Albert Compte Riba
,
28/02/2018
Entorn

Creus de terme de la comarca de l'Anoia, un itinerari històric

Repassem la ruta de les creus de terme de la comarca anoienca
Creu de terme de l'Anoia

Foto: 

Anoia Turisme

Amb la Ruta de les creus de terme de l'Anoia documentat pel departament de turisme del Consell Comarcal, juntament amb altres que formen part del patrimoni dels diferents municipis anoiencs, les creus de terme són un element que ens permet resseguir moments interessants de la història de la comarca: repassar els elements característics del romànic, les innovacions artístiques del gòtic, el continuisme que va suposar el barroc, les formes escultòriques i de forja més modernes o també, quins eren els motius pels quals des del segle X, aquestes i altres creus van aparèixer sembrant el territori cristià d'aquesta ensenya identitària. I Jacint Verdaguer1 ja va deixar constància d'alguns dels elements latents en la seva simbologia a l'obra 'Canigó': “Ja som al capdamunt de la muntanya/ balcó del Pirineu;/ se veuen des d'ací França i Espanya;/ junyim-les amb la creu/ [...] Pàtria, et donà ses ales la victòria;/ com un sol d'or ton astre es va llevant;/ llença a ponent lo carro de ta glòria,/ puix Déu t'empeny, oh Catalunya, avant”.

Columna de còdols | Font: Samuel Francis Johnson

Un origen territorial
Marcar el territori. Des d'anys immemorials l'empremta identitària ha estat objectiu de qualsevol manifestació cultural d'individus, grups i societats que han volgut fer present el seu pas o la seva propietat en terrenys naturals, camins i espais urbanitzats. Les creus de terme, comunes en tot el territori romà catòlic s'emparenten així, amb dòlmens funeraris, menhirs per assenyalar el perímetre del terreny i altres megàlits prehistòrics -o medievals, si tenim present la delimitació dels camps dels agricultors-, les fites gregues i romanes que assenyalaven l'entrada a l'imperi o també, amb les modernes columnes de còdols que veiem en les fotografies d'Instagram i que alguna que altra vegada hem volgut alçar, a veure quants còdols podem apilar sense que s'ensorri la torre.

Bàsicament, la funció d'aquests elements ha estat i és la de fer transcendir un espai o territori, marcant-lo com a pertanyent a una determinada manifestació, ja sigui religiosa, administrativa, econòmica o cultural. En el cas de les creus de terme anoienques, territori que al segle X formava part de la Marca entre els territoris cristians i al-Àndalus, la seva funció tenia vàries cares: la religiosa, de comunitat catòlica regida pel bisbat en qüestió; l'administrativa, ja fos sota les ordres de l'imperi carolingi o posteriorment, del casal de Barcelona; l'econòmica, basada en el sistema identitari del vassallatge, tret distintiu durant tota l'Edat Mitjana; la cultural, assenyalant als passavolants d'aquí que es trobaven en territori cristià i als provinents del sud, que deixaven enrere la zona musulmana.

Creu de terme de Tous | Font: Àngela Llop

Les creus de terme durant el romànic i el gòtic
Creus semblants a les creus de terme romàniques són les que podem trobar per exemple, decorant les tombes de La Tossa de Montbui, punt estratègic de la cadena de castells d'una terra de frontera, com ho va ser l'Anoia. Es tracta d'unes creus circulars, opaques, executades en relleu, planes, perquè no es coneixien encara, tècniques escultòriques més sofisticades, les quals no apareixen fins a la fi del segle XII.

Amb formes més estilitzades, tècniques escultòriques millorades i l'aparició del tractament del volum i la perspectiva, les creus de terme que daten del gòtic eliminaran el cercle de pedra que els servia de base pels relleus, en pro d'una tècnica de fris, més ric i treballat, si bé l'ornamentació es mantindrà austera. D'aquest període, que va del segle XIII a mitjans del XV podem resseguir per la Ruta de les creus de terme de l'Anoia, la de Sant Martí de Sesgueioles, la de Prats de Rei -dita també Creu de terme del Portal- o la de La Llacuna. Totes elles comparteixen la mateixa iconografia, amb el Crist crucificat a una banda i la Verge a l'altra. Compartint els mateixos motius però en forma de vuit puntes hi ha la de Santa Maria de Miralles i emmarcada en el mateix període, la Creu de Terme de Santa Càndida, la qual actualment no es troba a lloc, sinó custodiada pel Museu de la Pell d'Igualada i Comarcal de l'Anoia -inventariada amb el núm. 29-.

Creu Commemorativa de l'Arxiprestat de 1910 a Jorba | Font: Anoia Turisme

Del barroc als nostres dies
Durant aquest període, es van seguir erigint creus de terme que han arribat als nostres dies, com ho són les de Jorba, amb igual iconografia que les gòtiques, la de Sant Martí de Tous, restaurada l'any 1960 o l'actual Creu del Brollador de la Font d'Igualada, que va substituir una antiga creu de terme gòtica situada ja a la plaça de la Creu, davant del desaparegut portal de Capdevila, sobre el qual hi havia una capella dedicada a la Mare de Déu de la Guia i que en algun moment va donar nom a la font. D'aquest punt, un cop el terme municipal va créixer i el va transformar en plaça, la poeta Teresa Castellà ens en deixà un record d'infantesa al seu poemari 'Poemes d'avui i de sempre': "Unes veus: Tu pares;/ tu aguanta més fort/ i mirades clares/ i rialles d'or [...]/ He volgut cantar-te/ i és feble la veu.../ No podré oblidar-te/ Plaça de la Creu!"

Finalment quedarien per destacar la creu de terme del camí de Montserrat, pertanyent al moviment romàntic del neogòtic, situada a l'extrem est de la mateixa capital anoienca, la Creu Commemorativa d'estil modernista, en record de l'arxiprestat que l'any 1910 tingué lloc a Jorba i la creu de terme que separa Calaf de Sant Antoni de Calonge, just abans de fer el cim on es troba l'ermita de Sant Sebastià i que va ser restaurada el passat 2016.

Més informació: 

Ruta de les Creus de Terme de l’Anoia

'Oh l'assolellada Plaça de la Creu', per Teresa Castellà i Valls

1. Verdaguer, J. (2002). Canigó, Laertes, Barcelona («Lectures i itineraris», 35)

També et pot interessar