Jump to navigation
Ens reunim amb l'Antoni a la Sala Muncunill, on s'hi exposa la seva obra que es podrà veure fins el proper 21 de juny. Ens rep afablement i amb to proper, desenfadat. Mancat d'aquell posat diví que envolta alguns artistes, ell es mostra franc i cordial, com si tot el que hi ha en aquest espai que ens rodeja no fos tan important. És difícil descriure la seva pintura: a cavall entre el surrealisme de Magritte i el pop art de Tom Wesselmann. Encara és més complicat parlar del seu cinema: molts el denominen experimental, potser massa oníric per tal cosa. Amb tot, sobre la seva obra i el que se n'ha dit al llarg dels anys, Padrós ens respon així:
De les seves creacions se n'han dit coses com subversives, revolucionaries, trencadores o irreverents. Vostè se sent còmode amb aquests adjectius?Sí, tot el que sigui escandalitzar està bé per mi. Com a mínim, penso que és interessant.
-Què l'empeny a deixar la pintura i posar-se amb el cinema?En realitat mai vaig deixar de pintar, pintava menys. El que jo feia amb la pintura era explicar històries. Vaig adonar-me que amb el cinema les possibilitats eren infinites i vaig començar les classes a Aixelà, a Barcelona. Em va marcar en Pere Portabella i el seu estil iconoclasta. A Londres, un crític que hi havia allà em va dir: m'ha agradat molt, perquè he vist en el seu art un esperit lliure. És el que jo sempre he volgut ser.
-Però haver pintat anteriorment va influenciar-lo, després, en el setè art?La fase pictòrica em va ajudar molt perquè és una manera d'enquadrar els personatges. De fet, Juan Perucho, que estava molt empipat perquè havia deixat de pintar. Quan va veure el meu film Shirley em va dir: 'Padrós, tu no has deixat de pintar'. El film 'Alice Discovered the Napalm Bomb' és una continuació claríssima del pop art. I és que tot és un conglomerat de la mateixa cosa.
-Vostè treballava a la banca i s'autofinançava els seus projectes que mai van tenir una voluntat comercial. Com es viu aquest fet?La Shirley, per exemple, a l'època, valia un milió de pessetes que vaig anar pagant a terminis. Amb aquells diners tenia amics que es compraven un apartament a Cadaqués. La vida només es viu una vegada i si no la vius com a tu t'agrada és un temps perdut.
Antoni Padrós a la Sala Muncunill. Foto: Marta Balaguer
-Quins considera que són els seus deutors artístics?Principalment en Portabella i 'La mà del diable' de Maurice Torneur. Aquell pel·lícula em va donar la certesa que tot era possible, que podia sublimar la realitat (la dels anys 40 que era un moment molt dur) i fer una altra història. Podia ser una espècie de Deus Ex Machina.
-Vostè ha dit més d'un cop que el seu cinema no pretén ser transcendental ni donar un gran missatge, però és innegable la càrrega crítica i antifranquista que hi ha darrera dels seus films...El que vull dir és que no hi ha 'moraleja', no hi ha final feliç. El cinema comercial vol ser transcendental, sentimental: chico encuentra chica y luego viene otro y surge el conflicto. A mi això no m'interessa per res. La meva posada en escena ha de ser colpidora, caòtica, ha de desmitificar. No hi ha moralitat perquè jo no sóc un immoral, sóc amoral. No sé què és la moralitat, no l'entenc.
-'Lock-Out' i 'Shirley Temple Story' són, potser, els seus films més coneguts i valorats per la crítica. Què en pensa vostè?A mi m'agraden molt els curts, també. Perquè eren automàtics. Pràcticament cada mes fèiem una pel·lícula.
Exposició d'Antoni Padrós a la Sala Muncunill. Foto: Marta Balaguer
-Després de 20 anys allunyat del cinema, què l'empeny a començar 'L'home precís', el seu testament fílmic?Aleshores venia un cineasta a casa, l'Albert Pons, i em demanava consell per una pel·lícula que havia fet. Ell portava una càmera nova i em preguntava si jo no tenia res. Li vaig parlar d'una història una mica dickensiana. Al final ens hi vam posar tots dos. Ell n'és el càmera.
-Tot i estudiar a Aixelà, quan li diuen que pertany a l'escola de Barcelona, vostè ho nega. Expliqui'ns una mica això...L'estètica no m'agradava i tot el que envoltava la Gauche Divine no acabava d'anar amb mi, no hi encaixava jo. De fet, he ironitzat sobre ella en alguna de les meves pel·lícules. Jo sóc de l'escola del Vallès Occidental, on m'hi trobava bé.
-Perquè creu que una exposició d'aquestes característiques no s'ha fet fins ara?No em fa res i m'agrada l'exposició, però en realitat, a mi, com més tranquil em deixin, millor.
