida.- S.: La música és el centre de la meva vida. Al llarg del dia, penso en música. Que si he de preparar ‘X’ repertori, que si he de fer classe de música, que si hem de fer tal promoció, etc. És una manera de fer, sentir i actuar.- Envieu un missatge a totes les lectores i lectors de Surtdecasa!- J.: Crec que la gent comença a tenir una mica de consciència davant les expressions culturals, com és la música; però s’ha de seguir apostant per ella amb força. La gent ha de voler seguir sortint de casa i gaudint de l’oferta cultural de casa nostra, perquè hi és i és molt extensa. També recomanaria que s’escolti molta música, i si és en vinil, millor!
Walkin'Roots
