Arturo Gaya (músic)

Arturo Gaya (Tortosa, 1956) és membre de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de les Ferreries i un dels artistes ebrencs amb més trajectòria.

- Com estàs vivint el confinament?
L'estic vivint amb filosofia, amb dubtes, amb desconfiances, amb preocupació pel futur... Crec que com la majoria de les persones. També amb molta regeneració d'energia positiva, que penso que ens farà molta falta per a afrontar tot el que vingui per davant.

- Què fas en el teu dia a dia que no fessis abans?
Visc més connectat amb el món que mai, més pendent dels meus veïns, dels amics i de la família que mai. Faig gairebé tres quilòmetres diaris sense sortir de casa: tinc apamada la distància entre el balcó i el dormitori... Escolto menys la ràdio, veig menys la tele...

- Què creus que has après d'aquesta època a casa?
M'estic fent un expert en noves tecnologies, com tothom, no? He après a donar classes de cant online. Mai ho hauria imaginat. També he descobert molta solidaritat, molta generositat, molta alegria interior...

- Com t'imagines la vida després?
M'agradaria que la tornada a la normalitat no fos tal. M'agradaria tornar a una societat una mica millor. Una societat una mica més dirigida per natros mateixos, on tots natros fossem creadors i no espectadors.

- Què és el que més t'ha impressionat aquests dies?
Els tres ministres de cada matí, els tres consellers de cada migdia, les desenes d'experts, analistes, les persones que ens informen sobre multes, detencions... La llarga crònica sobre les mascaretes...

- Pots recomanar un llibre i una pel·lícula que hagis vist?
Em permeto recomanar-vos un llibre fet per tot un col·lectiu de magnífiques persones, que es reuneixen al Mas de Barberans amb mi per fer un món millor a través del cant popular i l'estima a la gent i a la natura. El llibre es diu 'Els cants de les plantes' (Cossetània). La millor pel·lícula que durant aquests dies he pogut veure es diu 'Hugo' -en castellà 'La invención de Hugo'- de Martin Scorsese. Si entro en la sinopsi acabaria fent un espòiler, però puc dir-vos que és un bellíssim poema dedicat al cinema i a aquella frase tan bonica que diu "vivim mentre mantenim la il·lusió, mentre volem aprendre o tenim coses a dir".

* Més info: Web Quico el Cèlio