Mite de Sant Joan: orígens, simbologia i tradicions de la nit més curta

Repassem alguns dels elements que conformen aquesta antiga tradició

Albert Compte Riba

15/05/2026

Orígens

Fires i festes

La nit de Sant Joan, el 23 de juny, és una de les més curtes de l'any i, alhora, una de les més carregades de simbologia del calendari català. Fogueres, coques dolces, plantes màgiques i banys rituals: tot allò que avui celebrem té arrels que es perden mil·lennis enrere, en cultures que veneraven el solstici d'estiu. En aquest article repassem què hi ha darrere de cada tradició, d'on ve el mite i per què el foc ocupa el centre d'aquesta nit.

Què és el mite de Sant Joan i d'on ve

El mite és una estructura amb sentit i significat que ha permès memoritzar en forma de discurs, l'observació i l'experiència de la interacció que homes i dones han mantingut -i l'observació que han assimilat- sobre la natura, la terra i els astres durant mil·lennis. El solstici d'estiu com a dia més llarg de l'any és conegut des de la prehistòria i a ell se li atribueixen celebracions, cerimònies, creences i poders que afecten a les persones, animals, plantes, pedres o que desperten éssers màgics i monstres que es manifesten. Per a les cultures antigues era un dia de sacrificis, a partir dels quals les divinitats es mostraven i es consolidava així la creença, de que la seva veneració omplia de sentit els costums, les tradicions, els rituals i sobretot, els cicles de la natura. És així com l'ordre o cosmos dels astres governava any rere any els moments de caos i interregne previs a l'inici del nou cicle de l'agricultura, el qual era vist pels antics com un misteri.

Per a les cultures antigues era un dia de sacrificis a partir dels quals les divinitats es mostraven, i es consolidava així la creença que la seva veneració omplia de sentit els costums, les tradicions, els rituals i, sobretot, els cicles de la natura. És així com l'ordre o cosmos dels astres governava any rere any els moments de caos i interregne previs a l'inici del nou cicle de l'agricultura, el qual era vist pels antics com un misteri.

Sant Joan i el solstici d'estiu: per què el 23 de juny

Joan Baptista va néixer a les 12 de la nit, mig any abans que Jesús. Segons les fonts que recull Joan Amades, després de néixer, el sant dóna una volta al món saltant de teulada en teulada beneint les cases, o bé de cim a cim tot atorgant poders màgics als elements de la natura, els quals aquesta nit —sobretot les plantes— augmenten les seves qualitats i virtuts guaridores o poders malèfics.

És just dalt de cims i turons, o bé davant les portes de les cases, que antigament al Principat es feien foguerons durant la nit del solstici.

La festa de Sant Joan' (1875), de Jules Breton — pintura 'La festa de Sant Joan' (1875) de Jules Breton

Les celebracions antigues: foguerons, balls i rituals

A través del Costumari Català ens han estat recollides antigues tradicions que es perden en la nit del temps, i costums més moderns que han substituït velles cerimònies i celebracions que, pel motiu que fos, s'han abandonat. Són conegudes algunes assimilacions a la crema d'un ninot dalt de la foguera, talment com si fos Carnestoltes, a Sant Salvador de Guardiola; o d'altres elements, com la col·locació d'una bandera coronant la pira al Bruc i a Collbató, potser en assimilació d'un antic culte al nou ordre del poder feudal.

També en aquest darrer municipi del Baix Llobregat ens conta la tradició oral que existia la representació d'un conflicte entre dos homes d'edat avançada, on un encarnava el dia i l'altre la nit; i que, a través d'alabances en forma de rodolins, cants i corrandes, els assistents animaven a la nit, qui guanyava sempre la disputa.

La coca de Sant Joan: el sol al plat

La coca de Sant Joan també ha patit mudada. La coca dolça havia estat temps enllà un pa rodó foradat pel mig, en forma de disc solar, amb certa similitud a les antigues mones decorades amb ous durs que els padrins oferien als nebots.

Joan Amades ens assenyala el sentit religiós del dolç com un bocí de sol —un bocí del Déu— que durant el solstici es menjava remullat amb vi per guardar-se dels mals i també, de forma litúrgica, per disminuir-ne la força i deixar pas a les nits més llargues del curs de l'any.

Coca de Sant Joan tradicional, en forma de disc solar Detall de la coca de Sant Joan | Foto: Espencat

Les plantes màgiques de la nit de Sant Joan

S'explica també que les plantes gaudeixen de virtuts miraculoses i són protagonistes de curioses llegendes, com la floració, només durant aquesta nit, del botó de donzella, i que a Esparreguera, per a aquell qui la troba, té el benestar assegurat per a tota la vida. En altres contrades era de bona ventura menjar-se el fruit de la planta de Sant Joan en veure esclatar la flor.

Es coneixia la floració del cirerer, el taronger, el ginebró o la pomera, i es collia ruda, alfàbrega, valeriana, sàlvia o menta, entre d'altres. A Jorba, en comptes de flors, es feia un pom d'ordi per donar als nuvis; i de fet, espigues de blat és el que coronava i duia a la mà Demèter, la divinitat grega que tenia en Persèfone —en el mite raptada per Hades, divinitat del món dels morts— el seu cicle matern de mort i resurrecció que contenia el misteri de la vida.

L'auge de divinitats masculines i el paper de les dones

La celebració dels solsticis ha estat, en els períodes més recents, una festivitat vinculada a la figura masculina, relacionada en gran mesura amb l'aparició de la tecnologia i l'enginy, i amb l'ús d'aquestes virtuts a través de la força per dominar els cultius i els seus cicles, els conreus i la seva explotació, el bestiar i la seva doma. De fet, en el Nou Testament, el cristianisme situa fets transcendentals de dos homes en els cicles extrems del sol: el primer és el naixement de Jesús el 25 de desembre i l'altre, l'inici de la seva activitat com a divulgador de la doctrina cristiana, a partir de l'ablució o bateig practicat per Joan, sant al qual se'l recorda i commemora el 23 de juny.

A l'edat de 27 anys —aproximadament els 28 anys que té un cicle solar sobre el calendari que ens regeix en l'actualitat—, Jesús es va trobar amb Joan. En el seu evangeli, durant el dia en què bateja Jesús, Joan diu: «Darrere meu ve un que és abans que jo, perquè era primer que jo». El cicle solar hauria d'iniciar des d'aquest punt el seu domini o ministeri sobre la nit en el transcurs de l'any, i crear amb el seu moviment cada dia més llarg i càlid, si entenem la figura de Jesús com a representació del sol i el moment del seu bateig com a inici del seu ministeri; però resulta ser a la inversa: les hores de sol disminueixen i la nit guanya, dia a dia, hores de presència. Curiosament, és durant la nit de Sant Joan que s'encenen les fogueres arreu.

Ara bé, coincideix en aquest punt del cicle solar tot l'amalgama de misteris, mites i llegendes relacionats amb les fades i el coneixement de les propietats dels vegetals. Era coneguda al Pirineu l'aparició de les Dones d'aigua, les corredisses i danses de les fades que provocaven benaurança o mal averany —segons quina tradició— a qui les veia; i a Manresa, per curar-se dels golls, era costum rentar-se el coll en 9 fonts diferents. Arreu és coneguda la tradició de banyar-se, d'igual forma que algunes cultures celebren l'entrada de l'hivern i la celebració de l'arribada de les estacions humides.

Més tard, i durant la transició cap als nous valors catòlics, va esdevenir la nit on iniciar-se en els coneixements pagans de la bruixeria, i els rituals d'aparellament o unió de joves van ser desplaçats sobre el que Amades titula «les ordalies amoroses»: un seguit de costums que les noies joves practicaven —recloses ja a casa i excloses dels rituals, sobretot a camp obert—, on, més enllà del Ball pla —practicat a Sallent— o el Ball rodó —celebrat al voltant de la pira encesa a Collbató i també a moltes altres zones—, les noies buscaven, a través de faves o ametlles col·locades sota el llit, a partir de grans llençats a la llar de foc o amb bocins de paper submergits en un got d'aigua, entre altres, la bona ventura sobre qui seria la seva futura parella. El buit de la dona com a paper actiu en les noves celebracions va donar espai en el mite perquè les llegendes s'omplissin de dimonis o mals esperits. A Manresa, una dona que sortís d'aquests nous cànons es considerava que havia festejat amb el dimoni, i li apareixia el ventre marcat amb una serp.

Representació d'Anubis Ca sobre fusta | Foto: Cedida

Anubis, Osiris i les arrels egípcies del mite

La figura cristiana de Sant Joan és molt similar al cicle del fill d'Osiris, Anubis, divinitat que al territori del Baix Egipte va cuidar el cos del seu pare esquarterat —període en què el sol perd potència fins a gairebé desaparèixer a l'horitzó durant la tardor i l'hivern— perquè Isis li retornés la vida. Se'l representa amb un instrument de percussió, el sistre, i un recipient per a l'aigua, la sitra. Conta el mite que de la unió entre Osiris ressuscitat i Isis en nasqué Horus, divinitat que heretà la representació solar i que a l'Alt Egipte té un competidor directe, Seth, del qual la mitologia egípcia n'assenyala ser el culpable de l'esquarterament terrible.

Així, la figura d'Anubis va quedar enterrada sota el culte a Osiris quan aquest va ser recuperat durant la romanització d'Egipte —aproximadament uns 2.900 anys després del culte a Anubis—, al qual se li van atorgar, segons Yves Bonnefoy, els misteris del cicle de l'aigua del Nil, el curs natural de crescudes que guardava els secrets de la fecunditat de la terra i la resurrecció dels cereals després de la sembra. Déu dels morts egipci, Anubis va governar el cicle en què la nit es feia més llarga que el dia, fins a la unió del Baix i l'Alt Egipte. Es tractà novament d'un calc en la religió cristiana de l'imaginari egipci, on es pot resseguir que bona part de les celebracions actuals d'Occident —catòliques i paganes— tenen un origen africà.

Per què encenem fogueres la nit de Sant Joan

Si tenim presents les tradicions locals centrades a atiar una foguera, juntament amb aquelles que participen de la fecunditat i l'inici d'un nou cicle, sobretot pel que fa als arbres fruiters; si recordem el paper femení durant aquestes dates, en què es manifestava el seu vincle amb el cicle agrari i la posterior persecució de la cultura pagana encarnada en la bruixeria; si és tradició la forma de celebrar el solstici en un moment del nostre calendari on es venera l'inici del naixement de Sant Joan —alhora que el del ministeri del profeta Jesús—; si s'ubica la celebració en el punt del solstici d'estiu on el sol cal que decreixi per donar pas als rituals vinculats a la nit i a l'inici del declivi o mort del cicle anual; i finalment, si s'accepta la substitució d'Anubis com a figura d'equilibri mitològic del Baix Egipte per la disputa política entre les dues divinitats solars —Horus i Seth— durant la unió d'aquest territori amb el de l'Alt Egipte —territori molt proper a l'equador terrestre— i la posterior aculturació catòlica del substrat cultural egipci, la pregunta podria ser la següent: durant la festa de Sant Joan —i tenint present les diverses formes en què s'ha manifestat el costum—, no estarem celebrant a l'hemisferi nord el solstici d'hivern de l'hemisferi sud?

La resposta a aquesta pregunta, un tant descabellada, no pot ser afirmativa. Segons ens ha comentat l'Albert Borràs —físic-meteoròleg, director de l'Observatori de Pujalt—, existeixen aproximadament 1.500 km entre l'equador i cadascun dels tròpics. D'afirmar-la, vindria a acceptar que, pels motius que fossin, una migració ingent de desplaçats provinguda del sud d'Àfrica, més enllà del Tròpic de Capricorn, hauria travessat més de mig continent de sud a nord per establir-se vora les ribes del Nil, tot portant amb ells la concepció d'un cicle solar diametralment oposat a l'existent en l'hemisferi nord.

La resposta a la tradició d'encendre fogueres circulars, juntament amb l'estès Ball rodó i la crema de la figura de cartró, podria estar, doncs, en relació amb la celebració de la fi de la força vital del foc: amb el festejament del seu poder minvant i l'arribada de l'estació seca, amb la seva vetlla durant tota la nit perquè hom s'asseguri que s'apaga o fins que ja només fumegi, i la gent d'arreu hi passi o salti per sobre, tot celebrant-ne la continuació del cicle amb la seva extinció.

Preguntes freqüents sobre el mite de Sant Joan

Per què s'encenen fogueres la nit de Sant Joan?

Les fogueres de Sant Joan són hereves de les celebracions paganes del solstici d'estiu. Antigament es feien dalt de cims o davant les portes de les cases per beneir-les i per donar poders màgics a la natura. La interpretació més acceptada és que celebren la fi de la força vital del sol —que a partir d'aquest moment comença a minvar— i marquen l'inici del declivi del cicle anual.

Quan se celebra Sant Joan i per què el 23 de juny?

Sant Joan se celebra la nit del 23 al 24 de juny, coincidint amb el solstici d'estiu (la nit més curta de l'any a l'hemisferi nord). El cristianisme va situar la commemoració de Joan Baptista justament en aquest moment del calendari per substituir antigues celebracions paganes vinculades als cicles del sol, exactament com va fer amb el Nadal i el solstici d'hivern.

Què significa la coca de Sant Joan?

La coca de Sant Joan és una herència simbòlica del sol. Originalment era un pa rodó foradat pel mig, en forma de disc solar, similar a les antigues mones. Joan Amades l'interpreta com un «bocí de sol» que es menjava remullat amb vi durant el solstici per guardar-se dels mals i per disminuir, de forma litúrgica, la força del sol i deixar pas a les nits més llargues.

Quines plantes es cullen la nit de Sant Joan?

La tradició diu que les plantes augmenten les seves virtuts curatives i màgiques aquesta nit. Les més recollides són la ruda, l'alfàbrega, la valeriana, la sàlvia i la menta. També s'associen a la nit el botó de donzella —que florea només aquesta nit—, el cirerer, el taronger, el ginebró i la pomera. Espigues de blat i poms d'ordi tenen, a algunes contrades, un simbolisme de fertilitat lligat a antigues divinitats agrícoles.

Què té a veure Sant Joan amb el solstici d'estiu?

Tot. Sant Joan és la cristianització d'una festivitat anterior, molt més antiga, vinculada al solstici d'estiu: el moment de l'any en què el sol arriba al seu punt més alt i comença a perdre força. Les fogueres, les plantes, els banys rituals, les coques i les llegendes de fades i bruixes són elements heretats de cultures paganes que celebraven aquest punt clau del cicle solar arreu d'Europa i la Mediterrània.