'Schematismus', un piano, esquemes, contemplació i silencis

El músic anoienc Carles Viarnès publica el segon treball en solitari

Albert Compte Riba

26/10/2016

Música

Quatre anys després de publicar 'Urban Tactus' (Repetidor, 2012), el músic i compositor Carles Viarnès (Igualada, 1975) presenta 'Schematismus', segon llarg en solitari, on l'autor ha volgut destil·lar en forma de cançons, algunes de les improvisacions que al llarg d'aquest temps deixava gravades en forma d'esbossos. El resultat han estat 14 composicions que oscil·len entre la repetició constant de les estructures, els moviments minimalistes que hi descriuen els sons i la presència intencionada del silenci, moderador entre intèrpret i composició, el qual ha volgut imprimir en el seu exercici la millor forma possible d'executar cada peça. Aquest divendres es publica 'Schematismus', en format vinil de la mà de Repetidor i en digital gràcies al segell 1631 Recordings.

“ Els temes de 'Schematismus' són així, blancs, com si fossin traços, però en el fons hi tenen una matèria, alguna cosa, un estat energètic”

- En aquest disc has deixat de banda els recursos electrònics. Per què?
Quan improviso cada dia i em surt alguna idea, la deixo ben gravada amb el piano per treballar-hi més endavant. Quan les van escoltar dos amics, l'Oriol Solé i el Toni Sistaré (Gandhi Rules Ok) em van comentar que estaria bé gravar-les de nou i editar-les, ni que fos en un EP amb format digital, tot i que després de la tria de les 14 peces, per mida ja era un LP. Gravar-ho amb el piano no ha estat una idea premeditada però sí que ha estat un exercici de tornar a tractar amb el seu so, els mil matisos que té, els volums delicats...

- Com 'Gratia', algunes de les cançons estan acompanyades d'un so, d'una percussió molt lleu.
Les he gravat amb sordina, la tela que es col·loca entre el martell i la corda. És un recurs que es fa servir per estudiar o per fer sonar més fluix el piano, però no s'acostuma a utilitzar durant un concert. Ben amplificat, és un so molt bonic.

Vídeoclip de 'Gratia' | Realització: Carlos Martorell

- De quina forma utilitzes el silenci entre les cançons?
Són temes molt curts que demanen estar amb una disposició mental especial per poder-los digerir, perquè semblen molt innocents, però en el fons són densos. El silenci d'entre peces són els silencis naturals de cada gravació, els que cada tema necessita per fer baixar totes les revolucions de la peça que ha sonat, per deixar pas a un nou so que evoluciona per tornar-se de nou, silenci. És com una forma de silenci, el so. Si el tema 'Eter' té 5 segons de silenci al principi és perquè necessito aquest espai de temps per entrar en l'estat adient per començar-la a tocar. A nivell d'estructura, de melodia, d'harmonia, són temes molt senzills que alhora s'han volgut tocar de la millor forma possible. Per intentar assolir-ho necessito aquest marc, els segons que hi ha tan al principi com al final de cada cançó.

- Per què una durada màxima de tres minuts per les composicions?
Si bé en un principi eren esbossos per ser desenvolupats més endavant, també vaig veure que eren delicats, íntims. El treball ha estat retornar a l'origen de cada peça i deixar-la morir. Potser algun tema crec que està obert energèticament per integrar nous desenvolupaments, però la majoria no. Moltes vegades l'estructura de les cançons és A B A o bé, A A juxtaposades i prou. De fet, coincideixen amb el format Pop d'estructures senzilles.

- Els desenvoluparies en directe amb improvisació, per exemple?
No ho he fet mai, ni ho havia pensat (riu). Hauria de provar-ho. Potser alguns temes es prestarien més que altres. De fet, aquestes peces provenen d'esbossos que han estat destil·lats fins a una forma mínima, compacta i que funcionava en ella mateixa. Tornar a agafar l'esbós i desenvolupar-lo no sé com sortiria, però s'ha de provar.

El músic i compositor vist pel realitzador de 'Gratia' | Foto: Carlos Martorell

- Consideres 'Schematismus' un disc contemplatiu?
Sí. No és contemplació pura, en el sentit de deixar la ment en blanc i sentir-se part del tot, però hi ha una energia humana per dins, un moviment, de diferent signe o color, en cada esbós hi ha un tipus d'energia. Aquest element em recorda a la portada del disc feta per l'Oriol Solé, on hi ha uns traços blancs de pintura, que deixen veure un color al fons. Els temes de 'Schematismus' són blancs, com els traços de la portada, però en el fons hi tenen una matèria, alguna cosa, un estat energètic. Després, tant en l'edició en vinil com en la descàrrega digital s'acompanya a la gravació d'uns llibrets on hi han les partitures esquematitzades, solament amb algunes de les notes de cada composició.

- És casualitat que els dos audiovisuals tractin el tema de l'observador que mira sense ser observat?
És casualitat. Sí que amb el Carlos li vaig comentar que mentre escoltava una prova del màster mentre passejava pel carrer, veia diferents situacions de la gent que, amb la música de fons, la percepció de les imatges amb la música era com una pel·lícula, les imatges prenien una significació diferent. Ell viu a un 7è o 8è pis a Barcelona i va gravar diferents escenes quotidianes, insignificants, que amb el muntatge prenen una poètica, uns matisos especials. D'altra banda, les escenes de 'Resonare fibris' les vam gravar abans que 'Gratia' i pel realitzador, el Lluís, el vídeo és una doble contemplació, una primera en que l'espectador mira a la noia i una segona, on la protagonista contempla la seva pròpia situació, alhora que mira a l'exterior, a través del vidre. Hi ha un joc de mirades, sense judicis, tranquil·les, contemplatives. Crec que la proposta encaixa molt bé amb la cançó.

Audiovisual de 'Resonare fibris', protagonitzat per l'Aida Oset | Realització: Lluís Huedo

- A què fa referència el nom del disc, 'Schematismus'?
En llatí significa, esbossos i el títol fa referència a això, a esquemes, són traços inacabats. Em va agradar aquesta accepció. Però buscant per la xarxa vaig trobar que schematismus també fa referència al pensament filosòfic d'Immanuel Kant. No en tenia ni idea. Per a Kant, els esquemes formen part d'una intuïció prèvia que hi ha abans de conèixer els objectes que hi ha en el món i que ens permet conèixer millor allò que percebem. Així, s'uneix la nostra percepció amb la idea o intuïció que ja tens i justament, el tema de la intuïció és un tema que m'interessa. Darrerament m'interessa la intuïció, buscar-la, fiar-me'n. Em va agradar trobar aquests temes amb Kant.

- Com a compositor que has creat les peces, què evoquen per exemple, quatre de les cançons del disc: 'Intuïció', 'Intenció', 'Wholetone' i 'Quarks'?
Els títols són posteriors a les peces i el seu nom respon a la idea que m'evoquen. 'Intuïció' és una cançó que mostra una idea totalment etèria, abstracta, que està allà, flotant i que si tu vols, l'agafes o no. En canvi, 'Intenció' és una peça on ja hi ha molta més direcció, on hi ha més insistència, més pulsació, on la melodia és més propera, més real, més 3D. 'Wholetone' fa referència a l'escala de tons que com Debussy, molts compositors van fer servir durant la música contemporània del s.XX. Es tracta d'una escala sense semitons, on el resultat final pot ser una mica inquietant, perquè el semitò és un interval molt sensitiu, pertany als sentits. I 'Quarks' és un tema on es repeteixen les estructures, però endins de la cançó, de forma perceptible succeeixen coses i el títol assenyala les partícules mínimes de la física quàntica i a la qualitat que tenen en quant a poden fer-nos canviar la percepció del món. A partir de petits moviments en la peça, la cançó es transforma al llarg del seu recorregut.

- Així, els títols no van associats tan a una idea sinó més aviat a com es troben col·locades les notes?
Depèn. 'Intuïció', 'Intenció' i 'Quarks' són noms que em suggereix el tema després d'haver-lo fet i en canvi, 'Wholetone' sí que és una cançó construïda a partir del recurs de l'escala de tons. Tinc ganes d'enumerar els temes, sense posa'ls-hi noms. Em costa posar un títol a una peça perquè pots influir en la percepció i això no toca. Una cosa és la meva percepció sobre la cançó però no ha de perquè ser la mateixa que tingui la gent quan escolti les cançons.

Schematismus by Carles Viarnès